El benestar i els beneficis tenen en comú que són paraules que comencen amb “b”. Però també paraules plenes de la lletra “e” d’Europa... Dijous a la tarda, al Diari, la Cambra organitzava un debat sobre el futur de la Unió Europea. Insòlit (i positiu) en un moment en què ens estem oblidant d’Europa. Es oxigenant, simplement, l’esforç de mirar més enllà de Madrid i de Catalunya... Hi ha vida més enllà? L’eurodiputat convergent Guardans, integrat a l’Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa, presentava la clàssica recepta del seu gremi: cal redissenyar l’Estat del benestar. Això en llenguatge del carrer es tradueix en retallar pensions, serveis, impostos i el que calgui, per fer créixer els beneficis. Que no apareixen mai amb aquest nom al discurs neoliberal: en diuen competitivitat, barrejant-ho sempre (com el catedràtic López-Casanovas) amb el missatge que cal treballar més hores, més dies, millor, fins als 70 anys, amb flexibilitat, mobilitat... i acomiadaments a preu de saldo.
Però ells mateixos es fiquen de peus a la galleda i reconeixen que Europa suporta millor les crisi i tensions que altres blocs que anomenen “regionals” des d’una freda perspectiva planetària. Els ultra-liberals (només en economia) ho tenen gairebé pitjor que els radicals d’esquerres, que fa anys que es van quedar sense la URSS. Ells s’estan quedant sense els Estats Units com a referent. Les suposades virtuts del model americà també s’han perdut pel camí. I resulta, oh prodigi de prodigis, que el model europeu, essencialment socialdemòcrata, amb totes les seves imperfeccions, és l’únic que fa compatibles el benestar i els beneficis. Clar que el benestar té un preu i potser genera aparents ineficiències, però també té infinits avantatges, fins i tot per als que no veuen més enllà dels beneficis a curt termini. La cursa de fons l’està guanyant el model europeu i no l’americà. Ni la guanyarà el xinès, el dia que se’ls obrin els ulls i descobreixin la llibertat i el benestar.
Però ells mateixos es fiquen de peus a la galleda i reconeixen que Europa suporta millor les crisi i tensions que altres blocs que anomenen “regionals” des d’una freda perspectiva planetària. Els ultra-liberals (només en economia) ho tenen gairebé pitjor que els radicals d’esquerres, que fa anys que es van quedar sense la URSS. Ells s’estan quedant sense els Estats Units com a referent. Les suposades virtuts del model americà també s’han perdut pel camí. I resulta, oh prodigi de prodigis, que el model europeu, essencialment socialdemòcrata, amb totes les seves imperfeccions, és l’únic que fa compatibles el benestar i els beneficis. Clar que el benestar té un preu i potser genera aparents ineficiències, però també té infinits avantatges, fins i tot per als que no veuen més enllà dels beneficis a curt termini. La cursa de fons l’està guanyant el model europeu i no l’americà. Ni la guanyarà el xinès, el dia que se’ls obrin els ulls i descobreixin la llibertat i el benestar.
(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dissabte 10 novembre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada