Carmanyola-sex.cat

Té la seva conya que la secretaria de Política Lingüística de la Gene col.labori amb el Terrassaeròtica.cat. Però en fi, tot sigui pel bé de la llengua... Avui comença aquest festival centrat en el Faktoria, a més d’altres espais com el Bugalú o Ars Amandi. Des dels temps heroics i olímpics de la Primavera Eròtica i el Falómeno que va aixecar (mai millor dit) el Kiku Mistu, aquesta ciutat, que sempre ha estat més aviat tocada (poc) i posada (molt), no havia tornat a tenir festivals calents. Ja era hora. Més pel vici (mesurat, a la catalana) que per la normalització, la veritat.

Ara, amb doble calçador, que ho fa tot més passable i amable, de la mà de Conrad Son: en català sisplau (brillant i insòlit argument de marketing, almenys es diferencia el seu producte en el mercat del sexe, força saturat de clònics) i pensats també per a dones, que segons ell esperen altres coses del porno... Genial, el filó que ha trobat i explotat en Conrad Son: el porno i el soft a la catalana. Des de la peli “Les excursionistes calentes” ha contribuït a la normalització lingüística i s’ha muntat, intel.ligentment, un bon bisnes: documentals, llibres, una peli marranota per a dones (“Laura està sola”), investigacions sociològiques (gràcies a ell sabem per exemple, oh meravella, que el 48% de les catalanes ha provat un consolador, percentatge que ignoro si és homologable), un cabaret eròtic català, la primera peli fetish en català...

En fi, veurem si aquest festival no passa de ser el rotllo d’una nit o esdevé una relació estable, que no estaria gens malament. Per excusa cultural i lingüística no quedarem...

PS) Per cert, poso www.conradson.cat a l'explorer i no em surt res...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 18 octubre)

Una, diversa i lliure

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 12). Montilla és avui a Madrid, on participa als actes del 12-O. Mas el critica, oblidant que Pujol (aquells llunyans temps en què el feien “español del año”...) també hi anava molt de tant en tant, com Maragall. Normalitat democràtica? Sí. “Hacer de tripas corazón”? També. Un gest simbòlic? Obvi. Però sobretot un gest pràctic, estratègic: no deixar Espanya en mans dels que només la volen per a ells i a la seva manera. Dit en plata: que Catalunya té pista per córrer mentre els discursos de la tele siguin els de Juan Carlos i Felipe VI i no els d’un Rajoy disfressat de president de la III República espanyola. Encara que quatre radicals cremin fotos del rei al raval de Montserrat de Terrassa o a Girona, 8 de cada 10 catalans ho rebutgem, i la gran majoria tampoc no condemnaríem ningú a la foguera per això. Foc d’encenalls, vaja.

Aquesta monarquia és l’únic camí transitable a una Espanya plural que sense trencar-ho tot no ofegui ningú. Perquè sigui més gran, més una i més lliure (d'una altra manera, ja ens entenem...) haurà de ser molt més diversa i flexible, i perquè això sigui viable i acceptable per a molts milions de persones serà imprescindible una corona. Entre l’espanyolisme genital i l’independentisme radical hi ha un únic camí transitable, la monarquia federal. Ja ho anirem aprenent, encara que tinguem el cor republicà.

Però de moment, aquest divendres festiu de banderes i símbols, molta, moltíssima gent a Catalunya (no tota) es mira amb fredor la bandera espanyola. Ull, no amb fàstig: depèn del que simbolitzi. Si fa o no fa, com la catalana, tot i que la relació amb la senyera és més carnal. Ara, una relació més fatigada... Mentrestant, compàs d’espera. A veure a on anem a parar i si val la pena. No és encara el moment de normalitzar això de les banderes: per molts anys generaran incomoditats als balcons oficials i als cors. Però malgrat el soroll i la boira no anem tan desencaminats...

En territori comanxe

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimecres) Esperanza Aguirre, la presidenta madrilenya, dinava a Terrassa divendres passat amb els regidors vallesans. En aquest viatge a províncies, Espe els portava el "carinyo i l’admiració" del PP madrileny als seus col.legues catalans, que acaben de canviar d’estratègia (de la tebior de Piqué al vigor de Sirera) als darrers minuts d’un partit que tenen força perdut a Catalunya. Els venia a dir que no defalleixin, que han de lluitar a base de pic i pala en terra estranya. Agradi més o menys, aquesta dona és un dels principals valors del PP i també venia, és clar, a reforçar les seves posicions de cara a futurs moviments interns.

El discurs que fa té uns quants elements interessants. Dos, principalment. Primer, atribuir l’altíssima abstenció a l’onada catalanista dels darrers anys, oblidant que neix precisament de les tensions de l’era Aznar; d’aquí dedueix que tots els abstencionistes, pobres orfes, són virtuals votants del PP… Segon, renegar dels que volen enfrontar Catalunya i Madrid, i després dir que el govern racaneja les inversions a Madrid; la conclusió implícita està servida i sembrada. Un altre element interessant, en el rerafons, és la poderosa imatge d’una mena de Fort Apache envoltat pels indis, una imatge que transpira tot el seu discurs i no només el seu.
Es dibuixen així, a efectes pràctics, els tres o quatre grans eixos de la doctrina electoral dels populars catalans, als quals cal sumar la sorollosa doctrina general que surt del carrer Génova. El mes de març es veurà, perquè a més del govern, el que està en joc és l’ànima d’Espanya. I ara per ara pot passar de tot.