El meu besavi, uns anys abans de la guerra, va ser durant un temps regidor d’un poble molt petit, una colònia industrial riu amunt. Pel que em deia la meva àvia, a més de treballar sis dies i mig a la setmana a la fàbrica, es lliurava en cos i ànima a la feinada que hi devia haver en aquell minúscul ajuntament. “El dia que us moriu”, li deien els fills, “encara us vindran a buscar de l’ajuntament”.
La frase em va quedar gravada per sempre, perquè representava el compromís profund (sembla que també desmesurat, per excés de passió) d’un home amb el seu poble, amb la seva gent. Aquesta branca de la meva família, la paterna, hi va acabar perdent més que no guanyant, amb això de la política. L’altra branca, la de pagès, vivia més vinculada a la senzillesa d’una terra dura i pobra: prou feina tenien.
Vigila amb la política, deia la meva àvia, filla del meu besavi. No és la única àvia o mare que ho ha dit: aquest país s’ha fet així, amb temor a la política. I és una de les explicacions profundes d’algunes de les coses que passen. Perquè sovint ha acabat a trets, cosa tan hispànica com catalana, igual que els toros. L’estil europeu és aturar-se a les ganivetades sense fer massa sang, o ja posats a ser subtils, en un “touché” d’esgrima, molt més d’estocada florentina. Dur i competitiu, però no tan dramàtic ni sagnant. Estils i tradicions diferents que aquí, quan tot just celebrem trenta anys d’unes eleccions democràtiques i no celebrarem fins al 2009 els primers trenta anys seguits d’ajuntaments democràtics, encara no hem acabat de païr ni de consolidar. La democràcia i la llibertat demanen temps, generacions…
Tot i que el meu besavi era de missa i de dretes, també era catalanista… La qual cosa el va fer víctima de dues guerres civils paral.leles: la catalana i l’espanyola. Tota la família va acabar marxant d’aquell petit poble passada la guerra: eren rojos i separatistes, sense matisos. Alguns parents, que es van distingir en el molt revolucionari exercici de cremar esglésies i matar persones que per a ells només eren feixistes, van passar la frontera cap a França a l’hivern del 39 i es van perdre per sempre pels voltants de Toulouse. Allí es va perdre per sempre el seu rastre. D’altres van marxar cap a Manresa, Girona, El Masnou, Barcelona… Una petita diàspora interior, ben catalana. El meu besavi, que es deia Joan Bover i segons la meva àvia “era un home molt recte”, va ésser humiliat i apallissat després de la guerra. Va morir poc després, en els anys de la gana, el 1940 o 41.
Què en va quedar de la seva passió per la petita política de poble, per fer alguna cosa pels altres? Ben poc, gairebé res. Una frase amb un retret implícit i una petita història de quaranta anys abans, un remot record del temps de la guerra de Cuba, que va esdevenir el seu major acte d’heroïsme amb l’uniforme de soldat colonial. De tot el que va passar allà, el que més li agradava explicar a aquest besavi és que havia ensenyat a llegir a un soldat analfabet. La frase i la història del soldat han quedat com a petits tresors en la memòria d’un dels seus besnéts. Són tota l’herència d’un home senzill que va viure a cavall de dos segles, sacsejat per vaivens polítics i històrics. Una història aparentment menor, però que explica moltes lliçons entre línies. La barreja d’una passió i una tragèdia. I el sentit, més enllà de la política, però no aliè a ella, de la vida humana.
(Article publicat al Diari de Terrassa, 28.6.2007)
