dijous, 11 d’octubre del 2007

En territori comanxe

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimecres) Esperanza Aguirre, la presidenta madrilenya, dinava a Terrassa divendres passat amb els regidors vallesans. En aquest viatge a províncies, Espe els portava el "carinyo i l’admiració" del PP madrileny als seus col.legues catalans, que acaben de canviar d’estratègia (de la tebior de Piqué al vigor de Sirera) als darrers minuts d’un partit que tenen força perdut a Catalunya. Els venia a dir que no defalleixin, que han de lluitar a base de pic i pala en terra estranya. Agradi més o menys, aquesta dona és un dels principals valors del PP i també venia, és clar, a reforçar les seves posicions de cara a futurs moviments interns.

El discurs que fa té uns quants elements interessants. Dos, principalment. Primer, atribuir l’altíssima abstenció a l’onada catalanista dels darrers anys, oblidant que neix precisament de les tensions de l’era Aznar; d’aquí dedueix que tots els abstencionistes, pobres orfes, són virtuals votants del PP… Segon, renegar dels que volen enfrontar Catalunya i Madrid, i després dir que el govern racaneja les inversions a Madrid; la conclusió implícita està servida i sembrada. Un altre element interessant, en el rerafons, és la poderosa imatge d’una mena de Fort Apache envoltat pels indis, una imatge que transpira tot el seu discurs i no només el seu.
Es dibuixen així, a efectes pràctics, els tres o quatre grans eixos de la doctrina electoral dels populars catalans, als quals cal sumar la sorollosa doctrina general que surt del carrer Génova. El mes de març es veurà, perquè a més del govern, el que està en joc és l’ànima d’Espanya. I ara per ara pot passar de tot.