Els 2.976 que falten

Davant de la immigració, la patronal catalana Cecot manté posicions molt clares. I interessades, clar, només faltaria. Fa el seu paper. Cosa que és d’agrair. Ahir es queixaven, per boca de David Garrofé, del fracàs espectacular d’un procés que, vist objectivament i sense ganes d’enganyar-nos, té una lògica aclaparadora. Curt i ras: anar a buscar a fora els treballadors que ens calen. I fer servir això de filtre per a la immigració. En un any han pogut contractar 19 persones (romanesos, exactament) de les 2.995 que demanaven les empreses associades a la Cecot. A Catalunya sembla que la xifra és una mica més alta, un 15% del total.

No cal dir res més per deduir que el sistema no funciona. Tot són pegues, la paperassa és infinita, el temps s’allarga i les empreses es cansen. On troben els 2.976 que falten? Aquesta és la pregunta justa: no m’imagino 2.976 llocs de treball vacants I si els acaben trobant, caldria veure també com, a quin preu... Els sindicats coincideixen, tot i que subratllen els abusos que s’han produït. Que no sé si són més que els de la immigració més o menys espontània, que ha generat unes bosses de treball a preu de saldo que fa goig de veure. Per no parlar de fenòmens més durs, formes més o menys evidents d’explotació salvatge. La temptació d’aprofitar-se de la feblesa de la immigració és forta, per què negar-ho...

Tanmateix, en altres països i èpoques el sistema de selecció en origen (quina expressió, per favor: sembla que seleccionin conills o blat de moro transgènic) ha funcionat força bé. Molts immigrants espanyols a Alemanya van entrar-hi per aquesta via, en conec personalment uns quants i no n’han parlat mai malament ni els van prendre el pèl més del compte. Ens convé en el fons la immigració desordenada, que abarateix costos i envia missatges contundents als treballadors autòctons? Aquesta també és la pregunta justa...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Una habitació amb vistes

A què recorda l’àrea del Vapor Gran? Té un cert aire de ciutat toscana i potser fins i tot algun toc provençal, mediterrani de terra endins. Ho suggereix una barreja de grisos, de vermells siena, torrats, una mica de verd, l’ús de metall oxidat i envellit... Es paisatge post-industrial en estat pur: resumeix millor que cap altre indret de la ciutat uns dos-cents anys d’història, des de finals del segle XIX fins al nostre segle XXI. Tot plegat és encara massa nou i asèptic, massa parc temàtic, per entendre’ns: normal, cal temps perquè sigui un espai viscut, una mica gastat... Però el conjunt (amb l’excepció d’algun edifici tirant a funcional, normalet) té un alt nivell arquitectònic i estètic. Sembla una altra ciutat, però no, és exactament aquesta, una mena de paisatge radicalment terrassenc sotmès a un lifting acurat, on es barregen sàviament la modernitat i la història.

El Vapor Gran és una postal gairebé perfecta, de laboratori, que retrata l’esperit de Terrassa, amb la virtut que és una zona compacta: les altres postals cal anar-les buscant escampades per un paisatge una mica més torturat. Un símbol impecable del renaixement terrassenc.

El nou hotel urbà (Afinia-Nortia-Cirsa, el holding Lao) que s’inaugura demà esdevé un edifici singular, potent però no estrident enmig d’aquesta zona: res a veure amb el campanar estil Mad-Max de la catedral, per exemple... I ja posats a ficar el dit a l’ull, res a veure tampoc amb el model seguit a Sabadell. Aquesta ciutat que era abans gairebé bessona, i que va perdent la tradicional cursa de màxima rivalitat amb Terrassa, ha estat modernitzada de forma brusca (Eix Macià), menys coherent, tot i que en alguns aspectes, com el comercial, té una vitalitat envejable. I aquells “coneguts grans magatzems”, of course...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Què en fem del Parc Natural?

Un parc natural, sí, però per a qui i per a què? Aquesta és la gran qüestió a la que s’intentava donar algunes respostes dimecres passat, a un debat públic, dintre de tot el complex procés de discusió sobre què en fem del parc. Un debat apassionant i d’indubtable interès ciutadà. El parc no genera indiferència, sinó passió i debat: ja anem bé. I amb transparència: millor encara. Dos punts de vista estan condemnats a xocar i a trobar-se: el de les persones que disfruten d’aquest extraordinari entorn natural i el de la preservació del paisatge i el medi.

Tard o d’hora resultarà que no té sentit cap postura extrema: ni un parc sense persones (o persones sense parc, que és una altra manera de veure-ho) ni un parc envaït i malmès per la gent. Al capdavall, segurament la qüestió, com en el cas del verí, rau en la dosi exacta, gairebé homeopàtica: la natura no està al nostre servei (ja hem superat teòricament aquest graó de l’evolució humana), però l’hem de poder disfrutar amb mesura. Hem fet passos de gegant: ja sembla indiscutible que córrer amb quads o motos pel parc és una bestiesa, per exemple, igual com ho són altres comportament agressius. El problema, ja ho entenc, és quan fins i tot l’ús sensible i assenyat, però massiu, de l’entorn "estressa" la natura.

El debat del petit restaurant del cim de la Mola no és nou i té tots els requisits per acabar esdevenint simbòlic: aquí hi ha pistes per valorar les solucions finals, l’equilibri entre tots els interessos o no. La pròpia natura no intervé en el debat directament, però sí que s’expressa de moltes maneres. De les quals no hi ha un únic intèrpret amb veritats absolutes. Entendre-la, sense deixar d’entendre la humanitat, deu ser la clau…

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

El sí (silenciós) al quart cinturó

Eren 5.000 o 1.500 els manifestants de Granollers contra el tram oriental del quart cinturó, diumenge passat? Ni idea. Tampoc no importa massa: ja no fem massa cas d’aquestes tristes guerres de xifres. La clau és l’efecte mediàtic, el ressò que s’aconsegueix. I la convicció en els arguments radicalment contraris: es tracta d’una agressió al paisatge, fomentarà l’especulació, cal canviar autopistes per ferrocarrils, cal lluitar contra el canvi climàtic. Ara fem-ho a l’inrevés... No cal muntar una mani a favor de la Ronda del Vallès (el nou eufemisme oficial), perquè no hi aniria ningú, tot i que els partidaris del quart cinturó són molts més, infinitament més. Però podem preguntar a aquests hipotètics partidaris per què hi estan a favor. Tot es resumeix (una simplificació, ja sé) en una expressió: perquè fa molta falta.

Els quatre o cinc grans arguments contraris mereixen molts matisos, perquè dubto que algú digui: volem contaminar més, carregar-nos el paisatge, multiplicar l’efecte hivernacle i especular tant com es pugui... Tenen una part de raó, no pas petita, i han contribuit a retocar –no només és mèrit seu- el mega-projecte inicial. Però insisteixen en el "no", en el blanc o negre, perquè el viratge que estan fent les administracions i els partits polítics ens porta directament al terreny del gris: amb el nom que sigui, amb molta prudència i delicadesa, però fa falta una nova via de comunicació cap al Vallès Oriental i el Maresme. Això no vol dir que no calgui un tren: també, clar, perquè en matèria ferroviària estem per sota dels índex de l’Europa pròspera. Com en densitat de carreteres, mal que ens pesi.

El "no" acabarà quedant fora de joc. Es podrà dir que tothom s’ha venut al diable. Però no haurà estat així. Simplement, de manera molt confusa i durant anys, s’ha anat posant seny. Sense posar barreres al futur ni dilapidar el present. No és un mal resultat. Però ara, per variar, tenim pressa. Molta pressa. El retard acumulat és de dècades...

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

L'ADSL dels cargols

A aquest país, la banda ampla ens surt per un ull de la cara. Segons Brusel.les, la paguem un 20% més cara que a la resta de la Unió. Si ho comparem amb la qualitat i rapidesa del servei (amb totes les precaucions que cal quan es fan servir aquesta mena de dades), resulta que a Espanya la mitjana de velocitat és d’entre 1 i 3 megues, mentre que al Japó se situa al voltant dels 100, a França sobre els 18 megues de mitjana... Hi ha un indicador de progrés tecnològic que en aquest camp ens posa en el lloc 22 entre 28 països europeus.

Ens posa dels nervis, sovint amb raó, la situació d’embús quasi permanent a carreteres i autopistes, els retards dels avions, les misèries ferroviàries que ens ha tocat viure... Tenim les infraestructures “hard” al cap i als llavis permanentment, i la cosa seguirà així molt de temps. Però ens empassem amb sorprenent estoicisme un embús tecnològic que no és altra cosa que un fre brutal al desenvolupament, al progrés. Es més espectacular l’enrenou i l’impacte de les obres de l’AVE, sí, però en el món digital progressem (si es pot dir així) a càmera lenta. Aquesta mena d’infraestructures “soft” i serveis de telecomunicacions són tan importants com les altres, tot i que menys visibles. Ens hi juguem el futur, la competitivitat... Els efectes de perdre aquest tren poden ser devastadors, i l’estem perdent. Quan se’ns acabi el “bisness” del totxo ja haurem fet tard. Mentrestant, les operadores van fent de les seves, alegrement, venent-nos una falsa imatge d’innovació, de meravelles digitals, d’ofertes de preus plenes de paranys...

Tenim ADSL a velocitat de cargol. I el paguem a preu de Ferrari.

Un gran negoci. Perquè, aixó sí, les empreses operadores del sector s’estan fent d’or, multiplicant els beneficis i venent-nos com a progrés i modernitat el que no passa de ser subdesenvolupament tecnològic. Fantàstic.

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Nadal cada dia...

Fa tres setmanes, tres, que al super de davant de casa van apujar ni més ni menys que trenta cèntims el preu d’una ampolla de cava normalet. Misteris del Nadal. Van fer el mateix l’any passat, m’hi vaig fixar. Poc després de festes, van rebaixar-lo altra vegada. L’IPC continua la seva espectacular pujada: la llet ha pujat un 24%, el pollastre un 14,3%, els ous un 9%... I això que les hipoteques i els pisos no formen part del cistell de la compra...

Ahir sortia al diari un reportatge amb dades d’un estudi segons el qual ens gastarem per Nadal 951 euros per cap. No està malament. Ja sé que és una mitjana i una aproximació, però fins i tot em sembla poc. Hi entren aquí la loteria o el quinto, tan terrassenc? I els tangues i calçotets vermells per a cap d’any? Aquest any promet ser ruinós, per això els experts aconsellen comprar els llagostins, el torró o el marisc ara mateix, abans que el preu es multipliqui per dos. Ja podem sortir pitant cap al super, a comprar joguines i regals, perquè les coses van a pitjor i el temps s’acaba. Un dels misteris de l’economia de mercat, sobre el qual no sé si hi ha estudis, és que el Nadal té un efecte espectacular sobre els preus. Una mena d’alegria nadalenca que ho impregna tot i fa que els números ballin... Per Nadal, qui no pateix una bona clavada, res no val...

L’IPC ja va pel 3’6%. Ara falta l’orgia final de preus, el “remate” amb la qual celebrarem com Déu mana un Nadal que, oh miracle, pràcticament dura ja dos mesos: de principis de novembre al gener. I si ho comptem des del primer anunci de la loteria de Nadal, al mes d’agost, encara pitjor. Aviat farem realitat allò tan bonic de “que cada dia sigui Nadal”...

(Diari de Terrassa/Bloc de notes)

Retallar el benestar

El benestar i els beneficis tenen en comú que són paraules que comencen amb “b”. Però també paraules plenes de la lletra “e” d’Europa... Dijous a la tarda, al Diari, la Cambra organitzava un debat sobre el futur de la Unió Europea. Insòlit (i positiu) en un moment en què ens estem oblidant d’Europa. Es oxigenant, simplement, l’esforç de mirar més enllà de Madrid i de Catalunya... Hi ha vida més enllà? L’eurodiputat convergent Guardans, integrat a l’Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa, presentava la clàssica recepta del seu gremi: cal redissenyar l’Estat del benestar. Això en llenguatge del carrer es tradueix en retallar pensions, serveis, impostos i el que calgui, per fer créixer els beneficis. Que no apareixen mai amb aquest nom al discurs neoliberal: en diuen competitivitat, barrejant-ho sempre (com el catedràtic López-Casanovas) amb el missatge que cal treballar més hores, més dies, millor, fins als 70 anys, amb flexibilitat, mobilitat... i acomiadaments a preu de saldo.

Però ells mateixos es fiquen de peus a la galleda i reconeixen que Europa suporta millor les crisi i tensions que altres blocs que anomenen “regionals” des d’una freda perspectiva planetària. Els ultra-liberals (només en economia) ho tenen gairebé pitjor que els radicals d’esquerres, que fa anys que es van quedar sense la URSS. Ells s’estan quedant sense els Estats Units com a referent. Les suposades virtuts del model americà també s’han perdut pel camí. I resulta, oh prodigi de prodigis, que el model europeu, essencialment socialdemòcrata, amb totes les seves imperfeccions, és l’únic que fa compatibles el benestar i els beneficis. Clar que el benestar té un preu i potser genera aparents ineficiències, però també té infinits avantatges, fins i tot per als que no veuen més enllà dels beneficis a curt termini. La cursa de fons l’està guanyant el model europeu i no l’americà. Ni la guanyarà el xinès, el dia que se’ls obrin els ulls i descobreixin la llibertat i el benestar.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dissabte 10 novembre)

Una ministra amb texans

Només ho pot fer una ministra amb “a”, clar. Amb “e” seria impensable... Aquest dimarts la ministra Carme Chacón inaugurava el Parc de Guernika, a Terrassa i ens situava com un referent per a totes les Espanyes en polítiques d’habitatge. No està gens malament. Clar que estem en campanya, evident, però això no fa més relatives ni menys creïbles algunes veritats. Incòmodes per a alguns: evident, també. La ministra venia amb tot l’embolcall ministerial de rigor: escortes alts i cepats, mossos d’uniforme i de paisà, cotxe oficial, col.laboradors, assistents... I repetint a tort i dret el nou mantra polític “Govern/Gobierno de Espanya/España”, que és el que ara toca.

Normalment ens fixem poc en el vestuari dels ministres-homes. Es perfectament previsible. Poder igual a “traje” i corbata. Com a l’empresa. Poder a l’estil masculí, clar. L’excepció són els actes populars i mitins, on apareixen les camises més esportives però formaletes i els polos. Inclosos els Lacoste, clar. Diguem que així s’apropen més al poble. Però l’uniforme és l’altre, amb algunes excepcions. La ministra Chacón venia a Terrassa amb texans i americana de pell. I no per això semblava ni era menys ministra. Sembla anecdòtic, sí, però no n’és gens. La política són també les formes, perquè expressen un fons. Com les paraules. Les dones hi aporten no només noves idees, noves sensibilitats i un imprescindible combat per la igualtat, només guanyat a mitges. També petits detalls, com uns texans.

Dibuixen així el paisatge d’una nova política, més igualitària, més plana, menys imperial, més escandinava. Ikea a la república independent de casa teva, inspiració sueca també en el benestar i en les formes polítiques. Entre el soroll i la fúria de la política espanyola algunes coses van canviant...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 8 novembre)

L'Axel al setè cel

Un dia de novembre de l’any passat l’Axel Oliveres va pujar a la seva moto i ja no va tornar. Aquests dies he recordat l’aire fred del cementiri, una tarda d’adéus. Una irònica cançó de Jaume Sisa va esdevenir la banda sonora del funeral i se’m va quedar al cap quan ens n’anàvem, quan els grups s’anaven desfent, quan ens acomiadàvem d’aquells que feia anys que no vèiem i que trigaríem a tornar a veure. L’Axel era el segon dels meus que se n’anava, així, fum, cendra que es desfà en el vent. El primer amic mort va ser el Joan, fa molts, molts anys. Històries corrents, quotidianes, de terrassencs poc il.lustres però molt rics: tothom té les seves pròpies absències en algun racó de l’ànima, allí on rau aquell buit secret que només tu coneixes... Però no tots els buits són tan plens.

Ell de tot plegat potser n’hauria fet un acudit, un acudit amb una espurna de llum. Com la que posava en tot el que feia. Com la que animava la seva passió d’artista, les contradiccions: el compromís amb el seu propi destí, que havia estat capaç de forçar i mantenir. Una petita història humana d’heroïsme, exemplar: la de l’home o la dona que lluiten per ser fidels al que són i al que volen ser. Que no es rendeixen. L’Axel va deixar acabat el veritable quadre, el de la pròpia vida. A mitges, sí, però acabat, ple de significats Aquesta és la divina ironia de la mort. L’àngel negre que l’esperava en aquella carretera ho sabia. L’Axel no.

Com cantava el Sisa del setè cel, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...

Ningú no hauria de construir la seva casa sobre un pont, oi?

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimarts 6 novembre)

Ara fa ja un any...

Les hipoteques dels immigrants

La pàtria és allà on tens la hipoteca. Així de clar. Parlaràs millor o pitjor les llengües, dues, d’aquí. Resaràs potser a un déu estrany o a cap, tindràs costums xocants, potser no tindràs gaire respecte cap a les dones, o vindràs de les remotes terres europees on acabava l’imperi romà, o potser parlaràs el castellà amb un dolç accent americà. Però si firmes una hipoteca aquí a trenta o quaranta anys, aquesta serà la teva pàtria i sobretot la dels teus fills. La hipoteca lliga més que qualsevol altra cosa...

Gairebé un 37% dels compradors de pisos de segona mà són immigrants. Eqüatorians la majoria, seguits pels marroquins i els romanesos. Intermón assegura que els immigrants paguen un 3 o un 5% més que els indígenes per un pis: no m’estranyaria gens. Lògic, al final, el negoci és el negoci: les actituds davant la immigració tenen dues cares. No és igual quan són veïns més o menys molestos que quan són clients i paguen com tothom. Tanmateix, fins i tot entre ells hi ha diferències, classes... Els xinesos compren pisos de 296 mil euros, de mitjana. Eqüatorians, bolivians i colombians s’hipotequen per uns 210 mil euros. Els indis i paquistanesos, pels volts dels 200 mil euros. I els africans, per uns 167 mil...

Les hipoteques retraten cruament els diferents estrats de la immigració: diversos graus d’estabilitat, de progrés, de fiabilitat davant dels bancs i caixes. Amb les hipoteques es tanca el cercle de l’arrelament. El principal i els interessos es queden aquí, van a parar als venedors i al sistema financer, amb els diners que treuen de la feina d’aquí. Encara són pocs, però quan esdevenen “propietaris” endeutats de per vida, ja són dels nostres. Per molts anys...

Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dissabte 3 novembre

La llet, les pomes i la benzina

Un litre de llet ja val gairebé com un de benzina. Amb la diferència que la llet no porta tots els impostos de la benzina. Mentre al gran teatre de la vida pública nacional discutim sobre els esvorancs de l’AVE, la digna sentència de l’11-M, les balances fiscals, la qualitat democràtica o la masia comuna del catalanisme, van passant coses. Cosetes sense importància. Llenguatge poètic, com diria Machado a través de Mairena: “Lo que pasa en la calle”. La llet puja en un any un 25%, mentre que la benzina ha pujat poc més d’un 3%. Les pomes, un 21%. Els ous, un 32%. Les hipoteques, més d’un 20%. L’IPC oficial de 2007, la famosa cistella de la compra amb 500 productes, entre els quals no hi ha les hipoteques, acabarà potser una mica per damunt del 3%.

Aquest pont de Tots Sants, si aprofitem per donar un voltet “low cost” per les europes, allò que abans en dèiem l’estranger, ens adonarem una vegada més que pel que fa als preus de les coses quotidianes les distàncies s’escurcen. No passa el mateix amb els ingressos. Però la veritat oficial, sobre la qual giren tantes coses, és l’IPC, on es barregen productes molt quotidians amb altres d’ús més esporàdic. Van malament les grans xifres de l’economia o les empreses? Ho deia Montilla l’altre dia a Terrassa, al sopar de l’empresari, a un públic poc predisposat a admetre-ho: van raonablement bé. Però al carrer les coses van canviant. Imperceptiblement per a les estadístiques. Però hi ha molta gent que sí ho nota. I força. Ja els hi poden explicar el que vulguin de l’IPC. Quan compres uns tomàquets, un enciam, un cartró de llet, la realitat és una altra. El que passa al carrer, al súper.

Diari de Terrassa / Bloc de notes / Divendres 2 novembre

Manuel Lao puja a l'ascensor

Manuel Lao, l’home de Cirsa (ara sota l’advocació de la vella deesa Nortia), mai no ha estat gaire ben vist a Terrassa. Això no és Amèrica, aquí no n’hi ha prou amb guanyar diners per pujar a l’ascensor social. Els diners no ho són tot: compta d’on vens, qui són els teus pares, on has estudiat i amb qui... També compten les maneres, que ajuden a encaixar socialment: com et vesteixes, com parles, amb qui vas, d’on ets soci... Tinc la sensació que Terrassa és una ciutat difícil, en aquest sentit. No tota Terrassa, no, perquè és ciutat d’oportunitats, molt més oberta del que sembla, de gent que es busca la vida i tira endavant. Em refereixo a una certa Terrassa, diguem que la de tota la vida, o més exactament, la que s’ha assimilat a aquesta èlit i l’ha acabat substituint a l’aparador.

En aquesta Terrassa Manuel Lao no ha encaixat mai, no l’han acceptat i em temo que ell tampoc no ha fet els passos adequats. Qüestió de pell, sobretot. Tampoc no li deu haver interessat massa, tot i que una mica sí, no ens enganyem. Amb la boca petita. Qüestió de “carinyo”, que a ningú no li sobra. Barrejat amb l’ego, que com la paraula indica, és qüestió molt íntima i personal... I relativa. A la nit de l’empresari aquest dimarts li van retre homenatge i li van donar una empenteta cap a l’ascensor social. El toc neoliberal de la Cecot és una de les claus per a això, en el marc de la silenciosa lluita pel lideratge empresarial a la ciutat. I més enllà, perquè el món no s’acaba en el que un antic regidor anomenava (sense vergonya, però no sense seny) la “Terrassa estricta”. La ciutat s’està fent més gran del que ens pensem.

No perdem de vista la Cecot, que, amb això de la globalització, la “t” final cada dia pesa menys. O més, segons com es miri...

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / 1 de novembre