divendres, 20 de juliol de 2007

Posi's a la cua i esperi...

La cua és la quintaessència del mite de l’administració pública. La cua i la tòpica finestreta dels articles de Larra i del “vuelva usted mañana”. Sembla que són coses del segle XIX, d’un altre temps, d’un país més castís i resignat, però no cal fer gaire arqueologia administrativa per descobrir que encara queden unes quantes reserves, a l’estil indi, on sobreviu tranquil.lament aquella manera de fer les coses. Ara que això del turisme a països exòtics s’està posant perillós, podem disfrutar d’emocions igual d’intenses sense sortir de casa. Una apassionant ruta turística per les oficines de renovació del passaport, pel servei d’urgències hospitalari o per les dependències d’Hisenda et poden portar a descobrir un país que et pensaves que ja no existia. I segur que hi ha molts més safaris administratius disponibles, en els quals pots posar a prova la teva paciència, la teva capacitat intel.lectual (per entendre les confuses normatives, els rètols, les indicacions, per trobar l’oficina adequada…) i les teves habilitats socials en la convivència forçada amb altres éssers humans perduts com tu o experts en cues i tràmits.

Anar a fer-se el passaport és una experiència molt recomanable. Permet matinar, fer cua al carrer com als vells temps, fer petar la xerrada, endevinar a darrera de qui vas, passar hores i hores dret i/o amuntegat a una sala d’espera, assabentar-te de la vida i miracles dels teus companys de peripècies…Fascinant. Anar a urgències perquè t’atenguin és també interessantíssim: si no t’estàs morint, recomano anar-hi cap a les vuit del matí d’un diumenge i passar-hi unes tres hores aproximadament, no perquè hi hagi cues, no, sinó perquè gairebé no hi ha ningú. Es un paradís de pau i tranquil.litat. A altres hores, més agitades, et trobes experiències semblants a les cues del passaport, però amb el morbós afegit de canviar els uniformes policials pels de metges i infermeres. Guai. I anar de visita a les oficines d’Hisenda a fer un petit tràmit com recollir una signatura electrònica és la tercera activitat turística que no ens hauríem de perdre, especialment, en aquest cas, si hi ha només una petita cua de tres o quatre persones: com que forma part de l’atractiu de la visita, s’esforcen de veritat perquè la cua no desaparegui en dues o tres hores.

Aquests són tres parcs temàtics la mar d’entretinguts i plens d’emocions, però n’hi ha molts més. La Renfe, Correus, els aeroports… Per no parlar de Telefònica i altres serveis virtuals, telefònics o digitals, que mereixen un capítol a part. No totes les administracions són així, faltaria més. No totes tracten els ciutadans/contribuents com a súbdits. Els ajuntaments en general i el nostre en particular són exemples de modernització, d’esforç per atendre bé i ràpidament la gent. Clar que tot és millorable, a l’administració o a les caixes i bancs o a les empreses privades que no tenen monopolis, però la diferència rau en l’actitud. Hi ha llocs on es preocupen per la gent, on intenten millorar, on veus que hi ha esperit de servei. I llocs on pots fer un fabulós viatge en el temps. Molt sovint, oficines o serveis de l’Estat. Curiós: molta bandera, però poc patriotisme de veritat. La història del nacionalisme espanyol hauria estat molt diferent amb si l’Estat hagués funcionat: escoles, hospitals, carreteres, trens, correus, policies… Hauria estat, com el francès, un patriotisme pràctic, funcional. Un patriotisme prestigiós. Aquí massa sovint topes amb un Estat que, malgrat uns quants meritoris i elogiables avenços en la bona direcció, segueix ancorat en el passat: ha canviat la “ventanilla” per l’ordinador, però no ha canviat d’ànima.

divendres, 13 de juliol de 2007

Autopistes a 80

Sembla una broma, però no. El govern català limita la velocitat a les carreteres i autopistes de l’àrea metropolitana de Barcelona a 80 kilòmetres per hora. Ja voldríem que aquesta fos la velocitat normal en horaris normals al llarg del dia! Només cal anar de Terrassa a Barcelona per la C-58, que tot i el lifting que li han fet, segueix patint la mateixa arterioesclerosi de sempre… Comença a ser indiferent a quina hora et mous, a primera hora del matí, a migdia, a la tarda… I a la dels túnels de Vallvidrera, el preu del peatge, exagerat, no és tampoc un fre a les hores-punta… L’autopista ha deixat de ser autopista per esdevenir una mena de camí veïnal molt ample i atapeït de cotxes. Hauríem d’anar pensant en canviar el nom a la C-58, ara que estan posant nous rètols. En aquest context, els vuitanta per hora són una utopia, però farem com si no ens n’adonéssim.

El lloable objectiu de la nova mesura és reduir la contaminació atmosfèrica. I es complementarà amb la reducció del trànsit en algunes grans vies barcelonines massa congestionades i contaminades, a saber com… Aquesta és una de les més de setanta normes que van adreçades al transport, la indústria, les activitats domèstiques… N’hi ha algunes de prometedores, com l’ús dels combustibles alternatius als vehícles de serveis públics, d’altres més simbòliques (plans de mobilitat per a grans empreses). Res a dir en aquest sentit, al contrari. Es necessari reduir fums al carrer, a les grans ciutats, i algunes d’aquestes mesures possiblement ens ajudin a respirar una mica millor.

Ja està servida una apassionant polèmica estival, amb la que segur que tornarem a estar la mar d’entretinguts quan entri en vigor, a la tardor. Segurament farem encara més cues i contaminarem una mica més, però el cert és que la nova limitació de velocitat no deixarà ningú indiferent. Hi ha qui diu que la solució a tot plegat és fer més trens. Clar que sí. No té cap sentit que tinguem les mateixes línies de ferrocarril que fa un segle; és aquest un clar indici de la indigència catalana i metropolitana en matèria d’infraestructures. Però no només calen més trens, no: també més carreteres. Fins assolir uns estàndards europeus, dels quals encara estem força lluny. El quart cinturó, per exemple, que és absolutament imprescindible per a moltíssima gent. I unes quantes carreteres i autovies metropolitanes més, també.

El problema és el cotxe? Doncs que els governs, tan aficionats a regular meticulosament qüestions ínfimes, impulsin vigorosament una revolució en el món de l’automòbil: nous motors, nous combustibles, menys contaminació… Com a Califòrnia, per exemple, un estat gens sospitós de vel.leitats esquerranoses, però modèlic en aquest sentit. Aquí ens conformem amb donar exemple des de l’administració amb vehícles elèctrics, però continuem sense el valor necessari per reformar la indústria automobilística. Es més fàcil i més ecològic canviar l’automòbil que no substituir-lo per bicicletes o ferrocarrils. Però per alguna raó ens entestem a defugir el repte. El que no canviarem és la necessitat de desplaçar-nos contínuament en un radi metropolità de més o menys 40 o 50 quilòmetres a la rodona, i el cotxe o la moto són els enginys ideals per fer-ho, amb algunes excepcions. Total, ja posats, la velocitat és un concepte que em temo que ja pertany definitivament al segle XX, però la cultura de l’automòbil, d’un altre automòbil, convenientement revisada i actualitzada, és el futur…