
Ell de tot plegat potser n’hauria fet un acudit, un acudit amb una espurna de llum. Com la que posava en tot el que feia. Com la que animava la seva passió d’artista, les contradiccions: el compromís amb el seu propi destí, que havia estat capaç de forçar i mantenir. Una petita història humana d’heroïsme, exemplar: la de l’home o la dona que lluiten per ser fidels al que són i al que volen ser. Que no es rendeixen. L’Axel va deixar acabat el veritable quadre, el de la pròpia vida. A mitges, sí, però acabat, ple de significats Aquesta és la divina ironia de la mort. L’àngel negre que l’esperava en aquella carretera ho sabia. L’Axel no.
Com cantava el Sisa del setè cel, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...
Ningú no hauria de construir la seva casa sobre un pont, oi?
(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimarts 6 novembre)
2 comentaris:
la teva alegria estarà sempre en nosaltres
la teva filla alba.
Valent, apassionat, sensible, carinyós, ets el millor pare que mai he vist,
el meu amor per tu ja no em fa mal, algun dia ens tornarem a veure
i tornarem a ser pare i fill.
El teu fill Jan.
Publica un comentari a l'entrada