Autopistes a 80

Sembla una broma, però no. El govern català limita la velocitat a les carreteres i autopistes de l’àrea metropolitana de Barcelona a 80 kilòmetres per hora. Ja voldríem que aquesta fos la velocitat normal en horaris normals al llarg del dia! Només cal anar de Terrassa a Barcelona per la C-58, que tot i el lifting que li han fet, segueix patint la mateixa arterioesclerosi de sempre… Comença a ser indiferent a quina hora et mous, a primera hora del matí, a migdia, a la tarda… I a la dels túnels de Vallvidrera, el preu del peatge, exagerat, no és tampoc un fre a les hores-punta… L’autopista ha deixat de ser autopista per esdevenir una mena de camí veïnal molt ample i atapeït de cotxes. Hauríem d’anar pensant en canviar el nom a la C-58, ara que estan posant nous rètols. En aquest context, els vuitanta per hora són una utopia, però farem com si no ens n’adonéssim.

El lloable objectiu de la nova mesura és reduir la contaminació atmosfèrica. I es complementarà amb la reducció del trànsit en algunes grans vies barcelonines massa congestionades i contaminades, a saber com… Aquesta és una de les més de setanta normes que van adreçades al transport, la indústria, les activitats domèstiques… N’hi ha algunes de prometedores, com l’ús dels combustibles alternatius als vehícles de serveis públics, d’altres més simbòliques (plans de mobilitat per a grans empreses). Res a dir en aquest sentit, al contrari. Es necessari reduir fums al carrer, a les grans ciutats, i algunes d’aquestes mesures possiblement ens ajudin a respirar una mica millor.

Ja està servida una apassionant polèmica estival, amb la que segur que tornarem a estar la mar d’entretinguts quan entri en vigor, a la tardor. Segurament farem encara més cues i contaminarem una mica més, però el cert és que la nova limitació de velocitat no deixarà ningú indiferent. Hi ha qui diu que la solució a tot plegat és fer més trens. Clar que sí. No té cap sentit que tinguem les mateixes línies de ferrocarril que fa un segle; és aquest un clar indici de la indigència catalana i metropolitana en matèria d’infraestructures. Però no només calen més trens, no: també més carreteres. Fins assolir uns estàndards europeus, dels quals encara estem força lluny. El quart cinturó, per exemple, que és absolutament imprescindible per a moltíssima gent. I unes quantes carreteres i autovies metropolitanes més, també.

El problema és el cotxe? Doncs que els governs, tan aficionats a regular meticulosament qüestions ínfimes, impulsin vigorosament una revolució en el món de l’automòbil: nous motors, nous combustibles, menys contaminació… Com a Califòrnia, per exemple, un estat gens sospitós de vel.leitats esquerranoses, però modèlic en aquest sentit. Aquí ens conformem amb donar exemple des de l’administració amb vehícles elèctrics, però continuem sense el valor necessari per reformar la indústria automobilística. Es més fàcil i més ecològic canviar l’automòbil que no substituir-lo per bicicletes o ferrocarrils. Però per alguna raó ens entestem a defugir el repte. El que no canviarem és la necessitat de desplaçar-nos contínuament en un radi metropolità de més o menys 40 o 50 quilòmetres a la rodona, i el cotxe o la moto són els enginys ideals per fer-ho, amb algunes excepcions. Total, ja posats, la velocitat és un concepte que em temo que ja pertany definitivament al segle XX, però la cultura de l’automòbil, d’un altre automòbil, convenientement revisada i actualitzada, és el futur…