Una catedral com Déu mana

Terrassa no surt cada setmana a la “Hola”. Ni al “Lecturas”. Ni a tants i tants programes del cor i l’entrecuix. El casori del nen Thyssen i la Blanca Cuesta ha passejat pel paper couché de mig món la imatge de Terrassa. Tres localitzacions clau: la Masia Freixa (espectacular com a fons per a declaracions a la tele), la plaça Vella (força televisiva i resultona, la veritat) i la catedral del Sant Esperit. Ai, la catedral...

Per a Terrassa és bo que siguem la seu d’un bisbat, quinze segles després d’aquell bisbat d’Egara. No cal ser de missa per valorar la importància de tenir bisbe i per respectar-la. Com és bo per a una ciutat que “capitaleja” en molts sentits ser la seu d’institucions, empreses o xarxes clau. Però clar, cada capitalitat demana el seu símbol. Un símbol que estigui a l’alçada del que representa. I el d’un bisbat és una catedral com Déu mana. No el Sant Esperit que, ja em perdonaran si cal, és una de les esglésies més lletges i no dóna la talla com a catedral. No per a casoris de la “jet”, no, sinó com a imatge arquitectònica d’un bisbat. Poques coses hi ha més simbòliques que una catedral, i l’església romana ho sap perfectament, perquè domina la tècnica des de fa segles.

Hi havia un projecte inacabat, crec que del segle XIX o principis del XX. Va ser destruïda durant la guerra civil, sí, però pobrament reconstruïda. Avarament, diria jo, cosa que xoca fins i tot amb les grandeses del nacional-catolicisme: ni en aquells temps de catolicisme obligat i grandiloqüent no van ser capaços de construir la gran església de Terrassa. Ara llueix uns quants tocs de modernitat que... ai, en fi, deixem-ho estar. Potser sí que, tenint en compte que el projecte de palau episcopal és impecable, obra de Jan Baca, caldria posar-s’hi un d’aquests segles...

Nota: la foto, excel.lent, millora molt la realitat...