El quinto, espècie protegida

No és que sigui un gran aficionat al quinto, precisament, però acabarem a aquest pas demanant que el declarin (qui?) espècie protegida, reserva de la biodiversitat o convertint-lo en una mena d’atracció local temàtica. Es ben curiós veure a temps real com algunes tradicions, fins i tot les més profundament arrelades, es mantenen, es transformen amb els canvis socials, es fossilitzen o van desapareixent discretament. Es aquest el camí que està prenent el quinto? No se sap, depèn lliurement de les ganes, de la voluntat, d’entitats, de persones... Veurem amb els anys què passa, però la tendència no convida precisament a l’optimisme, després de les darreres baixes. Compensades, això sí, per alguna alta.

Aquesta mena de joc d’apostes light, familiar, de veïnat i de temporada, és un dels petits elements d’identitat terrassenca. N’hi ha de grans, perquè són més importants o només més transversals, però aquest és dels que pertanyen al terreny de les petites coses quotidianes, d’estar per casa, de tota la vida. Possiblement, una resta arqueològica d’una Terrassa molt més petita, la ciutat-poble que per a alguns és encara la de tota la vida.

Aquella ciutat, per sort, ha canviat de pell i d’ànima. I d’escala. Algunes coses han anat deixant de tenir sentit, però d’altres ens hem esforçat per no perdre-les i fins i tot per recuperar-les o reinventar-les: la cultura popular n’és un bon exemple. Caldrà veure quin és el camí que segueix el quinto en aquest segle...

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)