La creu dels protestants i els diners del Cèsar

L’abans molt catòlica Terrassa i ara seu fins i tot d’un Bisbat (quinze segles després del bisbat d’Egara) té una oculta història protestant. El paisatge protestant de Terrassa està marcat per les bondadoses figures del pastor Samuel Vila i de la seva dona Lídia (claus en la resistència tranquil.la però tossuda davant del nacionalcatolicisme), les relacions espirituals i els “bisness” amb els Estats Units, l’editorial Clie, l’església de l’avinguda de Barcelona i la del carrer Galvani, l’arrelament del protestantisme entre els gitanos, algunes extraordinàries sessions de gospel… i para de comptar, perquè el protestantisme terrassenc (amb tots els seus matisos) és discret de mena. Perquè és molt minoritari, sí, però segurament també perquè no s’esborren així com així cinc segles de persecució i de difamació del protestantisme…

Suposo, pel que a vegades m’han dit alguns coneguts de les diferents esglésies cristianes protestants (el terme “protestant” és acceptable només per entendre’ns i situar-los en el context dels diversos cristianismes existents des de l’endemà de la crucifixió), que estaran de festa: el govern ha donat llum verda a una vella petició. Que els evangèlics puguin tenir la seva pròpia casella a la declaració de la renda, com els catòlics, i el dret de guixar-hi la creueta corresponent. Es un canvi extraordinari, que ha passat desapercebut. Els protestants tenen per fi els mateixos drets (fiscals) que els catòlics. A l’abans molt catòlica Espanya, reserva espiritual d’Occident (Occident=Roma, que el catolicisme tendeix a confondre la part amb el tot…), això només podia passar amb un govern de rojos i separatistes…

Tanmateix, no em convenç gens ni mica barrejar els diners del Cèsar amb els de Déu. Entenc el pragmatisme igualitari que hi ha al darrera de la decisió: si acceptem que l’Estat faci de recaptador d’una església, i si és inviable deixar de fer-ho, bé haurem d’acceptar que si és realment un Estat aconfessional faci aquest desagraït paper per a totes… I acceptar que un dia (ai…) pugui fer-ho amb els jueus (si els interessa), els ortodoxes i… sí, sí…, per què no?, un dia llunyà també amb els musulmans… Per això, no hi ha res com l’estricta separació religió-estat. El profeta Jesús/Yeshua ho tenia claríssim.