Què en fem del Parc Natural?

Un parc natural, sí, però per a qui i per a què? Aquesta és la gran qüestió a la que s’intentava donar algunes respostes dimecres passat, a un debat públic, dintre de tot el complex procés de discusió sobre què en fem del parc. Un debat apassionant i d’indubtable interès ciutadà. El parc no genera indiferència, sinó passió i debat: ja anem bé. I amb transparència: millor encara. Dos punts de vista estan condemnats a xocar i a trobar-se: el de les persones que disfruten d’aquest extraordinari entorn natural i el de la preservació del paisatge i el medi.

Tard o d’hora resultarà que no té sentit cap postura extrema: ni un parc sense persones (o persones sense parc, que és una altra manera de veure-ho) ni un parc envaït i malmès per la gent. Al capdavall, segurament la qüestió, com en el cas del verí, rau en la dosi exacta, gairebé homeopàtica: la natura no està al nostre servei (ja hem superat teòricament aquest graó de l’evolució humana), però l’hem de poder disfrutar amb mesura. Hem fet passos de gegant: ja sembla indiscutible que córrer amb quads o motos pel parc és una bestiesa, per exemple, igual com ho són altres comportament agressius. El problema, ja ho entenc, és quan fins i tot l’ús sensible i assenyat, però massiu, de l’entorn "estressa" la natura.

El debat del petit restaurant del cim de la Mola no és nou i té tots els requisits per acabar esdevenint simbòlic: aquí hi ha pistes per valorar les solucions finals, l’equilibri entre tots els interessos o no. La pròpia natura no intervé en el debat directament, però sí que s’expressa de moltes maneres. De les quals no hi ha un únic intèrpret amb veritats absolutes. Entendre-la, sense deixar d’entendre la humanitat, deu ser la clau…

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)