Fer les paus amb el passat

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres) D’aquí a pocs dies arribarà als cinemes de Terrassa la pel.lícula “Las 13 rosas”, que potser sigui per al cinema espanyol l’equivalent que per a la literatura ha estat “Soldados de Salamina”. En paral.lel, arriba a la recta final la necessària i higiènica llei de la memòria històrica. Emocions, història, política amb majúscules i partidisme de via estreta: tot conflueix. Es possible que la llei no acabi de satisfer ningú, però sí que tingui uns efectes reparadors i que faci una mica de justícia amb els morts i les víctimes dels diversos bàndols (dos, per simplificar, però no és tan senzill) en què es va partir aquest país. Per a moltíssimes persones, per sort, ni la República, ni la guerra ni el franquisme són referents propers. Ja no ens definim en funció d’aquell drama, però no podem oblidar que algunes de les coses que ens passen sí tenen les seves arrels en velles històries de crueltat, de dolor, de misèria moral, de persecució.

Està bé enterrar dignament els morts, reconèixer les diverses veritats, situar cada fet en la seva justa perspectiva i després mirar cap endavant. Tenim deutes pendents amb el passat, hem de fer les paus i enterrar-lo. Per fer justícia, ni que només sigui simbòlica. Amb les víctimes del franquisme, sí, però també amb les del descontrol republicà. Que això és incòmode? Sí, clar. Però toca, perquè els rituals democràtics serveixen per a alguna cosa més que per fer lleis, en aquest cas de relativa utilitat pràctica però no ètica. Serveixen, per exemple, per fer aflorar fantasmes del passat, per tancar algunes ferides i finalment per passar pàgina. La pàgina que es va tancar en fals en els primers anys de la transició, quan l’amnèsia col.lectiva va ajudar a fer un país viable. Tenint en compte els nostres antecedents, l’èxit ha estat espectacular.