divendres, 18 de gener del 2008

92-63-91 amb corona

No és un telèfon ni una clau secreta. Són les mesures (canòniques?) d’Ana Carolina, que ha entrat amb bon peu al circ carrincló dels premis de bellesa. Tornem a tenir una terrassenca coronada com a miss Barcelona i candidata a Miss Espanya. No sé si ens farà vibrar d’orgull ciutadà, però en fi, millor això que res. I si a ella li convé per a la seva carrera, doncs endavant, només faltaria, som un país lliure i cadascú que faci el que vulgui. Però em costa no preguntar-me què redimonis significa, en els temps que vivim, això dels concursos de dones. També se’n fan d’altres coses. I la paraula “cosa” no l’utilitzo perquè sí. Concursos d’homes, entesos així, a pes, com si fossin trossos de carn, n’hi ha poquíssims, però de pit i cuixa femenina n’hi ha per donar i per vendre.

Em temo que això de les “misses”, les hostesses de fira o de tele (també de cuixa generosa, si pot ser), les majorettes, les “cheer leaders” i altres fires de mostres per l’estil no acaba d’ajudar massa a situar les dones en un pla d’autèntica igualtat. Vaja, que jo no classificaria aquests muntatges com a activitats festives innocents. Tenen un aire d’aparador de botiga amb la millor mercaderia exposada i convenientment catalogada i puntuada. Queda bé això de dir que es valora l’elegància, les maneres i altres coses, però aquí el que es jutja és el cos femení, entès com una cosa. Més o menys, el que sempre s’havia valorat en les dones, que no calia que tinguéssin gaires coses més. Les feministes radicals d’abans ja ho tenien clar. I no s’equivocaven: aquests concursos posen les dones al nivell de les flors, els gatets o els pollastres de pota blava. El problema és que no sembla que aquests shows estiguin en descadència.