divendres, 18 de gener de 2008

El descampat

No fa tants anys que podíem aparcar a la plaça Vella o al costat de l’Ajuntament. Ahir ho comentàvem, amb una barreja de resignació i nostàlgia, amb un amic al carrer Galileu. Enyoràvem, ni més ni menys, l’antic descampat/aparcament que hi ha davant del cole França, al carrer Ausiàs Marc. Terra de ningú durant anys i panys. Ple de forats paorosos, empolsegat o enfangat segons l’època de l’any. Caòtic, com només pot ser un aparcament espontani a un país llatí: en aquesta terra, a poc que ens oblidem de mirallar-nos amb l’Europa freda i endreçada, les coses tendeixen a sortir-nos així de manera natural. Es un codi genètic que ens agermana amb terres d’una i altra banda de la Mediterrània, déus al marge.

El descampat complia una modesta funció i tenia una gran utilitat social que només ara que l’han tancat podem començar a valorar. Hi podies aparcar de franc, a canvi d’acceptar que el cotxe corria diversos riscos: no hi havia senyals, ni ratlles, ni res.

El descampat ha deixat un gran buit a la pràctica, coincidint amb el salt cap a la modernitat que signifiquen les obres del metro. També ja era hora, clar: aquesta mena d’espais asilvestrats no fan per a una gran ciutat moderna, la seva estètica correspòn a una altra Terrassa, que afortunadament ha quedat enrera. La discreta desaparició d’una cosa tan quotidiana que era gairebé invisible ens parla del canvi de pell de la ciutat, pertany al terreny de les fotos antigues, de les que deixen constància de com hem canviat i que convé mirar de tant en tant. Per no oblidar el que hem estat (el canvi està ple de lliçons per al futur) i per valorar en la seva justa mesura el que ara som i el que aviat serem.

Cap, casal... i melic

Fa anys als vidres dels cotxes els terrassencs portaven una enganxina (segur que a l’època es devia trobar a la Casa de les Boines...) amb un eslògan/rodolí força exòtic. “Important? Ni poc ni massa, però se’n parla, de Terrassa”. Eren temps de profunda depre ciutadana: no ens estimàvem a nosaltres mateixos. Ni teníem massa motius per fer-ho, la veritat. En uns trenta anys hem fet un tomb espectacular, marcat pel 92: és la frontera mítica del final de segle XX, com ho fou el modernisme al primer tram.
Ara ens sorprèn que els informatius de TV3 o TVE no ens concedeixin una mica més de temps i d’atenció. No cal fer-ne un drama: les dades de l’estudi del CAC (que posa xifres a una percepció evident) es poden llegir de moltes maneres. Per exemple, comparar el lloc 17è o 6è de Terrassa respecte al 34è i 9è llocs de Sabadell al mateix rànquing (amb altres dades contradictòries, of course). Les dues ciutats tenen encara dimensions similars, tot i que Terrassa està fent un “sorpasso” històric, i la lògica apunta a que haurien de tenir projeccions similars. Doncs no. També en això la nostra ciutat supera la que està deixant de ser la ciutat bessona i antiga gran competidora. Que Barcelona ocupa massa temps televisiu? Sens dubte, però sense reivindicar una part més gran del pastís, tampoc no oblidem que Catalunya és un país massa petit per a una capital tan gran i potent.

Passa el mateix a la premsa i a la ràdio, segur. I a tants altres àmbits: tampoc no serien Catalunya ni Terrassa el que són sense Barcelona: cap, casal i egocèntric melic nacional. Però el temps, l’esperit, l’ambició, juguen a favor nostre. Les realitats, també, en molts camps. Alguna cosa (segur que moltes, penso jo: públiques, privades i mixtes) devem estar fent bé.

92-63-91 amb corona

No és un telèfon ni una clau secreta. Són les mesures (canòniques?) d’Ana Carolina, que ha entrat amb bon peu al circ carrincló dels premis de bellesa. Tornem a tenir una terrassenca coronada com a miss Barcelona i candidata a Miss Espanya. No sé si ens farà vibrar d’orgull ciutadà, però en fi, millor això que res. I si a ella li convé per a la seva carrera, doncs endavant, només faltaria, som un país lliure i cadascú que faci el que vulgui. Però em costa no preguntar-me què redimonis significa, en els temps que vivim, això dels concursos de dones. També se’n fan d’altres coses. I la paraula “cosa” no l’utilitzo perquè sí. Concursos d’homes, entesos així, a pes, com si fossin trossos de carn, n’hi ha poquíssims, però de pit i cuixa femenina n’hi ha per donar i per vendre.

Em temo que això de les “misses”, les hostesses de fira o de tele (també de cuixa generosa, si pot ser), les majorettes, les “cheer leaders” i altres fires de mostres per l’estil no acaba d’ajudar massa a situar les dones en un pla d’autèntica igualtat. Vaja, que jo no classificaria aquests muntatges com a activitats festives innocents. Tenen un aire d’aparador de botiga amb la millor mercaderia exposada i convenientment catalogada i puntuada. Queda bé això de dir que es valora l’elegància, les maneres i altres coses, però aquí el que es jutja és el cos femení, entès com una cosa. Més o menys, el que sempre s’havia valorat en les dones, que no calia que tinguéssin gaires coses més. Les feministes radicals d’abans ja ho tenien clar. I no s’equivocaven: aquests concursos posen les dones al nivell de les flors, els gatets o els pollastres de pota blava. El problema és que no sembla que aquests shows estiguin en descadència.

divendres, 4 de gener de 2008

Velocitats metropolitanes

Heu provat ja el nou plaer, reposat però intens, de conduir a 80 per hora a les autopistes metropolitanes? A les 3 de la matinada és perfectament possible, a altres hores s’acosta més aviat a un somni: ja els agradaria a molts conductors habituals poder circular a 80 a primera hora del matí, o a migdia, o a la tarda... Però els radars dels mossos ajuden molt a recordar que ja tenim un nou motiu de multa: aviat ens posarem a la primera categoria mundial de països amb ciutadans “multables”. Deu ser una manera d’entendre el progrés...

La regió metropolitana s’ha desbordat els darrers vint anys i les autopistes i ferrocarrils s’han quedat com un testimoni d’un vell temps en el qual eren més o menys suficients per a les necessitats de l’època. Els terrassencs el patim relativament poc, aquest càstig bíblic de viure a un lloc i treballar a un altre, però hi ha desenes de milers de persones que perden miserablement temps i diners a les carreteres (altrament dites autopistes) metropolitanes.

Ens ho hem muntat molt, però que molt malament. La mesura dels 80 per hora pot ser positiva per al medi ambient, no ho dubto pas, tot i que hi ha altres camins possibles, però posa en evidència (si feia falta) la saturació, la imprevisió d’un model territorial ja no mal planificat, sinó que no ha estat capaç ni d’adaptar-se a la lenta i perfectament visible evolució de la realitat en dues dècades. Ara tenim un embús permanent de dimensions espectaculars: només ens faltava la nova limitació per recordar que les autopistes a casa nostra s’anomenen així, com arreu del món, però en realitat sovint són una altra cosa. Carreteres comarcals o provincials de quatre carrils.

(Diari de Terrassa,Bloc de notes)