La vida en V.O.S.C.

Hi ha dies que, la veritat, costa viure en català. Ni tan sols en V.O.S.C.; versió original subtitulada al català. Demanes al bar un cafè amb gel i et porten un cafè amb llet. Truques a una empresa i et contesten en peruà, cubà, argentí o eqüatorià. En aquests casos, et costa fins i tot viure en V.O.S.E.: no estarien de més uns subtítols en espanyol. Vas a uns coneguts grans magatzems (ja se sap, sí, “aquells” coneguts grans magatzems) i ni de casualitat se t’adreça ningú en català. D’entrada, no. Com a molt, si tu ho fas, descobreixes que t’entenen força bé, però poques són les dependentes (ja que ells, tan “trajats”, semblen tots jefes…) que t’acaben responent en català.

No és que jo tingui grans traumes amb això, no. Vaig fent. Però també me n’adono de com són les coses…

El problema el comencen a tenir els que es pensaven que aquí podien viure només en castellà, ignorant olímpicament el català. No són pocs i cada dia es destapen una mica més. Ara pateixen: resulta que acaben de descobrir que el castellà o l’espanyol és molt més divers. Vaja, que hi ha moltes llengües en una. I que molts/es dels que acaben d’aterrar des de l’altra banda del “charco” venen amb una llengua pròpia a l’equipatge, no tan semblant a la nostra. I com que en teoria som germans i tot això de la mare pàtria, tampoc no s’hi esforcen massa. L’efecte és curiós: el castellà a Catalunya també grinyola. Però no ens angoixem: l’estudi que abans d’ahir presentava en Salvador Cardús sobre els usos lingüístics a l’oci i la comunicació presenta un retrat contundent. Més clar i català, impossible. El castellà guanya.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 19 octubre)