Arquitectura de nivell

No fa tants anys, l’habitatge públic era sinònim de construcció i disseny vulgar i qualitat passable en el millor dels casos. Al costat de blocs horrorosos i problemàtics dels anys 50 o 60, els dels vuitantes eren edificis dignes però discretíssims. En poc temps, han passat a esdevenir referents de disseny i arquitectura, com els que van premiar a la Biennal d’Arquitectura, al carrer Palet i Barba. En paral.lel, són nombroses les edificacions públiques (escoles, centres cívics, biblioteques…) que van fent pujar el nivell de l’arquitectura terrassenca: en aquesta categoria situaríem l’escola Enxaneta, a Can Roca, o la biblioteca del districte IV, a La Maurina… Edificis que sense ser obres meravelloses ni espectaculars, reuneixen funcionalitat, una integració sensible en l’entorn, algun toc de disseny intel.ligent…

El paisatge de les ciutats abans el feien els grans edificis públics, propagandístics, i també els grans edificis senyorials, dotats d'un cert sentit publicitari, entès d’una altra manera. L’arquitectura de promoció privada (amb notabilíssimes excepcions, com la nova seu de la Caixa de Terrassa, o l’extraordinari edifici del Diari de Terrassa, per exemple) tendeix a buscar solucions provades i poc arriscades, correctíssimes i de qualitat, no ho dubto pas, però que en general contribueixen poc a millorar el paisatge urbà. L’endrecen, el poleixen una mica, l’uniformitzen i amb una mica de sort dissimulen alguns horrors d’altres temps, però segurament els clients (si no són l’excusa…) no desitgen gaires singularitats, a canvi de carregar el seu projecte d’altres extres tecnològics, de benestar…

L’espai públic esdevé més públic que mai (amb les excepcions de les ciutats-aparador, entre les quals la nostra no hi figura), el privat es tanca cap a dintre, defugint l’exhibició però també l’aportació al patrimoni comú, i la marca estètica de l’època queda en mans de les administracions. No en males mans, pel que sembla., encara que hi ha de tot…

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)