Que no pari la màquina...

Una de les lleis més elementals del ciclisme és que si no vols caure no deixis de pedalar. Més o menys de pressa: hi ha un cert marge. Però si t’atures del tot, perds l’equilibri. Això és vàlid per a qualsevol usuari de les exitoses bicicletes urbanes, però també per a tot un país o tota una ciutat. No està de més recordar-ho quan estem arribant al que sembla que és la zona final d’un llarguíssim període de creixement econòmic constant, sense fi. Les coses no poden anar de fàbula tota la vida, clar. Hi ha etapes per accelerar i per frenar, i molts són els indicis que ens diuen que ens apropem a una frenada més o menys suau. Això afecta als espanyols, als catalans, als terrassencs i als habitants del meu barri. Però no per força en la mateixa mesura ni intensitat.

Aquests darrers mesos els analistes econòmics, els indicadors immobiliaris, els embolica-que-fa-fort de sempre, els apocalíptics profetes dels desastres i també gent molt seriosa i digna de crèdit anuncien que el semàfor, fins ara d’un verd brillant, llueix un preocupant color groc. Hi ha qui se n’alegra i que posa el cava a la nevera per al dia somiat que el semàfor es posi en vermell. Pugen les hipoteques, baixen les vendes de pisos i ja tenim aquí els signes incontestables de la gran recessió. Imprescindible, clar, per forçar moviments de terres i canvis al mapa del poder estatal, nacional, local o de la comunitat de propietaris. Hi ha gent que espera això com si fos la gran oportunitat, gent que en té autèntiques ganes. Que trist haver de posar ciris a algun sant (o pals a la roda…) perquè les coses vagin malament a tothom i així et puguin anar bé a tu… Es un camí transitable una temporada, però no porta enlloc, tard o d’hora. Es un camí viciat i enverinat.

Però tard o d’hora està escrit que tota comunitat humana ha de fer front a entrebancs: aquesta vida no pot ser permanentment de color de rosa. I de tant parlar-ne, de tant donar-hi voltes, anem creant també, sense voler, el xup-xup de fons necessari perquè arreli un creixent pessimisme, no infundat però probablement exagerat.

Fa quinze dies el nostre alcalde ja feia front, en una entrevista al diari, a les hiopòtesis més negatives i morboses. La qual cosa no vol dir que siguin les més probables. Deia que la ciutat està preparada per fer front a una crisi de la construcció i amb les antenes posades per detectar moviments. La ciutat és atractiva, en tots els sentits… Ens preocupa més si estem preparats per quan les coses vagin malament (ja pressuposant que hi aniran) que no si estem preparats per aprofitar les que vagin bé, que també n’hi haurà i no poques, perquè és evident que Terrassa viu un dels grans moments de la seva història i està a punt de rematar un canvi d’escala que donarà beneficis de tota mena, siguin o no mesurables. L’alcalde aportava una recepta clàssica i provada: mantenir el creixement demogràfic. No per guanyar temps per posar en marxa altres estratègies, sinó perquè donin fruit les que ara hi ha en marxa i afinar-les. I perquè la màquina no s’aturi bruscament.

Hi ha diferents opinions sobre quin és el límit de creixement en població, i no tots els creixements són aquest. N’hi ha d’altres de possibles, en qualitat, en innovació, en productivitat, però que costen molt de passar del pla teòric als comptes de resultats. A mig termini veurem com Terrassa no només capeja el temporal, sinó que avança en alguns camps. Serà el moment de la veritat i el de la capitalitat. I ens agradi o no, en detriment d’altres ciutats, que no tenen els mateixos fonaments ni han aprofitat igual la llarga etapa d’expansió i progrés que encara estem vivint. Les ciutats competeixen en alguns "mercats", també. Terrassa ho fa en molts i en una posició forta. Però la màquina no s’ha d’aturar…

Dones com la Francisca

Dones com la Francisca Redondo simbolitzen tota una època, ja passada, però que ah deixat profundes empremtes a les entranyes de la nostra ciutat. La van enterrar dimarts sota un cel gris, acompanyada per la gent que l’estimava, la que havia compartit tantes coses amb ella i els símbols d’una vida: la bandera republicana, la del PSUC, els Segadors, la Internacional... El barri de la Maurina, al qual ella s’havia lliurat amb generositat i entusiasme, té des d’ara un buit –petit i discret, com ella- en el seu paisatge, en la seva gent. Des que va arribar a Terrassa, a finals dels 50, fins al principi del segle XXI, va tenir la sort de veure com una època grisa i dura, però plena d’esperança, va desembocar en una ciutat i un país molt més lluminosos, més oberts, més humans.

La vaig conèixer quan era regidora a l’Ajuntament: ella era ja una senyora gran, s’havia convertit en el seu viu retrat, perenne, i jo era encara un nano. No era dona de grans discursos ni de teories, sinó de fets i gestos. La calidesa dels fets és sovint l’única veritat, perquè és el que queda de nosaltres. Va deixar de ser regidora però no va sortir mai de l’Ajuntament, te la trobaves pels passadissos, entrava a un despatx a vendre loteria d’alguna causa més o menys romàntica i perduda, somreia, deixava un rastre de bondat i també d’autenticitat. Se’n va anar mica a mica, discretament, com solia, i un dia se’n va anar del tot...

Quan es moren persones com ella, grans protagonistes de la petita història de la ciutat, la de cada dia, la del carrer, la del barri, de cop et venen al cap molts altres noms i cognoms. Gent més aviat discreta, entregada amb passió a una tasca, a un compromís, a una vocació. Sovint a canvi de res, perquè sí. N’hi ha molta a Terrassa, d’aquesta gent. De molt diverses ideologies, procedències, cultures, parles... No busquen homenatges ni premis ni reconeixements, senzillament fan coses pels altres. Ajuden a fer un món una miqueta millor que el que van trobar. No és poca cosa, perquè no tothom pot dir-ho i en canvi tots ho podríem fer, està a l’abast de tothom... D’aquí el valor excepcional del seu exemple cívic i humà, d’aquí que a persones com ella les acabem posant en una mena de discret "santoral" ciutadà, on es barreja gent molt diversa i fins i tot contradictòria, però que té en comú el llegat que deixen de compromís, de bondat, d’humanitat, de fe en el gènere humà...

També és cert que la mort de la Francisca Redondo porta a una reflexió lligada a la seva trajectòria política. Ella, que havia arribat a Terrassa a buscar-se la vida com tanta gent, va comprometre’s en una vella lluita per un món una mica millor i més lliure, una lluita plena d’ingenuïtats i de fracassos, però també d’èxits. I al final aquella dona nascuda a un poble de Cuenca i transplantada a la Maurina, va acabar un bon dia asseguda en un dels sillons de la sala de plens de l’Ajuntament, representant a milers de ciutadans i ciutadanes.

Es bell aquest tancament de cercle, i ens ensenya una lliçó sovint poc recordada sobre un dels valors de la democràcia. Només aquest sistema permet que persones com la Francisca puguin arribar a participar del govern de la seva ciutat. No ho veig tant com una mena d’ascensor social, sinó com un sistema que acaba forçant que gent molt diversa comparteixi durant uns anys la responsabilitat pel present i el futur de la ciutat i exemplificant així una de les grans virtuts del sistema: que és de tots i totes i de ningú alhora, que és fluïd, passatger, però que enriqueix una societat, permet aprofitar les capacitats i les qualitats de moltíssimes persones i fa que la ciutat sigui realment de tothom. Es aquests una de les virtuts de la democràcia que dones com la Francisca van ajudar a néixer i un dia, primer poques i ara ja moltes, l’han arribat a representar. Dignament i amb senzillesa, com era ella...

Una lliçó de manipulació

Mitjans de comunicació com El Mundo o algun pseudo-diari digital ofereixen, de tant en tant, fascinants lliçons gratuïtes de manipulació periodística. Igual com ofereixen cursos gratuïts d’anglès carregats de dvds i fascicles. Els darrers dies han decidit animar el “cotarro” amb un d’aquests còctels lisèrgics als quals són tan afeccionats. Ingredients del verinós beuratge: ETA, els presos, la Generalitat, els socialistes i els seus aliats nacionalistes. Ingredients habituals, que permeten fabricar des de potents laxants fins a verins mortals. Aquesta vegada la lliçó de manipulació periodística té un interès afegit. Està relacionada amb Terrassa i amb els efectes de la tragèdia que vam viure amb l’assassinat brutal a mans de terroristes d’ETA del regidor de Viladecavalls Francisco Cano (PP), aviat farà set anys. L’ombra d’ETA va arribar aleshores molt a prop d’altra gent, a una Terrassa on, dit clarament, s’estava cuinant una perillosa combinació de radicalisme i terrorisme, barrejada si es vol amb no poques ingenuïtats juvenils, que també formen part de la veritat del que va passar i del que va poder passar.

Però anem a pams… Primer, els fets. Un departament de la Generalitat (Área de Información y Seguridad de Servicios Penitenciarios, Rehabilitación y Justicia Juvenil de la Generalidad, una mostra més de l’espessor lingüística de l’argot burocràtic hispano-català) envia una nota de premsa: “"Os comunico que el martes 21 de agosto está prevista una concentración a las puertas del Hospital de Terrassa a las 14:30 horas en solidaridad con los presos políticos Diego Sánchez y Laura Riera, que han sido padres recientemente". Gran espifiada estival: definir Laura Riera i Diego Sánchez - condemnats per col.laborar amb ETA- com a presos polítics és un error greu. Hi ha maneres més afortunades per redactar aquesta nota, sens dubte… Però continuem. Clar, oh, sorpresa, la nota de premsa va amb “el membrete oficial de la Generalidad y está firmada por el mismo departamento gubernamental”. Com qualsevol altre document que surt d’una administració...

La notícia, si és que hi ha prou substància informativa, seria que un/a anònim/a funcionari/a va ficar la pota en una notificació d’un acte de protesta. Hauria estat suficient que escrivís alguna cosa com: “una concentració de solidaritat amb X i Y, presos condemnats per col.laborar amb ETA, que els convocants de la concentració consideren que són presos polítics”. Això hauria estat impecable professionalment i finíssim estilísticament: que cadascú qualifiqui aquestes persones com vulgui. Cal condemnar a la lapidació pública el redactor de la nota? Potser no n’hi ha per tant, oi? N’hi hauria prou amb una disculpa. Però ja tenim llenya per a una nova foguera inquisitorial.

Aquí hi ha un rerafons, una sèrie de fets que hàbilment combinats serveixen per donar canya a uns governants que, ja se sap, són febles i tebis amb els terroristes i hi dialoguen d’amagatotis. Si aquesta és la tesi dels manipuladors, qualsevol cosa serveix per argumentar-la.

Tornem als fets. La Generalitat ha canviat discretament la seva política penitenciària i ara acull presos terroristes a les presons catalanes. Per altra banda, Laura Riera va ser traslladada a la secció penitenciària de l’Hospital de Terrassa, on va tenir un fill a mitjans del mes d’agost. Ara passem a la interpretació dels fets. Dos i dos, quatre. Fàcilment es pot presentar això com una suavització del règim penitenciari i una concessió inadequada de privilegis estranys, barrejat amb suposades concessions del govern central mentre naufragava la treva etarra i la confusa negociació que va acabar pel pedregar. La Generalitat, governada pels mateixos rojos i separatistes, és evident que actua com a còmplice dels perversos rojos que governen a Madrid. Si barregem aquesta interpretació malintencionada amb una concepció de la justícia i del compliment de les penes que s’apropa més a la venjança que a cap altra cosa, ja tenim servida l’indigesta poció verinosa.

Tan defensors de la Constitució com es proclamen (més com a “martillo de herejes” que altra cosa) i obliden que aquesta és una societat que intenta ser justa i humana, que intenta aplicar penes i càstigs rigorosos i proporcionals i que busca no l’extermini dels condemnats, sinó la seva reincoporació a la societat. Si és possible… I també, si és que això és possible, una relativa satisfacció per a les víctimes. La democràcia espanyola és força humana i compassiva: amb tots els defectes que es vulgui, és mil vegades millor això que la bogeria carcelària i venjativa dels Estats Units, per exemple, que no genera una societat més segura ni més justa, ni més blindada contra el delicte.

I arribem així al producte final, exquisidament corrosiu. Titular: “El Gobierno de Montilla califica como "presos políticos" a dos etarras internos en Can Brians”. Guai. Hi afegim unes quantes frases carregades de mentida i mala llet en dosis mortíferes i ja està. Dit i fet. Ja tenim en Montilla de còmplice dels terroristes, ni més ni menys. Justament el que es tractava de demostrar, oi?

Així funciona la cosa. Així es distorsionen els fets i s’enganya la gent. La màquina trituradora de persones deixa pel camí una altra mena de víctimes, però víctimes al capdavall. No importa. Tot s’hi val per empastifar i continuar enganyant l’opinió pública amb grolleres manipulacions. Grolleres sí, però no estúpides: donen bons resultats, acaben arrelant a l’imaginari col.lectiu, acaben enverinant mig país com a mínim i posant a la defensiva l’altre meitat. Tota una lliçó de tècniques de manipulació al servei d’una causa innoble…