Una empresa terrassenca, distribuïdora de productes de neteja, acaba de traslladar el seu magatzem del barri-polígon del Segle XX a Castellgalí. La nova nau li ha sortit un 60% més barata que a Terrassa. Un xollo irresistible. Disnòrdic factura un milió d’euros anuals i dóna feina a vuit treballadors, dotze en un futur. Poca mà d’obra, molta necessitat d’espai, tecnologia que abarateix costos, marges justets… Típic.
Terrassa tindrà dificultats en el futur per retenir aquesta mena d’empreses, a canvi d’esdevenir molt atractiva per a nous tipus d’empreses, més lleugeres de pes o més grasses de marges. Veurem més deslocalitzacions suaus, nord enllà, cap a la Catalunya interior, una terra extraordinàriament buida. I amb terrenys a un preu molt millor.Pobles i ciutats que jugaran a fons una de les bones cartes que Terrassa té a les mans: les comunicacions. Milloren per a tots, inclosos els que competeixen amb nosaltres. No té remei. I beneficien i perjudiquen la ciutat en diferents proporcions. Pots treballar a Terrassa i comprar-te una caseta bé de preu a Sant Vicenç de Castellet… i passar-te hores a la carretera, clar. Les empreses poden fer el mateix i mantenir els clients terrassencs o metropolitans, que acostumen a ser la clau del negoci. Això demana més camions, carreteres, nous costos de transport…
El cercle infernal d’un model insostenible però imparable: quan compres tomàquets, compres el camió que els porta des d’Almeria, el gasoil, els peatges, el camioner, la logística… El tomàquet acaba esdevenint el que menys val: s’acaba plantant on és més barat el metre quadrat. Però aquest és un altre tema, i no menor.
Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimecres 24 octubre
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada