Són 1,2 milions a Espanya i 200.000 a Catalunya, segons l’organització catòlica Càritas. Si no em fallen els números i es manté aproximadament la proporció, a la nostra ciutat deuen ser unes cinc mil. Persones que viuen amb uns ingressos de menys de 531 euros al mes. Poquíssim. Aquí dins hi ha de tot, molta gent gran, biografies desgraciades, pobreses endèmiques, marginalitats diverses, els habitants invisibles dels carrers, les vídues amb pensions de misèria... Càritas proposa que la Generalitat dediqui un 1% del pressupost a apujar els ingressos d’aquests conciutadans invisibles i posar-los al límit del llindar de la pobresa. No puc opinar sobre si és la solució correcta o no.
Segur que no és la única. Pel que fa a la xifra, freda però impressionant, podria ser matisable, però no sembla molt desencaminada. Quant als ingressos, sí que apunto un element que algun dia hauríem de comptabilitzar correctament: el salari social, per dir-ho d’alguna manera, que molta gent rep en espècies, en serveis, en suport. Tots el rebem, en teoria de forma inversament proporcional. També és just reconèixer, i es fa poc, que qualsevol millora social surt dels contribuents. No de la caritat, sinó de la solidaritat. Surt de la bossa comuna, com tot: haurien de demanar no a les administracions, sinó a la societat, que faci un esforç extra. Clar que en no pocs casos el sou en euros és insuficient, però comptar només els ingressos monetaris em sembla una mica parcial, com ficar-ho tot al mateix sac. No crec tampoc que la solució sigui posar més diners directament, tot i que en part sí, és obvi que sí.
En una societat del benestar com és i vol ser la nostra, a mig camí entre la natural tendència humana a l’egoïsme i una noble generositat (a vegades forçada...) que practiquem a través dels impostos, aquesta massa de gent pobra és excessiva. Aquesta part del missatge és la clau: es tradueix en més progrés i justícia social.
(Diari de Terrassa. bloc de notes)
Segur que no és la única. Pel que fa a la xifra, freda però impressionant, podria ser matisable, però no sembla molt desencaminada. Quant als ingressos, sí que apunto un element que algun dia hauríem de comptabilitzar correctament: el salari social, per dir-ho d’alguna manera, que molta gent rep en espècies, en serveis, en suport. Tots el rebem, en teoria de forma inversament proporcional. També és just reconèixer, i es fa poc, que qualsevol millora social surt dels contribuents. No de la caritat, sinó de la solidaritat. Surt de la bossa comuna, com tot: haurien de demanar no a les administracions, sinó a la societat, que faci un esforç extra. Clar que en no pocs casos el sou en euros és insuficient, però comptar només els ingressos monetaris em sembla una mica parcial, com ficar-ho tot al mateix sac. No crec tampoc que la solució sigui posar més diners directament, tot i que en part sí, és obvi que sí.
En una societat del benestar com és i vol ser la nostra, a mig camí entre la natural tendència humana a l’egoïsme i una noble generositat (a vegades forçada...) que practiquem a través dels impostos, aquesta massa de gent pobra és excessiva. Aquesta part del missatge és la clau: es tradueix en més progrés i justícia social.
(Diari de Terrassa. bloc de notes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada