Dones com la Francisca Redondo simbolitzen tota una època, ja passada, però que ah deixat profundes empremtes a les entranyes de la nostra ciutat. La van enterrar dimarts sota un cel gris, acompanyada per la gent que l’estimava, la que havia compartit tantes coses amb ella i els símbols d’una vida: la bandera republicana, la del PSUC, els Segadors, la Internacional... El barri de la Maurina, al qual ella s’havia lliurat amb generositat i entusiasme, té des d’ara un buit –petit i discret, com ella- en el seu paisatge, en la seva gent. Des que va arribar a Terrassa, a finals dels 50, fins al principi del segle XXI, va tenir la sort de veure com una època grisa i dura, però plena d’esperança, va desembocar en una ciutat i un país molt més lluminosos, més oberts, més humans.
La vaig conèixer quan era regidora a l’Ajuntament: ella era ja una senyora gran, s’havia convertit en el seu viu retrat, perenne, i jo era encara un nano. No era dona de grans discursos ni de teories, sinó de fets i gestos. La calidesa dels fets és sovint l’única veritat, perquè és el que queda de nosaltres. Va deixar de ser regidora però no va sortir mai de l’Ajuntament, te la trobaves pels passadissos, entrava a un despatx a vendre loteria d’alguna causa més o menys romàntica i perduda, somreia, deixava un rastre de bondat i també d’autenticitat. Se’n va anar mica a mica, discretament, com solia, i un dia se’n va anar del tot...
Quan es moren persones com ella, grans protagonistes de la petita història de la ciutat, la de cada dia, la del carrer, la del barri, de cop et venen al cap molts altres noms i cognoms. Gent més aviat discreta, entregada amb passió a una tasca, a un compromís, a una vocació. Sovint a canvi de res, perquè sí. N’hi ha molta a Terrassa, d’aquesta gent. De molt diverses ideologies, procedències, cultures, parles... No busquen homenatges ni premis ni reconeixements, senzillament fan coses pels altres. Ajuden a fer un món una miqueta millor que el que van trobar. No és poca cosa, perquè no tothom pot dir-ho i en canvi tots ho podríem fer, està a l’abast de tothom... D’aquí el valor excepcional del seu exemple cívic i humà, d’aquí que a persones com ella les acabem posant en una mena de discret "santoral" ciutadà, on es barreja gent molt diversa i fins i tot contradictòria, però que té en comú el llegat que deixen de compromís, de bondat, d’humanitat, de fe en el gènere humà...
També és cert que la mort de la Francisca Redondo porta a una reflexió lligada a la seva trajectòria política. Ella, que havia arribat a Terrassa a buscar-se la vida com tanta gent, va comprometre’s en una vella lluita per un món una mica millor i més lliure, una lluita plena d’ingenuïtats i de fracassos, però també d’èxits. I al final aquella dona nascuda a un poble de Cuenca i transplantada a la Maurina, va acabar un bon dia asseguda en un dels sillons de la sala de plens de l’Ajuntament, representant a milers de ciutadans i ciutadanes.
Es bell aquest tancament de cercle, i ens ensenya una lliçó sovint poc recordada sobre un dels valors de la democràcia. Només aquest sistema permet que persones com la Francisca puguin arribar a participar del govern de la seva ciutat. No ho veig tant com una mena d’ascensor social, sinó com un sistema que acaba forçant que gent molt diversa comparteixi durant uns anys la responsabilitat pel present i el futur de la ciutat i exemplificant així una de les grans virtuts del sistema: que és de tots i totes i de ningú alhora, que és fluïd, passatger, però que enriqueix una societat, permet aprofitar les capacitats i les qualitats de moltíssimes persones i fa que la ciutat sigui realment de tothom. Es aquests una de les virtuts de la democràcia que dones com la Francisca van ajudar a néixer i un dia, primer poques i ara ja moltes, l’han arribat a representar. Dignament i amb senzillesa, com era ella...
