Manuel Lao puja a l'ascensor

Manuel Lao, l’home de Cirsa (ara sota l’advocació de la vella deesa Nortia), mai no ha estat gaire ben vist a Terrassa. Això no és Amèrica, aquí no n’hi ha prou amb guanyar diners per pujar a l’ascensor social. Els diners no ho són tot: compta d’on vens, qui són els teus pares, on has estudiat i amb qui... També compten les maneres, que ajuden a encaixar socialment: com et vesteixes, com parles, amb qui vas, d’on ets soci... Tinc la sensació que Terrassa és una ciutat difícil, en aquest sentit. No tota Terrassa, no, perquè és ciutat d’oportunitats, molt més oberta del que sembla, de gent que es busca la vida i tira endavant. Em refereixo a una certa Terrassa, diguem que la de tota la vida, o més exactament, la que s’ha assimilat a aquesta èlit i l’ha acabat substituint a l’aparador.

En aquesta Terrassa Manuel Lao no ha encaixat mai, no l’han acceptat i em temo que ell tampoc no ha fet els passos adequats. Qüestió de pell, sobretot. Tampoc no li deu haver interessat massa, tot i que una mica sí, no ens enganyem. Amb la boca petita. Qüestió de “carinyo”, que a ningú no li sobra. Barrejat amb l’ego, que com la paraula indica, és qüestió molt íntima i personal... I relativa. A la nit de l’empresari aquest dimarts li van retre homenatge i li van donar una empenteta cap a l’ascensor social. El toc neoliberal de la Cecot és una de les claus per a això, en el marc de la silenciosa lluita pel lideratge empresarial a la ciutat. I més enllà, perquè el món no s’acaba en el que un antic regidor anomenava (sense vergonya, però no sense seny) la “Terrassa estricta”. La ciutat s’està fent més gran del que ens pensem.

No perdem de vista la Cecot, que, amb això de la globalització, la “t” final cada dia pesa menys. O més, segons com es miri...

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / 1 de novembre