divendres, 18 de gener de 2008

Cap, casal... i melic

Fa anys als vidres dels cotxes els terrassencs portaven una enganxina (segur que a l’època es devia trobar a la Casa de les Boines...) amb un eslògan/rodolí força exòtic. “Important? Ni poc ni massa, però se’n parla, de Terrassa”. Eren temps de profunda depre ciutadana: no ens estimàvem a nosaltres mateixos. Ni teníem massa motius per fer-ho, la veritat. En uns trenta anys hem fet un tomb espectacular, marcat pel 92: és la frontera mítica del final de segle XX, com ho fou el modernisme al primer tram.
Ara ens sorprèn que els informatius de TV3 o TVE no ens concedeixin una mica més de temps i d’atenció. No cal fer-ne un drama: les dades de l’estudi del CAC (que posa xifres a una percepció evident) es poden llegir de moltes maneres. Per exemple, comparar el lloc 17è o 6è de Terrassa respecte al 34è i 9è llocs de Sabadell al mateix rànquing (amb altres dades contradictòries, of course). Les dues ciutats tenen encara dimensions similars, tot i que Terrassa està fent un “sorpasso” històric, i la lògica apunta a que haurien de tenir projeccions similars. Doncs no. També en això la nostra ciutat supera la que està deixant de ser la ciutat bessona i antiga gran competidora. Que Barcelona ocupa massa temps televisiu? Sens dubte, però sense reivindicar una part més gran del pastís, tampoc no oblidem que Catalunya és un país massa petit per a una capital tan gran i potent.

Passa el mateix a la premsa i a la ràdio, segur. I a tants altres àmbits: tampoc no serien Catalunya ni Terrassa el que són sense Barcelona: cap, casal i egocèntric melic nacional. Però el temps, l’esperit, l’ambició, juguen a favor nostre. Les realitats, també, en molts camps. Alguna cosa (segur que moltes, penso jo: públiques, privades i mixtes) devem estar fent bé.