dijous, 28 de juny de 2007

Històries d'avis i besavis



El meu besavi, uns anys abans de la guerra, va ser durant un temps regidor d’un poble molt petit, una colònia industrial riu amunt. Pel que em deia la meva àvia, a més de treballar sis dies i mig a la setmana a la fàbrica, es lliurava en cos i ànima a la feinada que hi devia haver en aquell minúscul ajuntament. “El dia que us moriu”, li deien els fills, “encara us vindran a buscar de l’ajuntament”.

La frase em va quedar gravada per sempre, perquè representava el compromís profund (sembla que també desmesurat, per excés de passió) d’un home amb el seu poble, amb la seva gent. Aquesta branca de la meva família, la paterna, hi va acabar perdent més que no guanyant, amb això de la política. L’altra branca, la de pagès, vivia més vinculada a la senzillesa d’una terra dura i pobra: prou feina tenien.

Vigila amb la política, deia la meva àvia, filla del meu besavi. No és la única àvia o mare que ho ha dit: aquest país s’ha fet així, amb temor a la política. I és una de les explicacions profundes d’algunes de les coses que passen. Perquè sovint ha acabat a trets, cosa tan hispànica com catalana, igual que els toros. L’estil europeu és aturar-se a les ganivetades sense fer massa sang, o ja posats a ser subtils, en un “touché” d’esgrima, molt més d’estocada florentina. Dur i competitiu, però no tan dramàtic ni sagnant. Estils i tradicions diferents que aquí, quan tot just celebrem trenta anys d’unes eleccions democràtiques i no celebrarem fins al 2009 els primers trenta anys seguits d’ajuntaments democràtics, encara no hem acabat de païr ni de consolidar. La democràcia i la llibertat demanen temps, generacions…

Tot i que el meu besavi era de missa i de dretes, també era catalanista… La qual cosa el va fer víctima de dues guerres civils paral.leles: la catalana i l’espanyola. Tota la família va acabar marxant d’aquell petit poble passada la guerra: eren rojos i separatistes, sense matisos. Alguns parents, que es van distingir en el molt revolucionari exercici de cremar esglésies i matar persones que per a ells només eren feixistes, van passar la frontera cap a França a l’hivern del 39 i es van perdre per sempre pels voltants de Toulouse. Allí es va perdre per sempre el seu rastre. D’altres van marxar cap a Manresa, Girona, El Masnou, Barcelona… Una petita diàspora interior, ben catalana. El meu besavi, que es deia Joan Bover i segons la meva àvia “era un home molt recte”, va ésser humiliat i apallissat després de la guerra. Va morir poc després, en els anys de la gana, el 1940 o 41.

Què en va quedar de la seva passió per la petita política de poble, per fer alguna cosa pels altres? Ben poc, gairebé res. Una frase amb un retret implícit i una petita història de quaranta anys abans, un remot record del temps de la guerra de Cuba, que va esdevenir el seu major acte d’heroïsme amb l’uniforme de soldat colonial. De tot el que va passar allà, el que més li agradava explicar a aquest besavi és que havia ensenyat a llegir a un soldat analfabet. La frase i la història del soldat han quedat com a petits tresors en la memòria d’un dels seus besnéts. Són tota l’herència d’un home senzill que va viure a cavall de dos segles, sacsejat per vaivens polítics i històrics. Una història aparentment menor, però que explica moltes lliçons entre línies. La barreja d’una passió i una tragèdia. I el sentit, més enllà de la política, però no aliè a ella, de la vida humana.

(Article publicat al Diari de Terrassa, 28.6.2007)

dimarts, 26 de juny de 2007

Terrassa B/N



Una Terrassa en blanc i negre, més aviat tristona, és la que apareix al blog d'autor/a anònim/a Records de Terrassa , creat fa poques setmanes. Són com tastets de la Terrassa que pots trobar a l’Arxiu Tobella o a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament: un passat col.lectiu, preservat amb delicadesa i passió. Cada imatge convida no només a tafanejar una mica, sinó també a reflexionar sobre el que hem estat, el que som, el que podem ser…

dimarts, 5 de juny de 2007

Contra ETA, política exemplar

Per a aquells que solen pensar que la política municipal és una mini o micro-política, una mena de gestió suaument polititzada que s’ocupa del dia a dia mentre els grans polítics s’ocupen de les grans coses i d’escriure pàgines i pàgines per a la història, aquí hi ha una lliçó. Des de Terrassa, una gran ciutat, sí, però una veu feble en el panorama coral i mediàtic de les sorolloses Espanyes, els cinc líders (Navarro, Rull, Pérez, Albert i Ballbé) dels principals partits polítics envien un missatge exemplar. Un únic missatge, amb diversos, importants i plurals matisos. Però únic i clar. Un missatge responsable, seriós, digníssim, que els honora. Des d’una ciutat que no oblida que va ser fa uns anys l’escenari d’un dels assassinats d’ETA (Francisco Cano, regidor del PP a Viladecavalls). L’horror i el terror (ni les manipulacions que els acompanyen...) no ens queden tan lluny ni a Terrassa ni a Catalunya… En aquesta declaració de cinc polítics locals hi ha la llavor d’un futur millor. I una lliçó exemplar des d’una ciutat per a tot un estat.

divendres, 1 de juny de 2007

La creu dels protestants i els diners del Cèsar

L’abans molt catòlica Terrassa i ara seu fins i tot d’un Bisbat (quinze segles després del bisbat d’Egara) té una oculta història protestant. El paisatge protestant de Terrassa està marcat per les bondadoses figures del pastor Samuel Vila i de la seva dona Lídia (claus en la resistència tranquil.la però tossuda davant del nacionalcatolicisme), les relacions espirituals i els “bisness” amb els Estats Units, l’editorial Clie, l’església de l’avinguda de Barcelona i la del carrer Galvani, l’arrelament del protestantisme entre els gitanos, algunes extraordinàries sessions de gospel… i para de comptar, perquè el protestantisme terrassenc (amb tots els seus matisos) és discret de mena. Perquè és molt minoritari, sí, però segurament també perquè no s’esborren així com així cinc segles de persecució i de difamació del protestantisme…

Suposo, pel que a vegades m’han dit alguns coneguts de les diferents esglésies cristianes protestants (el terme “protestant” és acceptable només per entendre’ns i situar-los en el context dels diversos cristianismes existents des de l’endemà de la crucifixió), que estaran de festa: el govern ha donat llum verda a una vella petició. Que els evangèlics puguin tenir la seva pròpia casella a la declaració de la renda, com els catòlics, i el dret de guixar-hi la creueta corresponent. Es un canvi extraordinari, que ha passat desapercebut. Els protestants tenen per fi els mateixos drets (fiscals) que els catòlics. A l’abans molt catòlica Espanya, reserva espiritual d’Occident (Occident=Roma, que el catolicisme tendeix a confondre la part amb el tot…), això només podia passar amb un govern de rojos i separatistes…

Tanmateix, no em convenç gens ni mica barrejar els diners del Cèsar amb els de Déu. Entenc el pragmatisme igualitari que hi ha al darrera de la decisió: si acceptem que l’Estat faci de recaptador d’una església, i si és inviable deixar de fer-ho, bé haurem d’acceptar que si és realment un Estat aconfessional faci aquest desagraït paper per a totes… I acceptar que un dia (ai…) pugui fer-ho amb els jueus (si els interessa), els ortodoxes i… sí, sí…, per què no?, un dia llunyà també amb els musulmans… Per això, no hi ha res com l’estricta separació religió-estat. El profeta Jesús/Yeshua ho tenia claríssim.