Que no pari la màquina...

Una de les lleis més elementals del ciclisme és que si no vols caure no deixis de pedalar. Més o menys de pressa: hi ha un cert marge. Però si t’atures del tot, perds l’equilibri. Això és vàlid per a qualsevol usuari de les exitoses bicicletes urbanes, però també per a tot un país o tota una ciutat. No està de més recordar-ho quan estem arribant al que sembla que és la zona final d’un llarguíssim període de creixement econòmic constant, sense fi. Les coses no poden anar de fàbula tota la vida, clar. Hi ha etapes per accelerar i per frenar, i molts són els indicis que ens diuen que ens apropem a una frenada més o menys suau. Això afecta als espanyols, als catalans, als terrassencs i als habitants del meu barri. Però no per força en la mateixa mesura ni intensitat.

Aquests darrers mesos els analistes econòmics, els indicadors immobiliaris, els embolica-que-fa-fort de sempre, els apocalíptics profetes dels desastres i també gent molt seriosa i digna de crèdit anuncien que el semàfor, fins ara d’un verd brillant, llueix un preocupant color groc. Hi ha qui se n’alegra i que posa el cava a la nevera per al dia somiat que el semàfor es posi en vermell. Pugen les hipoteques, baixen les vendes de pisos i ja tenim aquí els signes incontestables de la gran recessió. Imprescindible, clar, per forçar moviments de terres i canvis al mapa del poder estatal, nacional, local o de la comunitat de propietaris. Hi ha gent que espera això com si fos la gran oportunitat, gent que en té autèntiques ganes. Que trist haver de posar ciris a algun sant (o pals a la roda…) perquè les coses vagin malament a tothom i així et puguin anar bé a tu… Es un camí transitable una temporada, però no porta enlloc, tard o d’hora. Es un camí viciat i enverinat.

Però tard o d’hora està escrit que tota comunitat humana ha de fer front a entrebancs: aquesta vida no pot ser permanentment de color de rosa. I de tant parlar-ne, de tant donar-hi voltes, anem creant també, sense voler, el xup-xup de fons necessari perquè arreli un creixent pessimisme, no infundat però probablement exagerat.

Fa quinze dies el nostre alcalde ja feia front, en una entrevista al diari, a les hiopòtesis més negatives i morboses. La qual cosa no vol dir que siguin les més probables. Deia que la ciutat està preparada per fer front a una crisi de la construcció i amb les antenes posades per detectar moviments. La ciutat és atractiva, en tots els sentits… Ens preocupa més si estem preparats per quan les coses vagin malament (ja pressuposant que hi aniran) que no si estem preparats per aprofitar les que vagin bé, que també n’hi haurà i no poques, perquè és evident que Terrassa viu un dels grans moments de la seva història i està a punt de rematar un canvi d’escala que donarà beneficis de tota mena, siguin o no mesurables. L’alcalde aportava una recepta clàssica i provada: mantenir el creixement demogràfic. No per guanyar temps per posar en marxa altres estratègies, sinó perquè donin fruit les que ara hi ha en marxa i afinar-les. I perquè la màquina no s’aturi bruscament.

Hi ha diferents opinions sobre quin és el límit de creixement en població, i no tots els creixements són aquest. N’hi ha d’altres de possibles, en qualitat, en innovació, en productivitat, però que costen molt de passar del pla teòric als comptes de resultats. A mig termini veurem com Terrassa no només capeja el temporal, sinó que avança en alguns camps. Serà el moment de la veritat i el de la capitalitat. I ens agradi o no, en detriment d’altres ciutats, que no tenen els mateixos fonaments ni han aprofitat igual la llarga etapa d’expansió i progrés que encara estem vivint. Les ciutats competeixen en alguns "mercats", també. Terrassa ho fa en molts i en una posició forta. Però la màquina no s’ha d’aturar…