La pàtria és allà on tens la hipoteca. Així de clar. Parlaràs millor o pitjor les llengües, dues, d’aquí. Resaràs potser a un déu estrany o a cap, tindràs costums xocants, potser no tindràs gaire respecte cap a les dones, o vindràs de les remotes terres europees on acabava l’imperi romà, o potser parlaràs el castellà amb un dolç accent americà. Però si firmes una hipoteca aquí a trenta o quaranta anys, aquesta serà la teva pàtria i sobretot la dels teus fills. La hipoteca lliga més que qualsevol altra cosa...Gairebé un 37% dels compradors de pisos de segona mà són immigrants. Eqüatorians la majoria, seguits pels marroquins i els romanesos. Intermón assegura que els immigrants paguen un 3 o un 5% més que els indígenes per un pis: no m’estranyaria gens. Lògic, al final, el negoci és el negoci: les actituds davant la immigració tenen dues cares. No és igual quan són veïns més o menys molestos que quan són clients i paguen com tothom. Tanmateix, fins i tot entre ells hi ha diferències, classes... Els xinesos compren pisos de 296 mil euros, de mitjana. Eqüatorians, bolivians i colombians s’hipotequen per uns 210 mil euros. Els indis i paquistanesos, pels volts dels 200 mil euros. I els africans, per uns 167 mil...
Les hipoteques retraten cruament els diferents estrats de la immigració: diversos graus d’estabilitat, de progrés, de fiabilitat davant dels bancs i caixes. Amb les hipoteques es tanca el cercle de l’arrelament. El principal i els interessos es queden aquí, van a parar als venedors i al sistema financer, amb els diners que treuen de la feina d’aquí. Encara són pocs, però quan esdevenen “propietaris” endeutats de per vida, ja són dels nostres. Per molts anys...
Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dissabte 3 novembre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada