2 dels 100 més rics

No és la guia de "Forbes" ni de "Fortune", però "El Mundo" publica anualment una mena de guia dels 100 més rics d’Espanya. A la cultura anglosaxona, per exemple, sortir-hi seria motiu d’orgull. A un país d’arrels catòliques i amb una tradició capitalista més aviat pobra, no tinc gens clar que sigui així. Depèn, suposo. Però, tot i que ens estem fent més exhibicionistes i menys pudorosos, tendim a valorar la discreció en matèria de diners.

Al ranking hi ha dos blocs. Al primer, el de les 50 primeres mega-fortunes, no hi surt cap terrassenc. Al segon llistat apareixen les següents cinquanta fortunes, que són només una mica menys impressionants i que, com les primeres, responen a dades aproximades. Aquí hi surt habitualment l’empresari terrassenc Manuel Lao, amb una xifra d’entre 2.000 i 2.800 milions d’euros. Cap sorpresa, ni tan sols pel titular ("el rey del juego"), que és en part fruit de la llegenda i de la realitat. No he sabut trobar-hi cap altre terrassenc, però sí les arrels terrassenques (madrilenyes, més aviat) d’una altra gran fortuna: la del nét de Demetrio Carceller, un personatge oblidat però que va ser ministre de Franco entre 1940 i 1945, un falangista de primera hora. No li devia anar del tot malament per la capital: el seu nét se situa una mica per sota dels 2.000 milions i presideix la cervesera Damm, a més d’altres negocis petroliers i immobiliaris.

No abunden, al ranking, ni els terrassencs ni els catalans. Es aquest un país de perfil més pla, sense massa estridències, amb un teixit empresarial més dens i menys gras. La qual cosa, en un món globalitzat on les 100 majors fortunes espanyoles no són cap meravella, ves a saber si és virtut o defecte…