divendres, 18 de gener de 2008

El descampat

No fa tants anys que podíem aparcar a la plaça Vella o al costat de l’Ajuntament. Ahir ho comentàvem, amb una barreja de resignació i nostàlgia, amb un amic al carrer Galileu. Enyoràvem, ni més ni menys, l’antic descampat/aparcament que hi ha davant del cole França, al carrer Ausiàs Marc. Terra de ningú durant anys i panys. Ple de forats paorosos, empolsegat o enfangat segons l’època de l’any. Caòtic, com només pot ser un aparcament espontani a un país llatí: en aquesta terra, a poc que ens oblidem de mirallar-nos amb l’Europa freda i endreçada, les coses tendeixen a sortir-nos així de manera natural. Es un codi genètic que ens agermana amb terres d’una i altra banda de la Mediterrània, déus al marge.

El descampat complia una modesta funció i tenia una gran utilitat social que només ara que l’han tancat podem començar a valorar. Hi podies aparcar de franc, a canvi d’acceptar que el cotxe corria diversos riscos: no hi havia senyals, ni ratlles, ni res.

El descampat ha deixat un gran buit a la pràctica, coincidint amb el salt cap a la modernitat que signifiquen les obres del metro. També ja era hora, clar: aquesta mena d’espais asilvestrats no fan per a una gran ciutat moderna, la seva estètica correspòn a una altra Terrassa, que afortunadament ha quedat enrera. La discreta desaparició d’una cosa tan quotidiana que era gairebé invisible ens parla del canvi de pell de la ciutat, pertany al terreny de les fotos antigues, de les que deixen constància de com hem canviat i que convé mirar de tant en tant. Per no oblidar el que hem estat (el canvi està ple de lliçons per al futur) i per valorar en la seva justa mesura el que ara som i el que aviat serem.