diumenge, 29 d’abril de 2007

Trobada blogger

Una bona idea de la gent de Drac Telemàtic. Compartim espais a la xarxa, links, ens tafanegem els uns als altres... i ens comencem a conèixer. Ja veurem què en surt, de tot plegat: dels blocs terrassencs, del terrassapuntcat, del terrassapuntnet, de l'e-newsterrassa... L'important és fer camí, avançar cap a una Terrassa digital, que no substitueix l'altra, la Terrassa real, la del carrer: petites o grans xarxes de persones que comparteixen alguna cosa, que tenen en comú -en aquest cas- que estan explorant la xarxa global. Una xarxa que també pot ser local... De la trobada a l'Espanyol de la Rasa en vam treure una samarreta vermella (gràcies!), el contacte cara a cara (gràcies Enric, Irene, Núria...) i un primer pas per fer més coses. No està malament. Ah, i vaig descobrir els Blubluabs. En una horeta, no es pot demanar més... Només falta que l'Irene s'animi a fer el seu blog sobre les aventures i desventures d'una aspirant al carnet de conduir...

dijous, 26 d’abril de 2007

Tres alcaldes

Interessantíssima, la taula rodona que va organitzar el Diari de Terrassa, protagonitzada pels tres darrers alcaldes de la ciutat: Pere Navarro (l’actual, ara també candidat a la reelecció), Manuel Royes i Domènec Jofresa, l’alcalde immediatament anterior al retorn de la democràcia als ajuntaments. Tres històries diferents, tres ciutats diferents. La de 1977, enfonsada, deprimida, absolutament en crisi. Però en aquella ciutat dels setantes estava prenent forma silenciosament el que després ha estat el corrent central i majoritari de la política terrassenca de finals de segle XX i de principis del XXI: un socialisme d’ampli espectre, obert, integrador, flexible. Un socialisme tot terreny que va ser clau per cohesionar el paisatge i l’esperit de la ciutat sacsejada per les onades d’immigració dels cinquantes i seixantes. En aquella ciutat en fallida s’estava covant un model de ciutat de futur que ha resultat un èxit històric, un èxit rotund. Liderat per dos alcaldes, Royes i Navarro, que han sabut interpretar l’ànima de la ciutat i sumar molts projectes individuals fins construir-ne un de majoritari, de fronteres força difuses que li han permès ser molt ric, molt fèrtil, molt dinàmic.

Jofresa, alcalde del 77 al 79, va explicar anècdotes interessants i relativament desconegudes d’una ciutat i un ajuntament que vivien un compàs d’espera fins a les primeres eleccions democràtiques i va reivindicar la dedicació dels regidors de l’època. Hi ha tota una història a escriure, aquí. La versió de Jofresa és una part del retrat, sens dubte. Però no és tot el retrat. Aquell ajuntament de transició no era el pròleg de la democràcia, sinó l’epíleg del franquisme, fins i tot d’una certa burgesia terrassenca que anys enrera havia ja abandonat la ciutat a la seva sort i l’havia canviat per Matadepera. Els terrassencs van votar clarament per un canvi radical, a mitges entre PSC i PSUC inicialment, model que va canviar molt aviat amb l'enfonsament del PSUC i la ràpida consolidació socialista. El 79 va ser el big bang de la Terrassa del segle XXI.

dijous, 19 d’abril de 2007

Tot esperant El Corte Inglés

Les ciutats espanyoles es classifiquen en dues grans categories: les que tenen Corte Inglés i les que no. Això em deia fa un cert temps una experta en “bisnes” diversos i inversions immobiliàries. La seva firma, internacional, segueix atentament les notícies de les futures implantacions del Corte Inglés: quan el seu dit assenyala una ciutat, fan una marca al plànol. Allí hi ha perspectives de negoci, se’n refien del criteri d’aquests grans magatzems…

Fa la tira d’anys, devia ser poc abans dels Jocs Olímpics, el Corte Inglés va aterrar a Sabadell, en ple Eix Macià, que havia de ser el cop definitiu en la discreta però evident cursa que mantenen les dues ciutats, Terrassa i Sabadell. Al final no va ser ben bé així i el triomfalisme va anar deixant pas a la realitat, que tampoc no és gens menyspreable… En aquells anys preolímpics ens va saber greu, però era comprensible que El Corte Inglés triés la ciutat veïna: per aquella època anava per davant de Terrassa en molts aspectes. Aparentment, si es vol, però a simple vista la sensació era aquesta. Ja feia anys que a Sabadell havien soterrat trens, que tenien un comerç força atractiu, que hi havia coses tan normals com cafeteries i bars i restaurants, que hi podies anar al cinema…

En els norantes Terrassa va anar consolidant una sèrie d’apostes de futur que han culminat en un clar lideratge territorial i un canvi d’imatge espectacular, que s’ha notat sobretot en els darrers anys. Ara som una de les ciutats de moda a Catalunya: estem en els primers llocs en molts i molt diversos rànquings. I El Corte Inglés es vol instal.lar aquí. Trigarà, perquè el tema està força embolicat. Però ja ha entrat amb força a la campanya electoral. L’alcalde Pere Navarro ha apostat novament per tirar endavant. I una majoria de terrassencs, més aviat silenciosa, està claríssim que ho veu positiu per a la ciutat. Més enllà dels efectes urbanístics, comercials i econòmics que pot tenir, serà també un símbol de progrés, de futur, de desenvolupament.




dimarts, 17 d’abril de 2007

Blogosfera, àgora, plaça...

La blogosfera política terrassenca es va animant... L’alcalde, Pere Navarro, acaba d’obrir el seu blog. Isaac Albert, candidat d’ERC, ja el té en marxa fa un parell de mesos, i Josep Rull es va incorporar al món blocaire fa una setmana. Els regidors Jordi Ballart i Mariví Orta i la diputada Dolors Puig completen, si no vaig errat, el panorama de blogs de representants polítics. De totes maneres, a blocsterrassa podeu trobar un ampli llistat... Es belluguen per la xarxa també molts altres blogs polítics a càrrec de persones inquietes, de membres de partits, de ciutadans/nes… Més o menys espontàniament, amb l’impuls també ara de la campanya electoral que escalfa motors, es va configurant una teranyina política i cívica amb moltes possibilitats de futur com a espai de debat ciutadà: la blogosfera reinventa i reinterpreta l’àgora, la plaça, la tertúlia de cafè… Caldrà seguir-ho atentament, perquè aquí està començant a germinar la llavor del futur.

diumenge, 15 d’abril de 2007

El bisbe i els límits de la llibertat

En els temps que corren pel Vaticà i l’Església espanyola (reserva espiritual d’Occident i del que calgui), un bisbe com el de Terrassa és un regal del cel. Es evident que Saiz Meneses és un bisbe conservador, però de pensament i formes moderades i bon coneixedor del món i l'època que li han tocat... Tanmateix a Catalunya tampoc no funcionaria l’estil Cañizares-primado-de-España, per entendre’ns… El bisbe surt al diari digital e-news, entrevistat per la Laura García, i defensa -amb elegància i bones formes, però sense cedir ni un mil.límetre- les fronteres de l’ortodòxia romana. Especialment en tot allò que fa referència a les “qüestions internes” del catolicisme. Però la cosa canvia quan arribem a la societat: ja se sap que l’església hispano-catòlico-romana té una perillosa tendència a creure’s que ella és tota la societat. El cas de les fotografies pornocatòliques que ja va esbombar el PP fa uns mesos, amb tot l’escàndol i show mediàtic de costum, porta al bisbe a reflexionar sobre els límits de la llibertat d’expressió.

Això és el que diu ell: “Quan hi ha, com ha succeït en aquest cas, un catàleg que no només fa broma i caricatura, sinó que és veritablement blasfem; això atempta contra els drets dels creients, que són la majoria de ciutadans d’aquest país. A l’Estat espanyol les estadístiques oficials diuen que més del 80% de la població es declara catòlica i un catàleg d’aquestes característiques ofèn els sentiments religiosos d’aquesta majoria de ciutadans. En conseqüència coses com aquesta no s’han de permetre perquè el dret a la llibertat d’expressió acaba on comencen els drets dels creients a ser respectats”. Anem per parts...

El bisbe té tota la raó del món en una cosa: des del seu punt de vista, les fotos de J.A.M. Montoya són blasfemes. Per a ell, clar. Per a uns quants catòlics, probablement. Per a molts integristes i talibans, també. Però ni per a tots els creients ni per als súbdits nominals. Per a mi no ho són, no m’escandalitzen. No és que m’agradin especialment: les trobo poc respectuoses, cert. Però prefereixo que aquest tal Montoya pugui fer les fotos que vulgui. I publicar-les. I que una institució pública pagui un catàleg o una exposició d'aquestes característiques no ho trobo tan diferent de quan paga altres catàlegs o exposicions que també em podrien ofendre o escandalitzar... La veritat és que són fotos per épater le bourgeois: després de dos o tres segles de conquerir llibertats, ja no ens cal fer burles patètiques com aquestes…

Per altra banda, el bisbe sap perfectament que no representa el 80% dels espanyols ni dels terrassencs. Nominalment sóc també catòlic perquè em fa una mica de mandra perdre el temps en interminables expedients d’apostasia…. Sobta trobar un argument tan poc consistent: el 80% dels espanyols són catòlics. No s’ho creuen ni el bisbe ni el papa de Roma, que saben perfectament que les parròquies estan desertes i en profunda crisi…

Pel que fa als límits de la llibertat d’expressió, Déu ens guardi que els fixin els capellans i els bisbes...

No són tan llunyans aquells temps, quan tenien el poder de decidir què es podia publicar i què no: ja sabem què se’n pot esperar dels homes d'Església en matèria de llibertats. Van tenir uns 19 segles per demostrar-ho. De l’índex de la Inquisició a la foguera hi ha una àmplia gamma de possibilitats, que van administrar generosament... No en va l’actual Papa va ser, abans de bisbe de Roma, el màxim responsable de la Santa Inquisició, reconvertida i maquillada sota el nom més políticament correcte de Congregació per a la Defensa de la Fe. Entranyable i humanística institució dedicada a fer complir un manament: “No prendràs el nom de Déu en va”. Just un dels manaments que l’Església de Roma alegrement va retocar i reinterpretar, que ja se sap que a Yahveh no sempre se l’entenia… Compareu, compareu, l’Antic Testament i els manaments que ensenya el catecisme…

Han provat a prendre-s’ho amb sentit de l’humor i una mica d’indiferència? Guanyarien molts punts. Però serien una altra església, és clar…