Una, diversa i lliure

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 12). Montilla és avui a Madrid, on participa als actes del 12-O. Mas el critica, oblidant que Pujol (aquells llunyans temps en què el feien “español del año”...) també hi anava molt de tant en tant, com Maragall. Normalitat democràtica? Sí. “Hacer de tripas corazón”? També. Un gest simbòlic? Obvi. Però sobretot un gest pràctic, estratègic: no deixar Espanya en mans dels que només la volen per a ells i a la seva manera. Dit en plata: que Catalunya té pista per córrer mentre els discursos de la tele siguin els de Juan Carlos i Felipe VI i no els d’un Rajoy disfressat de president de la III República espanyola. Encara que quatre radicals cremin fotos del rei al raval de Montserrat de Terrassa o a Girona, 8 de cada 10 catalans ho rebutgem, i la gran majoria tampoc no condemnaríem ningú a la foguera per això. Foc d’encenalls, vaja.

Aquesta monarquia és l’únic camí transitable a una Espanya plural que sense trencar-ho tot no ofegui ningú. Perquè sigui més gran, més una i més lliure (d'una altra manera, ja ens entenem...) haurà de ser molt més diversa i flexible, i perquè això sigui viable i acceptable per a molts milions de persones serà imprescindible una corona. Entre l’espanyolisme genital i l’independentisme radical hi ha un únic camí transitable, la monarquia federal. Ja ho anirem aprenent, encara que tinguem el cor republicà.

Però de moment, aquest divendres festiu de banderes i símbols, molta, moltíssima gent a Catalunya (no tota) es mira amb fredor la bandera espanyola. Ull, no amb fàstig: depèn del que simbolitzi. Si fa o no fa, com la catalana, tot i que la relació amb la senyera és més carnal. Ara, una relació més fatigada... Mentrestant, compàs d’espera. A veure a on anem a parar i si val la pena. No és encara el moment de normalitzar això de les banderes: per molts anys generaran incomoditats als balcons oficials i als cors. Però malgrat el soroll i la boira no anem tan desencaminats...