divendres, 20 de juliol del 2007

Posi's a la cua i esperi...

La cua és la quintaessència del mite de l’administració pública. La cua i la tòpica finestreta dels articles de Larra i del “vuelva usted mañana”. Sembla que són coses del segle XIX, d’un altre temps, d’un país més castís i resignat, però no cal fer gaire arqueologia administrativa per descobrir que encara queden unes quantes reserves, a l’estil indi, on sobreviu tranquil.lament aquella manera de fer les coses. Ara que això del turisme a països exòtics s’està posant perillós, podem disfrutar d’emocions igual d’intenses sense sortir de casa. Una apassionant ruta turística per les oficines de renovació del passaport, pel servei d’urgències hospitalari o per les dependències d’Hisenda et poden portar a descobrir un país que et pensaves que ja no existia. I segur que hi ha molts més safaris administratius disponibles, en els quals pots posar a prova la teva paciència, la teva capacitat intel.lectual (per entendre les confuses normatives, els rètols, les indicacions, per trobar l’oficina adequada…) i les teves habilitats socials en la convivència forçada amb altres éssers humans perduts com tu o experts en cues i tràmits.

Anar a fer-se el passaport és una experiència molt recomanable. Permet matinar, fer cua al carrer com als vells temps, fer petar la xerrada, endevinar a darrera de qui vas, passar hores i hores dret i/o amuntegat a una sala d’espera, assabentar-te de la vida i miracles dels teus companys de peripècies…Fascinant. Anar a urgències perquè t’atenguin és també interessantíssim: si no t’estàs morint, recomano anar-hi cap a les vuit del matí d’un diumenge i passar-hi unes tres hores aproximadament, no perquè hi hagi cues, no, sinó perquè gairebé no hi ha ningú. Es un paradís de pau i tranquil.litat. A altres hores, més agitades, et trobes experiències semblants a les cues del passaport, però amb el morbós afegit de canviar els uniformes policials pels de metges i infermeres. Guai. I anar de visita a les oficines d’Hisenda a fer un petit tràmit com recollir una signatura electrònica és la tercera activitat turística que no ens hauríem de perdre, especialment, en aquest cas, si hi ha només una petita cua de tres o quatre persones: com que forma part de l’atractiu de la visita, s’esforcen de veritat perquè la cua no desaparegui en dues o tres hores.

Aquests són tres parcs temàtics la mar d’entretinguts i plens d’emocions, però n’hi ha molts més. La Renfe, Correus, els aeroports… Per no parlar de Telefònica i altres serveis virtuals, telefònics o digitals, que mereixen un capítol a part. No totes les administracions són així, faltaria més. No totes tracten els ciutadans/contribuents com a súbdits. Els ajuntaments en general i el nostre en particular són exemples de modernització, d’esforç per atendre bé i ràpidament la gent. Clar que tot és millorable, a l’administració o a les caixes i bancs o a les empreses privades que no tenen monopolis, però la diferència rau en l’actitud. Hi ha llocs on es preocupen per la gent, on intenten millorar, on veus que hi ha esperit de servei. I llocs on pots fer un fabulós viatge en el temps. Molt sovint, oficines o serveis de l’Estat. Curiós: molta bandera, però poc patriotisme de veritat. La història del nacionalisme espanyol hauria estat molt diferent amb si l’Estat hagués funcionat: escoles, hospitals, carreteres, trens, correus, policies… Hauria estat, com el francès, un patriotisme pràctic, funcional. Un patriotisme prestigiós. Aquí massa sovint topes amb un Estat que, malgrat uns quants meritoris i elogiables avenços en la bona direcció, segueix ancorat en el passat: ha canviat la “ventanilla” per l’ordinador, però no ha canviat d’ànima.

2 comentaris:

Salva Piqueras ha dit...

Em sembla que m'has il·luminat per a un nou post. I és que t'has deixat la joia de la corona: el Registre Civil!!! Riu-te'n de fer el passaport o anar a Urgències. Res és comparable. Aquelles parets groguenques. Aquells prestatges plens de llibres enormes. Aquelles cares de funcionari amargat amb la feina que sembla que mai hagi pogut somriure...

JR&OC ha dit...

La oficina siniestra, sí... Però, ull, que també hi ha algunes oficines de disseny, moníssimes, on s'amaga l'administració o l'empresa que creu que els ciutadans no són ni tan sols simples usuaris, sinó esclaus, súbdits, ninotets que poden fer anar d'una banda a l'altra fins que es maregin i no emprenyin més.