Polítics descorbatats

Política i corbata. Corbata i calers. Corbata i poder. Corbata i penis... Interesants binomis... En el cas dels homes, fins fa poc, gairebé una maledicció bíblica. Ets un mascle-alfa o et creus que n’ets? Has de donar una imatge seriosa? Doncs et toca corbata. Amb més o menys neurones i més o menys atributs: 120-150 centímetres de corbata ajuden a aparentar. Del “mercadillo”, del Carrefour o del Penny-ell, però d’uniforme.

A la política això ha començat a canviar, més al món local que a altres nivells: el poder no ha trobat encara un uniforme alternatiu per lluir poder. Bargalló era un rara avis... I com que als ajuntaments això del poder és força relatiu i a les ciutats tots ens acabem coneixent, les normes del vestuari masculí es van relaxant. A l’empresa no tant: Caixa Terrassa és una excepció, a l’estiu, quan apuja la temperatura de l’aire condicionat i permet que tot quisqui (masculí) vagi descorbatat i en mànigues de camisa.

No és que els plens municipals siguin una passarel.la de moda, però segur que ajuden a veure trend-ències... I la corbata ja no és ni norma ni excepció. El paisatge masculí canvia lentament. Un alcalde que presideix un ple amb americana i polo, com Pere Navarro, era impensable fa poc. Royes era capaç de pujar a la Mola amb mocasins i corbata, ell i la corbata eren inseparables. Un polític en texans és menys polític o menys seriós? No, i en això hem avançat. La societat es fa una mica més igualitària, més flexible. Però sense corbata queda més a la vista la persona: la tendència és un poder masculí menys encarcarat, més descorbatat. Millor o pitjor? Depèn, no ens enganyem. La proximitat i la qualitat política o humana són virtuts de l’ànima i no del vestuari. Sense corbata es nota més.

El factor R*

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 11) L’efecte papallona, a mig camí entre la poesia i la teoria del caos, afirma que el vol d’una papallona a Hong Kong pot provocar una tempesta a Nova York. No sempre cal anar tan lluny. Només és qüestió d’ampliar el camp de visió: la política terrassenca no sempre és esclusivament el que passa a Terrassa. Tot i que els polítics terrassencs solen ser molt locals. Pocs són o han estat els que juguen un paper important al terreny de joc nacional: no gaires més enllà de Pere Navarro, Manuel Royes i Josep Rull i potser, fa anys i a una altra escala, en Roc Fuentes. Pocs per a la quarta ciutat de Catalunya, certament. Un marcat localisme és un dels trets clau del caràcter polític terrassenc des dels primers anys de la transició...

Aquests dies l’efecte papallona es barreja amb el factor R*. Josep Rull, un polític clau al si del nucli dur d’Artur Mas, a la vora del “pinyol”, apareix com una alternativa a Oriol Pujol -el fill del presi- com a portaveu parlamentari de CiU. Sembla que la decisió final no es produirà fins a finals de mes. Veurem. Oriol Pujol, David Madí i Francesc Homs es posicionen com els tres magnífics de CiU, amb Duran Lleida jugant per la banda i força per lliure: els tres es repartirien els papers de portaveu, comunicador i pensador. L’hipotètic ascens del brillant parlamentari que és Josep Rull des de la primera a la primeríssima divisió de CiU, comportaria moviments decisius a la política terrassenca, que almenys pel que fa a la batalla de cada dia (més mediàtica que altra cosa), es planteja sovint a partir del que diu o fa ell: a canvi, però, no aconsegueix situar-se a l'autèntic terreny de joc... Tard o d’hora és probable que això passi, d’una o altra manera. S’obririen així escenaris nous en un panorama polític que és i seguirà essent molt estable. Però no abans de set o vuit anys. I després d’uns quants “efectes papallona”...

Fe d'errades (21.10.2007). Entre els polítics que han tingut una destacada projecció exterior em vaig oblidar de Raimon Escudé, que durant força anys va ser diputat al Parlament i portaveu parlamentari de CiU: anys després ha acabat a ERC. També, a un altre nivell pel que fa a la projecció, caldria esmentar Oriol Badia, que va ser conseller de la Generalitat amb Pujol, i Ferran Pont, que feia tàndem amb Escudé al Parc de la Ciutadella...

Ara, la ronda del Vallès

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dimarts). Ara ja no es diu ni Quart Cinturó ni Autovia Orbital B-40. L’acaben de batejar com a Ronda del Vallès. Més “cool”, oi? Portem des del 1968 donant-li voltes i des del 1991 és l’eix d’una campanya en contra que ha tingut l’habilitat o la sort de fer més soroll que el suport social que té al darrera. Cert també que entre aquesta campanya, la lentitud de l’Estat i les visites i trucades a Madrid de l’alcalde i alguns regidors, amb el temps hem passat del brutal scalextric del ministre Cascos (amb gran bisnes immobiliari a llarg termini) a una autovia força delicada.

Millor li canviem el nom, doncs. El canvi fa més digerible políticament aquesta obra que s’executa amb sorprenent discreció en el tram Terrassa-Abrera. Un bon dia el descobrirem com per art de màgia, amb les ratlles pintades i tots els rètols posats… El tripartit ha començat a desembussar al Parlament el tram Terrassa-Granollers. Només és el principi: ens posarem d’acord d’aquí a dotze mesos, quan no hi hagi eleccions a la vista. Sembla un petit pas, però és un pas històric: hi haurà acord. El president Montilla (un mal comunicador, ell mateix ho reconeix, però un “cul de ferro”) ha fet el que va dir la passada primavera a Terrassa: l’ autovia es farà, tant sí com no.

Les excavadores avancen i ara el segon tram començarà a mastegar-se als despatxos, fins que sigui assumible en un moment polític tranquil. En el pack-oferta de la ronda hi ha una ronda ferroviària: necessària, sens dubte, perquè ens calen més trens, més metros i també més carreteres. Els més optimistes diuen que el 2010 estarà ja en obres. Tenint en compte els gairebé quaranta anys que hem esperat el quart cinturó, això serà un miracle.

Que no pari la màquina...

Una de les lleis més elementals del ciclisme és que si no vols caure no deixis de pedalar. Més o menys de pressa: hi ha un cert marge. Però si t’atures del tot, perds l’equilibri. Això és vàlid per a qualsevol usuari de les exitoses bicicletes urbanes, però també per a tot un país o tota una ciutat. No està de més recordar-ho quan estem arribant al que sembla que és la zona final d’un llarguíssim període de creixement econòmic constant, sense fi. Les coses no poden anar de fàbula tota la vida, clar. Hi ha etapes per accelerar i per frenar, i molts són els indicis que ens diuen que ens apropem a una frenada més o menys suau. Això afecta als espanyols, als catalans, als terrassencs i als habitants del meu barri. Però no per força en la mateixa mesura ni intensitat.

Aquests darrers mesos els analistes econòmics, els indicadors immobiliaris, els embolica-que-fa-fort de sempre, els apocalíptics profetes dels desastres i també gent molt seriosa i digna de crèdit anuncien que el semàfor, fins ara d’un verd brillant, llueix un preocupant color groc. Hi ha qui se n’alegra i que posa el cava a la nevera per al dia somiat que el semàfor es posi en vermell. Pugen les hipoteques, baixen les vendes de pisos i ja tenim aquí els signes incontestables de la gran recessió. Imprescindible, clar, per forçar moviments de terres i canvis al mapa del poder estatal, nacional, local o de la comunitat de propietaris. Hi ha gent que espera això com si fos la gran oportunitat, gent que en té autèntiques ganes. Que trist haver de posar ciris a algun sant (o pals a la roda…) perquè les coses vagin malament a tothom i així et puguin anar bé a tu… Es un camí transitable una temporada, però no porta enlloc, tard o d’hora. Es un camí viciat i enverinat.

Però tard o d’hora està escrit que tota comunitat humana ha de fer front a entrebancs: aquesta vida no pot ser permanentment de color de rosa. I de tant parlar-ne, de tant donar-hi voltes, anem creant també, sense voler, el xup-xup de fons necessari perquè arreli un creixent pessimisme, no infundat però probablement exagerat.

Fa quinze dies el nostre alcalde ja feia front, en una entrevista al diari, a les hiopòtesis més negatives i morboses. La qual cosa no vol dir que siguin les més probables. Deia que la ciutat està preparada per fer front a una crisi de la construcció i amb les antenes posades per detectar moviments. La ciutat és atractiva, en tots els sentits… Ens preocupa més si estem preparats per quan les coses vagin malament (ja pressuposant que hi aniran) que no si estem preparats per aprofitar les que vagin bé, que també n’hi haurà i no poques, perquè és evident que Terrassa viu un dels grans moments de la seva història i està a punt de rematar un canvi d’escala que donarà beneficis de tota mena, siguin o no mesurables. L’alcalde aportava una recepta clàssica i provada: mantenir el creixement demogràfic. No per guanyar temps per posar en marxa altres estratègies, sinó perquè donin fruit les que ara hi ha en marxa i afinar-les. I perquè la màquina no s’aturi bruscament.

Hi ha diferents opinions sobre quin és el límit de creixement en població, i no tots els creixements són aquest. N’hi ha d’altres de possibles, en qualitat, en innovació, en productivitat, però que costen molt de passar del pla teòric als comptes de resultats. A mig termini veurem com Terrassa no només capeja el temporal, sinó que avança en alguns camps. Serà el moment de la veritat i el de la capitalitat. I ens agradi o no, en detriment d’altres ciutats, que no tenen els mateixos fonaments ni han aprofitat igual la llarga etapa d’expansió i progrés que encara estem vivint. Les ciutats competeixen en alguns "mercats", també. Terrassa ho fa en molts i en una posició forta. Però la màquina no s’ha d’aturar…

Contra ETA, política exemplar

Per a aquells que solen pensar que la política municipal és una mini o micro-política, una mena de gestió suaument polititzada que s’ocupa del dia a dia mentre els grans polítics s’ocupen de les grans coses i d’escriure pàgines i pàgines per a la història, aquí hi ha una lliçó. Des de Terrassa, una gran ciutat, sí, però una veu feble en el panorama coral i mediàtic de les sorolloses Espanyes, els cinc líders (Navarro, Rull, Pérez, Albert i Ballbé) dels principals partits polítics envien un missatge exemplar. Un únic missatge, amb diversos, importants i plurals matisos. Però únic i clar. Un missatge responsable, seriós, digníssim, que els honora. Des d’una ciutat que no oblida que va ser fa uns anys l’escenari d’un dels assassinats d’ETA (Francisco Cano, regidor del PP a Viladecavalls). L’horror i el terror (ni les manipulacions que els acompanyen...) no ens queden tan lluny ni a Terrassa ni a Catalunya… En aquesta declaració de cinc polítics locals hi ha la llavor d’un futur millor. I una lliçó exemplar des d’una ciutat per a tot un estat.

27-M: què ha passat al meu “barri”?

No sé si és molt interessant o revelador, perquè al capdavall tots els vots van a parar al mateix cistell, però val la pena dedicar una estoneta a repassar què ha passat aquest 27-M a cada barri o districte de la nostra ciutat. No tots tenen la mateixa identitat: n’hi ha que funcionen i tenen ànima pròpia (l’antic poble de Sant Pere, Ca n’Anglada, Can Parellada…), d’altres que en tenen menys però com que estan molt “compactats” funcionen més homogèniament (Can Jofresa, Xúquer…) i d’altres amb identitats molt més relatives i laxes (Sant Pere, La Maurina, Ca n’Aurell…). Tanmateix la política municipal és la política de la lupa, del microscopi. El vol d’una papallona a la plaça Rosa Mora es pot convertir (amb el temps, no d’un dia per l’altre…) en una tempesta a l’avinguda de Madrid… Desatendre la visió microscòpica de la política local seria un greu error, com ho és treure conclusions parcials que no tinguin en compte el mapa global, les tendències globals de la ciutat.

Per tant, primera observació. Terrassa funciona com una sola ciutat. Té una claríssima identitat, sòlida: som una única comunitat, tan diversa com es vulgui, amb diverses velocitats, però única i unida. Això no és una frase bonica, és una realitat. Ens comportem més o menys igual a tot arreu, perquè a tot arreu vivim la mateixa ciutat. Repeteixo, perquè és un concepte clau per a qui vulgui entendre la Terrassa del 2007, filla de la Terrassa dels vuitantes i norantes: vivim la mateixa ciutat i a la mateixa ciutat. Les dinàmiques de barri, malgrat algunes aparences i potser amb algunes excepcions, estan passant a la història. No podia ser d’una altra manera. El barri no és l’unic trosset del mapa al qual pertanyo i en el qual visc: tot i vivint al mateix carrer, estic segur que els meus veïns i jo vivim a “barris” força diferents. La meva vida té moltes més coordenades… El meu barri no són només quatre carrers i unes botigues i una plaça: el mapa mental més proper és molt més ampli, més divers. Estem quadriculant encara la realitat amb els barris típics de la ciutat dels anys seixanta i com a molt dels setanta, una realitat que ha canviat extraordinàriament… Lectura microscòpica, sí, però no forçosament per barris. O no només per barris…

Calen altres lectures, segurament molt més significatives: l’edat, la procedència, el nivell econòmic o cultural, els interessos, la situació familiar… Hi ha molts més “barris”… mentals. Però l’èxit de la Terrassa del 2007 és que poden coexistir moltes Terrasses sense que això afebleixi el sentiment de pertànyer a una única comunitat. Tal com estan els temps, això és un èxit històric extraordinari, sobre el qual encara ens falta perspectiva: d’aquí a deu o vint o trenta anys serà estudiat com un fenòmen digne d’atenció.

Tanmateix, les dades disponibles a hores d’ara són les del territori físic, amb tots els seus paranys, molt allunyades dels territoris vitals, així com del mapa dels egoismes particulars: si tinc fills o no, si utilitzo o no el bus, si em calen o no els serveis socials, si puc pagar-me metge privat o vaig a la seguretat social…

Quan comencen a néixer la política i la societat 2.0 encara estem analitzant les eleccions a través del mapa d’un món veïnal dibuixat fa més de trenta anys… Ja a la recta final de la primera dècada del segle XXI, ja va essent hora de posar al dia (o més aviat, “al segle”) la informació i l’anàlisi político-electoral, no creieu?

En fi… Anem a repassar el territori físic, la divisió administrativa de la ciutat, i si més endavant tenim dades més rellevants que aquestes, ja intentarem llegir-les. Ep, només és una de les moltes lectures possibles, aquí no hi ha veritats absolutes… Però tampoc no s’hi valen les mitges veritats, les estadístiques esbiaixades o amb “efecte zoom” que ens volen amagar la realitat política de la ciutat i subratllar fenòmens que no són tals.

1) El PSC guanya homogèniament a tota la ciutat
El mapa ens diu que hi ha només quatre excepcions: al centre històric, a Ca n’Aurell, l’antic poble de Sant Pere i Vilardell. Anem a pams i veiem quin pes té cadascun d’aquests territoris. Vilardell, on CiU ha estat aquesta vegada la primera força, aporta uns 200 vots al total terrassenc: 200 sobre 66.000. D’aquests, 97 són per a CiU i 87 per al PSC. No es pot dir que sigui molt significatiu… Continuem. L’antic poble de Sant Pere aporta també uns 200 vots al total de la ciutat, dels quals 96 són per a CiU i 52 per al PSC. En un i altre cas, els vots valen igual que els de qualsevol altre zona, només faltaria, però pesen el que pesen. Poc, relativament. Es diferent el cas del centre històric, on tradicionalment guanya CiU.

Diguem-ne “la Terrassa estricta”, com l’anomenava un conegut regidor de fa uns anys, convençut que la resta som terrassencs de segona. Aquí pugen en xifres totals i en percentatge CiU i PSC. A canvi, el PP pateix una davallada espectacular a una zona on teòricament li tocaria anar bé: de 832 a 577 vots. I ara anem a Ca n’Aurell. El PSC perd uns 300 vots i CiU en perd menys de 200, cosa que fa que els convergents (i els d’Unió, clar) guanyin pels pèls. Aquí el PP també perd uns 300 vots i ERC perd la meitat dels seus vots, però en aquest no deu ser per culpa de la plaça del Progrés, oi?… La davallada socialista a aquest barri és mínima, molt similar a altres barris on no ha arribat l’efecte de la plaça del Progrés… Els resultats demanen explicacions més complexes, a escala de ciutat i no del veïnat d’una plaça o del seu opinable encert estètic i urbanístic.

El resum per als quatre barris esmentats és: CiU manté el seu lideratge tradicional al centre, on puja una mica juntament amb el PSC, guanya pels pèls a Ca n’Aurell (100 vots i escaig), té 10 vots més que el PSC a Vilardell (sobre 200) i 44 més a l’antic poble de Sant Pere (també sobre 200).

2) Al districte 2 guanya claríssimament el PSC
A Terrassa, parlar del districte 2 és parlar de Ca n’Anglada: pesa demogràficament (i a l’imaginari col.lectiu) molt més que els altres tres barris, dit clar i català. Què ha passat a aquest districte clau a la ciutat?

A Vilardell ja ho hem dit abans: 10 vots de diferència a favor de CiU en un barri que n’aporta 200 al total de la ciutat. A Torre-sana guanya el PSC i multiplica per 5 els resultats de CiU: 524 vots contra 80. A aquest barri ERC guanya 30 vots: passa de 16 a 47, molt en percentatge, però amb poca influència real. Es més, a Torre-sana el PSC millora resultats: passa de 438 a 524 vots. A Montserrat, el PSC perd 50 vots: passa de 242 a 194, però ara té el 60% del total, contra un 45% a les anteriors eleccions. Qui perd? CiU: retrocedeix de 152 vots a 38. I ja arribem a Ca n’Anglada! El PSC perd uns 700 vots i CiU en perd 11. Però atenció: el PSC guanya amb un 53% del total, multiplica per 4 els vots de CiU i del PP. La segona força no és CiU, sinó el PP: passa de 790 a 460 vots. Ni una dreta ni l’altra obtenen beneficis de les diferents maniobres partidistes, algunes força estranyes, que han anat fent al barri els darrers anys. El Pla de Barris era i és una eina de millora d’aquest districte pensada a llarg termini: els seus efectes (socials, humans) es veuran i notaran en els propers anys. El seu èxit serà no un percentatge de vots a favor d’un o altre partit (això ves a saber si passarà i en tot cas no ho controla ningú), sinó que “els barris de ponent” no es desenganxin de la resta de la ciutat, avancin al ritme de la resta, amb –no ho oblidem- la solidaritat de la resta. O és que algú es pensa que el Pla de Barris es fa per guanyar vots? Pura política d’esquerres, per bé i per mal, segurament un pèl ingènua, què hi farem… El Comas (el recordem?) ho feia molt millor, això de bescanviar benestar per vots…

3) I a la resta de barris?
El PSC és la força més votada, en major o menor mesura. A la plaça Catalunya un 42%, un 32% a Vallparadís, un 55’7% a la Maurina, un 52% a Can Parellada, un 48% a Can Palet, un 59% a Guadalhorce, un 67% a Can Jofresa, un 64% a Can Palet 2, un 57% a Xúquer, un 47% a Roc Blanc, Cogullada i Can Palet de Vista Alegre, un 56% a Pla del Bon Aire, un 48% a Poble Nou, un 55% a Can Boada del Pi, un 54% a les Arenes, un 54% a Sant Llorenç, un 53% a Can Tusell, un 39% a Pere Parres, un 53’7% a Sant Pere Nord, un 36% a Sant Pere, un 49% a Egara…

Aquest és el mapa del vot terrassenc. Claríssim. No és al gust de tothom? No, clar, només faltaria. Es al gust de la majoria. Ni més ni menys.

4) L’efecte Ciutadans: de moment, no
Van treure 2.189 vots a les autonòmiques. Ara han pujat fins a 2.547. Han quedat força lluny de tenir representació municipal, però han crescut en un context de davallada generalitzada. Passen un mal moment, amb molts i greus embolics interns que han amagat com han pogut: no sabem encara si és una crisi de pubertat o alguna cosa més profunda. No tenen prou vent a les veles, perquè no tot és el discurs victimista del castellà i perquè tampoc no són tan diferents de la resta de partits. Han perdut la virginitat en plena campanya. Tanmateix, no han tret un mal resultat. Caldrà seguir-los amb atenció i precaució. Sobretot ara que el megalocutor i megamanipulador Losantos, amo de la COPE amb permís de la jerarquia catòlica espanyola i catalana, els ha fet el “favor” de proclamar que els recolza perquè el PP català i en Piqué en particular li semblen massa tebis, massa covards…

On té més vots Ciutadans? A Sant Pere Nord, 200, el màxim. Interessant… A Les Arenes-La Grípia suma 183 vots. A Ca n’Aurell n’obté 173 i 162 a Sant Pere, a Can Palet en treu 150, al centre en treu 149, a Ca n’Anglada 111, 114 al Roc Blanc, a Can Parellada 106…

5) A Terrassa no hi ha espai per a partits racistes
De moment (toquem fusta…) a Terrassa hem anat posant els mecanismes per evitar el naixement de males herbes. Un èxit col.lectiu extraordinari, del qual se’n podran explicar algunes coses d’aquí a uns anys, perquè és exemplar i perquè molta gent hi ha aportat el seu granet de sorra (i alguns, uns quants pals a les rodes, també discretament). A altres ciutats de Catalunya no poden dir el mateix… En aquest cas, no hi ha resultats per barris perquè senzillament a Terrassa no s’han pogut ni presentar…

6) La CUP: molt lluny
La CUP dobla els seus resultats respecte al 2003, de 419 vots a 859, però queda a anys llum de tenir representació municipal. Per barris? 176 vots a Ca n’Aurell i 136 vots al centre. 70 a Sant Pere. Són, de llarg, els seus millors resultats respecte a altres barris molt més “populars”…

7) El mateix mapa? Sí, però no tant
Els petits mapes de barri no ens han de fer perdre de vista el gran mapa de ciutat. Alguns apunts. El PSC guanya 5.000 vots respecte a les darreres autonòmiques, quan va arribar al seu punt més baix i quan CiU va arribar al seu moment més alt, a només 400 vots del PSC: 23.480 (sociates) i 22.812 (convergents). Però molts votants del PSC de les darreres municipals, uns 6.000, s’han quedat pel camí, tot i la tendència socialista a millorar resultats… Ara, CiU n’ha perdut gairebé 12.000 respecte a les autonòmiques i 1.000 respecte a les municipals, encara que guanya un regidor més: un èxit que cal reconèixer, amb el permís de monsieur D’Hondt… ERC perd gairebé la meitat dels seus votants de les darreres municipals i de les últimes autonòmiques (passa de 8.543 i 8.894 a 4.870). ICV va obtenir 10.075 vots a les municipals del 2003, 7.646 a les autonòmiques i ara 6.736. El PP ha passat de tenir 9.715 a les últimes municipals a 6.468 en aquestes, una pèrdua d’una tercera part, amb una parada intermitja a les autonòmiques, amb 7.451 vots.

Els percentatges s’han mogut una mica menys que les xifres absolutes de vot… Si només comparem les municipals tenim aquests percentatges per a 2003 i 2007: PSC (44’2%, 43’56%), CiU (18’2%, 19’83%), ICV (13%, 10,25%), PP (12’5%, 9’84%), ERC (11%, 7’41%).

Aquests percentatges són la clau per governar, i, en el cas de Pere Navarro, per rebre un vot de confiança majoritari, rotund, que el portarà a ser alcalde de Terrassa quatre anys més. (Per cert, "amb majoria" simple i no "en minoria" com diuen alguns, per exemple El Periódico d'avui dilluns)

Així és la democràcia: els abstencionistes voluntàriament han quedat fora de joc. Són molts. Massa gent. Passen de la democràcia, sí, però no seria intel.ligent que la democràcia passés d’ells…

8) Els blocs dreta/esquerra
Sé que és com sumar peres i pómes, però no tan extravagant com si suméssin pómes i entrecots… Aquestes municipals, el bloc de votants d’esquerres a Terrassa suma més de 41 mil vots i el de dretes més de 19 mil, a grans trets i sense tenir en compte alguns petits partits testimonials. Ciutadans és per a mi encara inclassificable en l’eix dreta/esquerra, amb els seus 2.547 vots. Ja es decantaran…

9) Les lectures de l’abstenció…
Lectures, en plural. No hi ha una sola lectura. L’abstenció és confusa sempre, però no il.legible. Aquesta vegada demana una lenta digestió… A Catalunya en especial, més que a la resta d’Espanya, on l’ambient estava més escalfat prèviament…

Com ha anat l’abstenció per barris, ja posats a continuar amb el micro-mapa terrassenc? Els barris amb més participatius són: l’antic poble de Sant Pere (56%), Ca n’Aurell (52%), Vallparadís (51%), Sant Pere (50’6%). N’hi ha molts entre el 40% i el 48%. El centre, per exemple, amb un 46%. I a la cua: Can Tusell (34’1%), Vilardell (34,44%), Can Parellada (35’6%), Torre-sana (35’9%), Les Arenes-La Grípia (36%)…

Es temptador i arriscat creuar aquestes dades amb els resultats dels diferents partits… Això ho deixarem als experts. Aquí hi ha la clau de volta del resultat i de la seva interpretació. En parlarem al seu moment…

Bé, no m’enrotllo més. Ja m’he quedat ben descansat… Si voleu dir-hi la vostra… Amb molt de gust, amb respecte, llibertat i la ment ben oberta en parlem… Aquesta, la meva, és només una de les moltes lectures possibles…

(Trobareu les dades a www.terrassa.cat i a l'edició especial d'avui dilluns del Diari de Terrassa).