La zona d'ombra

En aquest país tenim uns quants comptes pendents amb el nostre passat. Amb un passat remot, el del temps de la guerra. Que va tenir un pròleg i un epíleg. Un temps en el que es barregen el millor i el pitjor, somnis i malsons. El bisbat de Terrassa prepara la beatificació de dos carmelites assassinats l’any 1936, dintre del procés que l’església romana té en marxa per portar camí dels altars un bona colla de víctimes d’una crueltat rabiosa, inhumana… o potser molt humana. La part fosca de la nostra ànima a vegades la qualifiquem d’inhumana: és terrible pensar que forma part igual que la part lluminosa de la nostra condició… La mateixa zona d’ombra va deixar un reguitzell de cadàvers, de dolor, de vides destrossades, a l’altre bàndol, uns anys després. Per això ara és just i necessari obrir les fosses comunes de la memòria, buscar la veritat, mirar-la cara a cara. No és fàcil. A cada fossa comuna hi ha noms i cognoms, històries de crueltat, de mort, i aquestes històries han quedat relativament enterrades durant dècades al cor i a la memòria de les següents generacions. El franquisme, sobretot el primer franquisme, va ser un règim cruel i venjatiu, sanguinari, amb la benedicció dels capellans, bisbes i cardenals de l’església romana. Aquesta és una veritat. N’hi ha una altra: en el temps en què la República va desembocar en revolució, es van cometre barbaritats similars. Amb la benedicció dels ideals revolucionaris que emparaven moltes atrocitats. Ni una cosa ni l’altra mereixen justificació i potser no cal ni el perdó, ja no cal, tants anys després. L’únic que cal és mirar-ho a la cara, fer neteja espiritual com a país, com a ciutat.

No serà una catarsi, perquè fa molts anys que va passar l’oportunitat, el moment històric, però és imprescindible que escrivim la història, que comptem els morts, els desastres de la guerra, les tortures, les misèries humanes. I que ho fem amb magnanimitat. Aquells dos grans bàndols s’han anat desdibuixant amb el pas del temps, però només relativament: en queden molts rastres, perquè aquella va ser una esquerda profundíssima, que va dividir en dos el país. Quan ens posem a fer memòria, l’esquerda del segle XX és encara present, es nota: tots sabem d’alguna manera a quina banda estem o hauríem estat, quins són els nostres morts, les nostres víctimes. Però les altres tampoc no ens són alienes. Ja vam tancar en fals el passat una vegada.