Eren 5.000 o 1.500 els manifestants de Granollers contra el tram oriental del quart cinturó, diumenge passat? Ni idea. Tampoc no importa massa: ja no fem massa cas d’aquestes tristes guerres de xifres. La clau és l’efecte mediàtic, el ressò que s’aconsegueix. I la convicció en els arguments radicalment contraris: es tracta d’una agressió al paisatge, fomentarà l’especulació, cal canviar autopistes per ferrocarrils, cal lluitar contra el canvi climàtic. Ara fem-ho a l’inrevés... No cal muntar una mani a favor de la Ronda del Vallès (el nou eufemisme oficial), perquè no hi aniria ningú, tot i que els partidaris del quart cinturó són molts més, infinitament més. Però podem preguntar a aquests hipotètics partidaris per què hi estan a favor. Tot es resumeix (una simplificació, ja sé) en una expressió: perquè fa molta falta.
Els quatre o cinc grans arguments contraris mereixen molts matisos, perquè dubto que algú digui: volem contaminar més, carregar-nos el paisatge, multiplicar l’efecte hivernacle i especular tant com es pugui... Tenen una part de raó, no pas petita, i han contribuit a retocar –no només és mèrit seu- el mega-projecte inicial. Però insisteixen en el "no", en el blanc o negre, perquè el viratge que estan fent les administracions i els partits polítics ens porta directament al terreny del gris: amb el nom que sigui, amb molta prudència i delicadesa, però fa falta una nova via de comunicació cap al Vallès Oriental i el Maresme. Això no vol dir que no calgui un tren: també, clar, perquè en matèria ferroviària estem per sota dels índex de l’Europa pròspera. Com en densitat de carreteres, mal que ens pesi.
El "no" acabarà quedant fora de joc. Es podrà dir que tothom s’ha venut al diable. Però no haurà estat així. Simplement, de manera molt confusa i durant anys, s’ha anat posant seny. Sense posar barreres al futur ni dilapidar el present. No és un mal resultat. Però ara, per variar, tenim pressa. Molta pressa. El retard acumulat és de dècades...
(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)
Els quatre o cinc grans arguments contraris mereixen molts matisos, perquè dubto que algú digui: volem contaminar més, carregar-nos el paisatge, multiplicar l’efecte hivernacle i especular tant com es pugui... Tenen una part de raó, no pas petita, i han contribuit a retocar –no només és mèrit seu- el mega-projecte inicial. Però insisteixen en el "no", en el blanc o negre, perquè el viratge que estan fent les administracions i els partits polítics ens porta directament al terreny del gris: amb el nom que sigui, amb molta prudència i delicadesa, però fa falta una nova via de comunicació cap al Vallès Oriental i el Maresme. Això no vol dir que no calgui un tren: també, clar, perquè en matèria ferroviària estem per sota dels índex de l’Europa pròspera. Com en densitat de carreteres, mal que ens pesi.
El "no" acabarà quedant fora de joc. Es podrà dir que tothom s’ha venut al diable. Però no haurà estat així. Simplement, de manera molt confusa i durant anys, s’ha anat posant seny. Sense posar barreres al futur ni dilapidar el present. No és un mal resultat. Però ara, per variar, tenim pressa. Molta pressa. El retard acumulat és de dècades...
(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada