divendres, 28 de desembre de 2007

Un discret terrassenc il.lustre

La mort de Ramon Trenchs tancava aquest Nadal moltes pàgines de la història econòmica de la ciutat, una història de la qual ell ja s’havia jubilat feia temps. En certa manera, els diferents homenatges i reconeixements que havia tingut, entre els quals la Medalla de la Ciutat, ja havien fet justícia a l’hora de valorar la seva trajectòria lligada a la vida empresarial i a la Cambra.

Però hi ha tota una faceta seva que segur que mereix ser escrita i recordada. La del paper que va jugar en la transició i molt especialment en una època tan delicada com plena d’il.lusions i esperances: l’arribada de la democràcia a l’Ajuntament, a partir de la primavera del 1979. Eren moments per aprendre a fer política, i de la bona: de ciutat. Tota una generació d’empresaris, de la qual ell en formava part, va haver de situar-se en un escenari nou: no només el de la democràcia municipal, sinó també el principi d’una sòlida i prolongada majoria d’esquerres, marcada pels mandats de dos alcaldes socialistes, Royes i Navarro. Els rojos arribaven al poder: ara sembla un acudit, però aleshores no ho era.

En els vuitantes, en una ciutat castigada per moltes crisis simultànies i mancances infinites, persones com ell van saber trobar ponts per dialogar, per inventar polígons industrials, eines de promoció econòmica, espais de trobada entre la iniciativa privada i l’administració, entre el món de l’empresa i la política. Van inventar coses de zero i també van copiar intel.ligentment i van construir entre tots plegats un model econòmic de ciutat que ha funcionat bé gairebé trenta anys. Un èxit col.lectiu, sí, però amb molts noms propis al darrera.
(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Majors d'edat

L’actual llei de l’avortament és una invitació clara a la hipocresia i la mentida més o menys acceptada per tothom. També és cert que ha permès evitar moltes tragèdies i ha donat temps a a la nostra societat per començar a acceptar, a mitges, que la decisió pertany a la dona. Venen temps electorals i es planteja un tema que no deixa ningú indiferent: fer d’una vegada per totes una llei clara, posar clarament la decisió en mans de les dones i allà cadascú amb la seva consciència i la seva ètica. Per a això són unes eleccions, per plantejar no només objectius de govern, sinó per dibuixar models de societat.

Sense oblidar que passa alguna cosa quan només una mica més del 2% dels avortaments es fan en hospitals públics, a Terrassa i a la resta de Catalunya. Es una dada coherent amb l’enfoc que donem a l’avortament: tothom sap que existeix, però es deixa en una penombra incòmoda, plena de significats implícits, com qui no vol la cosa. Es evident que reclama alguna intervenció decidida dels poders públics, perquè aquí hi ha un clar tractament desigual i injust cap a les dones.

Possiblement aquestes hipocresies han fet viable un progrés social espectacular, però s’ha acabat el recorregut. Com va passar amb el divorci o la situació de les persones homosexuals i algunes altres qüestions molt vinculades al rígid control moral exercit per l’església romana durant segles, la transició va crear un escenari pragmàtic, possibilista. Ara veiem com el divorci exprés o el matrimoni homosexual no han significat cap catàstrofe. Arriba l’hora de fer el mateix amb l’avortament. Els ciutadans i les ciutadanes es van fent majors d’edat, trencant algunes tutel.les dels poder terrenals i religiosos.
(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

divendres, 21 de desembre de 2007

Els nostres pàries invisibles

Són 1,2 milions a Espanya i 200.000 a Catalunya, segons l’organització catòlica Càritas. Si no em fallen els números i es manté aproximadament la proporció, a la nostra ciutat deuen ser unes cinc mil. Persones que viuen amb uns ingressos de menys de 531 euros al mes. Poquíssim. Aquí dins hi ha de tot, molta gent gran, biografies desgraciades, pobreses endèmiques, marginalitats diverses, els habitants invisibles dels carrers, les vídues amb pensions de misèria... Càritas proposa que la Generalitat dediqui un 1% del pressupost a apujar els ingressos d’aquests conciutadans invisibles i posar-los al límit del llindar de la pobresa. No puc opinar sobre si és la solució correcta o no.

Segur que no és la única. Pel que fa a la xifra, freda però impressionant, podria ser matisable, però no sembla molt desencaminada. Quant als ingressos, sí que apunto un element que algun dia hauríem de comptabilitzar correctament: el salari social, per dir-ho d’alguna manera, que molta gent rep en espècies, en serveis, en suport. Tots el rebem, en teoria de forma inversament proporcional. També és just reconèixer, i es fa poc, que qualsevol millora social surt dels contribuents. No de la caritat, sinó de la solidaritat. Surt de la bossa comuna, com tot: haurien de demanar no a les administracions, sinó a la societat, que faci un esforç extra. Clar que en no pocs casos el sou en euros és insuficient, però comptar només els ingressos monetaris em sembla una mica parcial, com ficar-ho tot al mateix sac. No crec tampoc que la solució sigui posar més diners directament, tot i que en part sí, és obvi que sí.

En una societat del benestar com és i vol ser la nostra, a mig camí entre la natural tendència humana a l’egoïsme i una noble generositat (a vegades forçada...) que practiquem a través dels impostos, aquesta massa de gent pobra és excessiva. Aquesta part del missatge és la clau: es tradueix en més progrés i justícia social.

(Diari de Terrassa. bloc de notes)

El quinto, espècie protegida

No és que sigui un gran aficionat al quinto, precisament, però acabarem a aquest pas demanant que el declarin (qui?) espècie protegida, reserva de la biodiversitat o convertint-lo en una mena d’atracció local temàtica. Es ben curiós veure a temps real com algunes tradicions, fins i tot les més profundament arrelades, es mantenen, es transformen amb els canvis socials, es fossilitzen o van desapareixent discretament. Es aquest el camí que està prenent el quinto? No se sap, depèn lliurement de les ganes, de la voluntat, d’entitats, de persones... Veurem amb els anys què passa, però la tendència no convida precisament a l’optimisme, després de les darreres baixes. Compensades, això sí, per alguna alta.

Aquesta mena de joc d’apostes light, familiar, de veïnat i de temporada, és un dels petits elements d’identitat terrassenca. N’hi ha de grans, perquè són més importants o només més transversals, però aquest és dels que pertanyen al terreny de les petites coses quotidianes, d’estar per casa, de tota la vida. Possiblement, una resta arqueològica d’una Terrassa molt més petita, la ciutat-poble que per a alguns és encara la de tota la vida.

Aquella ciutat, per sort, ha canviat de pell i d’ànima. I d’escala. Algunes coses han anat deixant de tenir sentit, però d’altres ens hem esforçat per no perdre-les i fins i tot per recuperar-les o reinventar-les: la cultura popular n’és un bon exemple. Caldrà veure quin és el camí que segueix el quinto en aquest segle...

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

diumenge, 16 de desembre de 2007

Els pilars de la terra


Dels esforços per millorar la catedral de Terrassa difícilment en sortirà mai un best-seller èpic com el de Ken Follett, però el cert és que segur que al darrera hi acabarà havent una història a explicar. Totes les catedrals expliquen, a més, una altra història, a través de la pedra. No són només un monument artístic ni un temple, ni una fita clau del paisatge urbà (d’aquí la seva espectacularitat): poden ser símbols claríssims de poders terrenals, actes propagandístics, fortaleses en el sentit més literal del terme, advertències…

Però si en èpoques passades les catedrals es feien amb els diners de la pròpia església, dels nobles i potentats, dels reis, ara el guió és un altre: cal recórrer als fidels, a les entitats financeres, als espònsors i fins i tot a les administracions públiques. Aquest és el cas del Sant Esperit, que ha arribat als 100 mil euros recaptats, però encara necessita trobar al voltant de 800 mil euros més per afrontar obres ja fetes, algunes millores i, ja més en el terreny dels petits miracles, un orgue nou. En paral.lel, tenim les obres de l’excel.lent palau episcopal que es farà al carrer Vinyals: 6 milions d’euros. I tot això sense parlar de fer alguna cosa més que reparacions en la vella catedral, estèticament poc afortunada.

No cal pas ser de missa ni tan sols creient per valorar la trascendència (relativa, sí, però significativa també) de tenir bisbat i catedral. Per a una ciutat que ha lluitat molt per sortir als mapes i abandonar la categoria de ciutats invisibles, és evident que el tema es planteja també no només en el terreny religiós ni en el de la projecció, sinó en el dels costos que representa una autèntica infraestructura de capital episcopal. Una història més del segle XXI que dels segles de les catedrals gòtiques.
(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

dimecres, 12 de desembre de 2007

2 dels 100 més rics

No és la guia de "Forbes" ni de "Fortune", però "El Mundo" publica anualment una mena de guia dels 100 més rics d’Espanya. A la cultura anglosaxona, per exemple, sortir-hi seria motiu d’orgull. A un país d’arrels catòliques i amb una tradició capitalista més aviat pobra, no tinc gens clar que sigui així. Depèn, suposo. Però, tot i que ens estem fent més exhibicionistes i menys pudorosos, tendim a valorar la discreció en matèria de diners.

Al ranking hi ha dos blocs. Al primer, el de les 50 primeres mega-fortunes, no hi surt cap terrassenc. Al segon llistat apareixen les següents cinquanta fortunes, que són només una mica menys impressionants i que, com les primeres, responen a dades aproximades. Aquí hi surt habitualment l’empresari terrassenc Manuel Lao, amb una xifra d’entre 2.000 i 2.800 milions d’euros. Cap sorpresa, ni tan sols pel titular ("el rey del juego"), que és en part fruit de la llegenda i de la realitat. No he sabut trobar-hi cap altre terrassenc, però sí les arrels terrassenques (madrilenyes, més aviat) d’una altra gran fortuna: la del nét de Demetrio Carceller, un personatge oblidat però que va ser ministre de Franco entre 1940 i 1945, un falangista de primera hora. No li devia anar del tot malament per la capital: el seu nét se situa una mica per sota dels 2.000 milions i presideix la cervesera Damm, a més d’altres negocis petroliers i immobiliaris.

No abunden, al ranking, ni els terrassencs ni els catalans. Es aquest un país de perfil més pla, sense massa estridències, amb un teixit empresarial més dens i menys gras. La qual cosa, en un món globalitzat on les 100 majors fortunes espanyoles no són cap meravella, ves a saber si és virtut o defecte…

dilluns, 10 de desembre de 2007

Planeta Aigua

No plou (digui el que digui el cosí de Rajoy, les passarem canutes) i la sequera fa que la Generalitat ens posi en estat d’alerta. Tornem a veure els clàssics missatges aparentment pedagògics però força infantils que et fan sentir com un irresponsable mediambiental: que si tanca l’aixeta quan t’afaitis, que si mira de tirar menys sovint de la cadena del wàter, que si dutxa’t i no et banyis, que si omple més el rentavaixelles... A Terrassa no ho fem del tot malament, consumim per sota dels 270 litres diaris per habitant, que es considera el màxim consum garantit ara per ara. A Espanya es consumeixen uns 250/300 litres, als Estats Units uns 500.

Però la sorpresa arriba quan t’adones de com es distribueix el total del consum d’un planeta més líquid que sòlid i que només té un 2’5% d’aigua dolça. Al nostre país, un 15% aproximadament correspòn al consum humà. Un 25% a la indústria. I, oh sorpresa de sorpreses, un 60% a l’agricultura. A Terrassa no crec, perquè aquí el sector agrari és testimonial. Algú ha vist en algun mitjà un anunci recomanant als pagesos o ramaders que reguin o utilitzin l’aigua sensatament? Jo no. Potser sí a la premsa especialitzada, ves a saber.

Es evident que hem d’adonar-nos que l’aigua és escassa i que cal consumir-la racionalment. Aquest planeta té un problema seriós que tot just està treient el nas i que reclama un canvi global molt profund. Però el gran problema no és el WC de casa, és l’agricultura, on s’utilitzen en general sistemes de rec obsolets, de consum poc sensat d’aigua. Això en un país que ha estat tradicionalment més aviat sec i té una agricultura poc modernitzada, no com la veïna França, per exemple, que va més sobrada d’aigua i té un camp molt més ric i generós. Ja està bé, clar, que ens conscienciem tots. Però potser que posem el focus urgentment sobre aquells que consumeixen el 60% de la poca aigua disponible, a més de conscienciar els ciutadans a títol particular, no?
(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

divendres, 7 de desembre de 2007

Blogging a/sobre Terrassa

No érem molts. Unes vint persones. A la primavera va ser a l’Espanyol de la Rasa, fent unes cervesetes, dimarts al vespre al Cinema Catalunya, ja amb un to un pèl més tocat i posat. Segona trobada de bloggers/blocaires terrassencs/ques. Però amb el mateix esperit espontani, un punt irreverent i llibertari, i amb ganes de veure més enllà de la pantalla i el teclat de cadascú. A Terrassa hi ha més de 200 persones que tenen un bloc, de temàtiques molt variades. I a través de Drac Telemàtic ha anat prenent forma una mena d’Egarasfera: a Catalunya ara mateix hi ha en marxa una Vallesfera (al Vallès oriental), una Ebresfera i poca cosa més, pel que fa al territori. Es prepara per al gener la primera trobada, a Granollers, de la Catosfera...

Dos-cents blogs sobre dos-cents mil habitants és més o menys el ràtio de la policia municipal: un per cada mil persones. Comparació surrealista i gratuïta, sí, però almenys indica que no és un fenòmen insignificant. De moment, molt minoritari encara, però en pocs anys es jugaran a la blogosfera partides decisives sobre la societat del futur: a nivell local, català, espanyol i qui sap si també europeu, ja quan siguem vellets... Per ara, va prenent forma col.lectiva (mínima, com correspòn) un fenòmen individualista i al mateix temps global, localista i universal. Mitjans de comunicació? No en el sentit industrial o professional, sens dubte, o no tots. Però sí mitjans d’expressió, d’opinió, de formació de l’opinió pública i publicada, com deia en Felipe als vells temps.

Un fenòmen que reclamarà atenció en el futur, que passarà de la marginalitat (elitista i pija, sí, però marginalitat) a esdevenir una nova àgora ciutadana. Vaja, el de sempre: la plaça del poble de tota la vida. Amb ADSL, això sí. I conectada a totes les places de tots els pobles: potser és la gran novetat, l’aldea global...

dimecres, 5 de desembre de 2007

Arquitectura de nivell

No fa tants anys, l’habitatge públic era sinònim de construcció i disseny vulgar i qualitat passable en el millor dels casos. Al costat de blocs horrorosos i problemàtics dels anys 50 o 60, els dels vuitantes eren edificis dignes però discretíssims. En poc temps, han passat a esdevenir referents de disseny i arquitectura, com els que van premiar a la Biennal d’Arquitectura, al carrer Palet i Barba. En paral.lel, són nombroses les edificacions públiques (escoles, centres cívics, biblioteques…) que van fent pujar el nivell de l’arquitectura terrassenca: en aquesta categoria situaríem l’escola Enxaneta, a Can Roca, o la biblioteca del districte IV, a La Maurina… Edificis que sense ser obres meravelloses ni espectaculars, reuneixen funcionalitat, una integració sensible en l’entorn, algun toc de disseny intel.ligent…

El paisatge de les ciutats abans el feien els grans edificis públics, propagandístics, i també els grans edificis senyorials, dotats d'un cert sentit publicitari, entès d’una altra manera. L’arquitectura de promoció privada (amb notabilíssimes excepcions, com la nova seu de la Caixa de Terrassa, o l’extraordinari edifici del Diari de Terrassa, per exemple) tendeix a buscar solucions provades i poc arriscades, correctíssimes i de qualitat, no ho dubto pas, però que en general contribueixen poc a millorar el paisatge urbà. L’endrecen, el poleixen una mica, l’uniformitzen i amb una mica de sort dissimulen alguns horrors d’altres temps, però segurament els clients (si no són l’excusa…) no desitgen gaires singularitats, a canvi de carregar el seu projecte d’altres extres tecnològics, de benestar…

L’espai públic esdevé més públic que mai (amb les excepcions de les ciutats-aparador, entre les quals la nostra no hi figura), el privat es tanca cap a dintre, defugint l’exhibició però també l’aportació al patrimoni comú, i la marca estètica de l’època queda en mans de les administracions. No en males mans, pel que sembla., encara que hi ha de tot…

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

dimarts, 4 de desembre de 2007

Ens veiem a Manhattan

Vagis on vagis, al lloc més recòndit del món, sempre t’acabes trobant algú de Terrassa. Fa anys, prenia el te a una botiga d’Istanbul i quan em van preguntar d’on era, vaig dir que d’una ciutat a prop de Barcelona, Terrassa. "Ah, Terrassa!", va dir l’amo. "Nosaltres hi tenim una grans clients. Els Magatzems Serra", va dir. Si fa o no fa, el mateix que passarà aquest proper macro-pont o aqüeducte laboral: semblarà que tots els terrassencs (i els catalans) s’han donat cita a Nova York. Com que això del dòlar va tan barat, et pots comprar a preu de ganga uns quants litres de benzina (de fet, ara per ara gràcies a això no la paguem moltíssim més cara), roba de marca, perfums, i-pods per dotzenes, llogar-te una limusina… Tot per quatre duros. Amèrica està d’oferta.

Les notícies econòmiques a Espanya no són dramàtiques (per més que a alguns això els pesi, aquells que disfruten quan tot va fatal), però tampoc no conviden a fer massa excessos. Res, a fer festa, viatjar, gastar en luxes i plaers diversos… i endeutar-nos una mica més per a la nostra vida futura, que hauran d’allargar artificialment perquè ens doni temps a deixar-ho tot pagat. Igual sí que ens hem tornat bojos, igual sí que no tenim en compte que hi ha problemes en perspectiva i que no tothom se’n pot anar a Nova York quatre dies a fondre la visa. Tanmateix, aquesta alegria que pot ser senyal d’insensatesa, també és un senyal de per on van les coses, els ànims de la majoria de la gent, malgrat el retrat emprenyat i negre que ofereixen permanentment els mitjans de comunicació i l’asfixiant vida política d’aquest país.

Es evident que la mala llet no és tan contagiosa com sembla i que la gent no és tan fàcil d’entabanar. Bona senyal. I que els ciutadans conserven més seny del que sembla. Barrejat amb ganes de viure bé, un punt frívolament. Sí, clar, però no era això el que compràvem amb aquest model de societat de consum i benestar?

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)