Marranos

Foto-denúncia? Sí, però anem a pams. Vaig fer aquesta foto amb el mòbil el diumenge, dia d’eleccions, més o menys cap a les 10 del matí, quan anava a votar. Això era al carrer Infant Martí, cantonada amb carrer Núria, entre la nova biblioteca de districte 4 i el Carrefour Exprés. Just davant de casa. El primer que pensa qualsevol ciutadà normal davant d'aquest bonic espectacle: òndia, quin desastre de servei de neteja! Però les aparences a vegades enganyen. Amb l'ai al cor, em vaig acostar als contenidors. Vaig anar obrint-los, un per un. Tots, tots, eren buits per dintre. Totalment buits: els havien netejat segurament a primera hora del matí. Força nets, això sí, amb aquella lleugera oloreta que fan els contenidors d’escombraries, però tampoc no és raonable esperar que els perfumin amb aigua de roses… Vaja, estaven raonablement nets. No és la primera vegada que veig una escena urbana com aquesta. Semblant a la dels papers a terra: a veure, si la majoria de gent està força ben educadeta des de petitons i no llença papers al carrer, qui és el guarro que ho fa? Va essent hora de dir les coses pel seu nom. Hi ha molta gent marrana. Més de la que sembla. Les coses no s’embruten soles, els papers no cauen dels arbres, les bosses d’escombraries no apareixen per generació espontània, els matalassos vells i bruts o les rònegues tasses de vàter que a vegades et trobes al costat del contenidor no arriben caminant elles soletes, oi? La veritat és que totes aquestes deixalles es van retirant a un ritme raonable, no es queden al carrer indefinidament ni molt menys. Però ràpidament són substituïdes per noves marranades a càrrec de la mateixa mena d’individus que et poden deixar tranquil.lament una caca de gos o un cigarret apagat a l’ascensor de casa. I no poso aquests exemples perquè sí. Més que multar-los, estaria bé retornar-los la merda a casa seva, abocar-la al mig del seu menjador. Segur que els faria molta gràcia.

27-M: què ha passat al meu “barri”?

No sé si és molt interessant o revelador, perquè al capdavall tots els vots van a parar al mateix cistell, però val la pena dedicar una estoneta a repassar què ha passat aquest 27-M a cada barri o districte de la nostra ciutat. No tots tenen la mateixa identitat: n’hi ha que funcionen i tenen ànima pròpia (l’antic poble de Sant Pere, Ca n’Anglada, Can Parellada…), d’altres que en tenen menys però com que estan molt “compactats” funcionen més homogèniament (Can Jofresa, Xúquer…) i d’altres amb identitats molt més relatives i laxes (Sant Pere, La Maurina, Ca n’Aurell…). Tanmateix la política municipal és la política de la lupa, del microscopi. El vol d’una papallona a la plaça Rosa Mora es pot convertir (amb el temps, no d’un dia per l’altre…) en una tempesta a l’avinguda de Madrid… Desatendre la visió microscòpica de la política local seria un greu error, com ho és treure conclusions parcials que no tinguin en compte el mapa global, les tendències globals de la ciutat.

Per tant, primera observació. Terrassa funciona com una sola ciutat. Té una claríssima identitat, sòlida: som una única comunitat, tan diversa com es vulgui, amb diverses velocitats, però única i unida. Això no és una frase bonica, és una realitat. Ens comportem més o menys igual a tot arreu, perquè a tot arreu vivim la mateixa ciutat. Repeteixo, perquè és un concepte clau per a qui vulgui entendre la Terrassa del 2007, filla de la Terrassa dels vuitantes i norantes: vivim la mateixa ciutat i a la mateixa ciutat. Les dinàmiques de barri, malgrat algunes aparences i potser amb algunes excepcions, estan passant a la història. No podia ser d’una altra manera. El barri no és l’unic trosset del mapa al qual pertanyo i en el qual visc: tot i vivint al mateix carrer, estic segur que els meus veïns i jo vivim a “barris” força diferents. La meva vida té moltes més coordenades… El meu barri no són només quatre carrers i unes botigues i una plaça: el mapa mental més proper és molt més ampli, més divers. Estem quadriculant encara la realitat amb els barris típics de la ciutat dels anys seixanta i com a molt dels setanta, una realitat que ha canviat extraordinàriament… Lectura microscòpica, sí, però no forçosament per barris. O no només per barris…

Calen altres lectures, segurament molt més significatives: l’edat, la procedència, el nivell econòmic o cultural, els interessos, la situació familiar… Hi ha molts més “barris”… mentals. Però l’èxit de la Terrassa del 2007 és que poden coexistir moltes Terrasses sense que això afebleixi el sentiment de pertànyer a una única comunitat. Tal com estan els temps, això és un èxit històric extraordinari, sobre el qual encara ens falta perspectiva: d’aquí a deu o vint o trenta anys serà estudiat com un fenòmen digne d’atenció.

Tanmateix, les dades disponibles a hores d’ara són les del territori físic, amb tots els seus paranys, molt allunyades dels territoris vitals, així com del mapa dels egoismes particulars: si tinc fills o no, si utilitzo o no el bus, si em calen o no els serveis socials, si puc pagar-me metge privat o vaig a la seguretat social…

Quan comencen a néixer la política i la societat 2.0 encara estem analitzant les eleccions a través del mapa d’un món veïnal dibuixat fa més de trenta anys… Ja a la recta final de la primera dècada del segle XXI, ja va essent hora de posar al dia (o més aviat, “al segle”) la informació i l’anàlisi político-electoral, no creieu?

En fi… Anem a repassar el territori físic, la divisió administrativa de la ciutat, i si més endavant tenim dades més rellevants que aquestes, ja intentarem llegir-les. Ep, només és una de les moltes lectures possibles, aquí no hi ha veritats absolutes… Però tampoc no s’hi valen les mitges veritats, les estadístiques esbiaixades o amb “efecte zoom” que ens volen amagar la realitat política de la ciutat i subratllar fenòmens que no són tals.

1) El PSC guanya homogèniament a tota la ciutat
El mapa ens diu que hi ha només quatre excepcions: al centre històric, a Ca n’Aurell, l’antic poble de Sant Pere i Vilardell. Anem a pams i veiem quin pes té cadascun d’aquests territoris. Vilardell, on CiU ha estat aquesta vegada la primera força, aporta uns 200 vots al total terrassenc: 200 sobre 66.000. D’aquests, 97 són per a CiU i 87 per al PSC. No es pot dir que sigui molt significatiu… Continuem. L’antic poble de Sant Pere aporta també uns 200 vots al total de la ciutat, dels quals 96 són per a CiU i 52 per al PSC. En un i altre cas, els vots valen igual que els de qualsevol altre zona, només faltaria, però pesen el que pesen. Poc, relativament. Es diferent el cas del centre històric, on tradicionalment guanya CiU.

Diguem-ne “la Terrassa estricta”, com l’anomenava un conegut regidor de fa uns anys, convençut que la resta som terrassencs de segona. Aquí pugen en xifres totals i en percentatge CiU i PSC. A canvi, el PP pateix una davallada espectacular a una zona on teòricament li tocaria anar bé: de 832 a 577 vots. I ara anem a Ca n’Aurell. El PSC perd uns 300 vots i CiU en perd menys de 200, cosa que fa que els convergents (i els d’Unió, clar) guanyin pels pèls. Aquí el PP també perd uns 300 vots i ERC perd la meitat dels seus vots, però en aquest no deu ser per culpa de la plaça del Progrés, oi?… La davallada socialista a aquest barri és mínima, molt similar a altres barris on no ha arribat l’efecte de la plaça del Progrés… Els resultats demanen explicacions més complexes, a escala de ciutat i no del veïnat d’una plaça o del seu opinable encert estètic i urbanístic.

El resum per als quatre barris esmentats és: CiU manté el seu lideratge tradicional al centre, on puja una mica juntament amb el PSC, guanya pels pèls a Ca n’Aurell (100 vots i escaig), té 10 vots més que el PSC a Vilardell (sobre 200) i 44 més a l’antic poble de Sant Pere (també sobre 200).

2) Al districte 2 guanya claríssimament el PSC
A Terrassa, parlar del districte 2 és parlar de Ca n’Anglada: pesa demogràficament (i a l’imaginari col.lectiu) molt més que els altres tres barris, dit clar i català. Què ha passat a aquest districte clau a la ciutat?

A Vilardell ja ho hem dit abans: 10 vots de diferència a favor de CiU en un barri que n’aporta 200 al total de la ciutat. A Torre-sana guanya el PSC i multiplica per 5 els resultats de CiU: 524 vots contra 80. A aquest barri ERC guanya 30 vots: passa de 16 a 47, molt en percentatge, però amb poca influència real. Es més, a Torre-sana el PSC millora resultats: passa de 438 a 524 vots. A Montserrat, el PSC perd 50 vots: passa de 242 a 194, però ara té el 60% del total, contra un 45% a les anteriors eleccions. Qui perd? CiU: retrocedeix de 152 vots a 38. I ja arribem a Ca n’Anglada! El PSC perd uns 700 vots i CiU en perd 11. Però atenció: el PSC guanya amb un 53% del total, multiplica per 4 els vots de CiU i del PP. La segona força no és CiU, sinó el PP: passa de 790 a 460 vots. Ni una dreta ni l’altra obtenen beneficis de les diferents maniobres partidistes, algunes força estranyes, que han anat fent al barri els darrers anys. El Pla de Barris era i és una eina de millora d’aquest districte pensada a llarg termini: els seus efectes (socials, humans) es veuran i notaran en els propers anys. El seu èxit serà no un percentatge de vots a favor d’un o altre partit (això ves a saber si passarà i en tot cas no ho controla ningú), sinó que “els barris de ponent” no es desenganxin de la resta de la ciutat, avancin al ritme de la resta, amb –no ho oblidem- la solidaritat de la resta. O és que algú es pensa que el Pla de Barris es fa per guanyar vots? Pura política d’esquerres, per bé i per mal, segurament un pèl ingènua, què hi farem… El Comas (el recordem?) ho feia molt millor, això de bescanviar benestar per vots…

3) I a la resta de barris?
El PSC és la força més votada, en major o menor mesura. A la plaça Catalunya un 42%, un 32% a Vallparadís, un 55’7% a la Maurina, un 52% a Can Parellada, un 48% a Can Palet, un 59% a Guadalhorce, un 67% a Can Jofresa, un 64% a Can Palet 2, un 57% a Xúquer, un 47% a Roc Blanc, Cogullada i Can Palet de Vista Alegre, un 56% a Pla del Bon Aire, un 48% a Poble Nou, un 55% a Can Boada del Pi, un 54% a les Arenes, un 54% a Sant Llorenç, un 53% a Can Tusell, un 39% a Pere Parres, un 53’7% a Sant Pere Nord, un 36% a Sant Pere, un 49% a Egara…

Aquest és el mapa del vot terrassenc. Claríssim. No és al gust de tothom? No, clar, només faltaria. Es al gust de la majoria. Ni més ni menys.

4) L’efecte Ciutadans: de moment, no
Van treure 2.189 vots a les autonòmiques. Ara han pujat fins a 2.547. Han quedat força lluny de tenir representació municipal, però han crescut en un context de davallada generalitzada. Passen un mal moment, amb molts i greus embolics interns que han amagat com han pogut: no sabem encara si és una crisi de pubertat o alguna cosa més profunda. No tenen prou vent a les veles, perquè no tot és el discurs victimista del castellà i perquè tampoc no són tan diferents de la resta de partits. Han perdut la virginitat en plena campanya. Tanmateix, no han tret un mal resultat. Caldrà seguir-los amb atenció i precaució. Sobretot ara que el megalocutor i megamanipulador Losantos, amo de la COPE amb permís de la jerarquia catòlica espanyola i catalana, els ha fet el “favor” de proclamar que els recolza perquè el PP català i en Piqué en particular li semblen massa tebis, massa covards…

On té més vots Ciutadans? A Sant Pere Nord, 200, el màxim. Interessant… A Les Arenes-La Grípia suma 183 vots. A Ca n’Aurell n’obté 173 i 162 a Sant Pere, a Can Palet en treu 150, al centre en treu 149, a Ca n’Anglada 111, 114 al Roc Blanc, a Can Parellada 106…

5) A Terrassa no hi ha espai per a partits racistes
De moment (toquem fusta…) a Terrassa hem anat posant els mecanismes per evitar el naixement de males herbes. Un èxit col.lectiu extraordinari, del qual se’n podran explicar algunes coses d’aquí a uns anys, perquè és exemplar i perquè molta gent hi ha aportat el seu granet de sorra (i alguns, uns quants pals a les rodes, també discretament). A altres ciutats de Catalunya no poden dir el mateix… En aquest cas, no hi ha resultats per barris perquè senzillament a Terrassa no s’han pogut ni presentar…

6) La CUP: molt lluny
La CUP dobla els seus resultats respecte al 2003, de 419 vots a 859, però queda a anys llum de tenir representació municipal. Per barris? 176 vots a Ca n’Aurell i 136 vots al centre. 70 a Sant Pere. Són, de llarg, els seus millors resultats respecte a altres barris molt més “populars”…

7) El mateix mapa? Sí, però no tant
Els petits mapes de barri no ens han de fer perdre de vista el gran mapa de ciutat. Alguns apunts. El PSC guanya 5.000 vots respecte a les darreres autonòmiques, quan va arribar al seu punt més baix i quan CiU va arribar al seu moment més alt, a només 400 vots del PSC: 23.480 (sociates) i 22.812 (convergents). Però molts votants del PSC de les darreres municipals, uns 6.000, s’han quedat pel camí, tot i la tendència socialista a millorar resultats… Ara, CiU n’ha perdut gairebé 12.000 respecte a les autonòmiques i 1.000 respecte a les municipals, encara que guanya un regidor més: un èxit que cal reconèixer, amb el permís de monsieur D’Hondt… ERC perd gairebé la meitat dels seus votants de les darreres municipals i de les últimes autonòmiques (passa de 8.543 i 8.894 a 4.870). ICV va obtenir 10.075 vots a les municipals del 2003, 7.646 a les autonòmiques i ara 6.736. El PP ha passat de tenir 9.715 a les últimes municipals a 6.468 en aquestes, una pèrdua d’una tercera part, amb una parada intermitja a les autonòmiques, amb 7.451 vots.

Els percentatges s’han mogut una mica menys que les xifres absolutes de vot… Si només comparem les municipals tenim aquests percentatges per a 2003 i 2007: PSC (44’2%, 43’56%), CiU (18’2%, 19’83%), ICV (13%, 10,25%), PP (12’5%, 9’84%), ERC (11%, 7’41%).

Aquests percentatges són la clau per governar, i, en el cas de Pere Navarro, per rebre un vot de confiança majoritari, rotund, que el portarà a ser alcalde de Terrassa quatre anys més. (Per cert, "amb majoria" simple i no "en minoria" com diuen alguns, per exemple El Periódico d'avui dilluns)

Així és la democràcia: els abstencionistes voluntàriament han quedat fora de joc. Són molts. Massa gent. Passen de la democràcia, sí, però no seria intel.ligent que la democràcia passés d’ells…

8) Els blocs dreta/esquerra
Sé que és com sumar peres i pómes, però no tan extravagant com si suméssin pómes i entrecots… Aquestes municipals, el bloc de votants d’esquerres a Terrassa suma més de 41 mil vots i el de dretes més de 19 mil, a grans trets i sense tenir en compte alguns petits partits testimonials. Ciutadans és per a mi encara inclassificable en l’eix dreta/esquerra, amb els seus 2.547 vots. Ja es decantaran…

9) Les lectures de l’abstenció…
Lectures, en plural. No hi ha una sola lectura. L’abstenció és confusa sempre, però no il.legible. Aquesta vegada demana una lenta digestió… A Catalunya en especial, més que a la resta d’Espanya, on l’ambient estava més escalfat prèviament…

Com ha anat l’abstenció per barris, ja posats a continuar amb el micro-mapa terrassenc? Els barris amb més participatius són: l’antic poble de Sant Pere (56%), Ca n’Aurell (52%), Vallparadís (51%), Sant Pere (50’6%). N’hi ha molts entre el 40% i el 48%. El centre, per exemple, amb un 46%. I a la cua: Can Tusell (34’1%), Vilardell (34,44%), Can Parellada (35’6%), Torre-sana (35’9%), Les Arenes-La Grípia (36%)…

Es temptador i arriscat creuar aquestes dades amb els resultats dels diferents partits… Això ho deixarem als experts. Aquí hi ha la clau de volta del resultat i de la seva interpretació. En parlarem al seu moment…

Bé, no m’enrotllo més. Ja m’he quedat ben descansat… Si voleu dir-hi la vostra… Amb molt de gust, amb respecte, llibertat i la ment ben oberta en parlem… Aquesta, la meva, és només una de les moltes lectures possibles…

(Trobareu les dades a www.terrassa.cat i a l'edició especial d'avui dilluns del Diari de Terrassa).

27-M: intuicions i resultats

Es el moment de contrastar la porra del TerrassaBlogDiari amb els resultats electorals d'ahir. Vam encertar-la força amb el PSC. El pronòstic era 13-14, i al final han estat 13. També amb ICV: l'Institut Imagina anunciava 3-4, i es queden igual, amb 3 regidors. El mateix que amb el PP: intuíem que tindria 2-3 regidors, en treu 3. En canvi CiU augmenta 1 regidor, quan el pronòstic d'aquest blog era que es mantenia o retrocedia lleugerament, 4-5 regidors. I ERC en perd 1, passant de 3 a 2, quan prevèiem que es quedaria igual.

Haurem d'afinar més en properes convocatòries (no patim, ja són a l'horitzó...), però seguirem encarregant enquestes a l’Institut Imagina en el futur. Surten molt més barates que les d'altres instituts demoscòpics i no van tan desencaminades...

Del PAM a la COPE

Elevar a la categoria de notícia segons quins comentaris de carrer té els seus perills. Un exemple el tenim a La Vanguardia d’avui: resulta que el cap de llista del PAM, un partit “autòcton” de Matadepera i soci d’ERC/PSC a l’ajuntament, treballa de periodista a la COPE. La notícia en qüestió no traspassa mai la línia vermella, però juga en els terrenys fronterers, furgant en hipotètiques contradiccions, en les crítiques dels mataperencs.

No sembla que tingui cap objectiu inconfessable: aquest Carles Fité és un cas curiós (no acabem de saber si per bé o per mal) i ho expliquem als lectors, perquè partim d’un prejudici implícit. Què coi fa treballant a la COPE un candidat que és soci de govern d’ERC i del PSC? Encara que sigui a Matadepera i en un d'aquests partits municipals que són contenidors d'ideologies diverses sembla que això és una gravíssima contradicció...

Però tranquils, que al final li perdonem la vida al candidat: resulta que Carles Fité és periodista esportiu, encara que sigui a la COPE, i està especialitzat en el Barça. Uuf! Li ha anat d'un pèl.

Alia jacta est

Aquesta ha estat una bona campanya electoral, a Terrassa. Una campanya digna, amb contingut, amb idees, amb projectes. Llevat de l'incident entre membres de Ciutadans i de la CUP, que ha acabat en diverses denúncies, la campanya ha estat serena, tranquil.la, civilitzada, molt europea, com toca. La crispació grinyola en el paisatge de l'Europa del segle XXI, però no està de més que personatges messiànics i furibunds com Aznar o Acebes (i Rajoy, no l'oblidem, que tampoc no s'ha desmarcat gens ni mica del que diu l'autèntic "jefe" del seu partit) ens recordin a la recta final de la campanya a què ens arrisquem si guanyen algunes eleccions: el seu viratge al centre, el seu suposat toc de moderació, ha quedat clar que era de mentida. Ja s'ho trobaran...

Vist com han anat les coses durant la campanya, em reafirmo en la meva particular quiniela electoral, de fa uns dies... No només perquè coincideix amb el que a mi m'agradaria, sinó perquè em sembla, honestament, que seria un resultat just a la vista de com està la ciutat, dels projectes i idees que s'han posat sobre la taula aquestes setmanes i de les persones que es presenten a les diferents llistes.

Repeteixo, amb el permís de monsieur d'Hondt unes quantes combinacions possibles, que més o menys sumen 27, perquè crec que els resultats poden afavorir diversos moviments lleus al mapa polític terrassenc: PSC 13-14, CiU 4-5, IC-V 3-4, ERC 3, PP 2-3.

Diumenge al vespre sortirem de dubtes...

Fer les amèriques...

El "culebrón" argentí de l'empresari terrassenc Manuel Lao... Entre vaixells i casinos, sindicalistes "a l'argentina" i kirchners, corre el riu de la plata...

La zona d'ombra

En aquest país tenim uns quants comptes pendents amb el nostre passat. Amb un passat remot, el del temps de la guerra. Que va tenir un pròleg i un epíleg. Un temps en el que es barregen el millor i el pitjor, somnis i malsons. El bisbat de Terrassa prepara la beatificació de dos carmelites assassinats l’any 1936, dintre del procés que l’església romana té en marxa per portar camí dels altars un bona colla de víctimes d’una crueltat rabiosa, inhumana… o potser molt humana. La part fosca de la nostra ànima a vegades la qualifiquem d’inhumana: és terrible pensar que forma part igual que la part lluminosa de la nostra condició… La mateixa zona d’ombra va deixar un reguitzell de cadàvers, de dolor, de vides destrossades, a l’altre bàndol, uns anys després. Per això ara és just i necessari obrir les fosses comunes de la memòria, buscar la veritat, mirar-la cara a cara. No és fàcil. A cada fossa comuna hi ha noms i cognoms, històries de crueltat, de mort, i aquestes històries han quedat relativament enterrades durant dècades al cor i a la memòria de les següents generacions. El franquisme, sobretot el primer franquisme, va ser un règim cruel i venjatiu, sanguinari, amb la benedicció dels capellans, bisbes i cardenals de l’església romana. Aquesta és una veritat. N’hi ha una altra: en el temps en què la República va desembocar en revolució, es van cometre barbaritats similars. Amb la benedicció dels ideals revolucionaris que emparaven moltes atrocitats. Ni una cosa ni l’altra mereixen justificació i potser no cal ni el perdó, ja no cal, tants anys després. L’únic que cal és mirar-ho a la cara, fer neteja espiritual com a país, com a ciutat.

No serà una catarsi, perquè fa molts anys que va passar l’oportunitat, el moment històric, però és imprescindible que escrivim la història, que comptem els morts, els desastres de la guerra, les tortures, les misèries humanes. I que ho fem amb magnanimitat. Aquells dos grans bàndols s’han anat desdibuixant amb el pas del temps, però només relativament: en queden molts rastres, perquè aquella va ser una esquerda profundíssima, que va dividir en dos el país. Quan ens posem a fer memòria, l’esquerda del segle XX és encara present, es nota: tots sabem d’alguna manera a quina banda estem o hauríem estat, quins són els nostres morts, les nostres víctimes. Però les altres tampoc no ens són alienes. Ja vam tancar en fals el passat una vegada.

27-M

Seguint amb la tradició encetada pel germà gran (El Blog Diari) a les darreres autonòmiques, aquest blog ha encarregat una enquesta sobre intenció de vot al prestigiós Institut Imagina. Aquí no ens estem de res i ens gastem també els calerons en enquestes i astròlegs, com fan els mitjans més grans, els partits i el CIS. Així, en rigorosa exclusiva, ens mullem una vegada més i avancem la nostra pròpia hipòtesi demoscòpica sobre els resultats de les properes eleccions municipals a Terrassa. El mètode no ha estat molt científic, ho reconec. Però he procurat no confondre els resultats que a mi m’agradarien amb els que crec que poden sortir. La participació, per altra banda, serà una incògnita fins al darrer moment. Ojalà ens equivoquem els que ens temem que no sigui gaire alta. Per mi no quedarà: no deixaré d'insistir que el gest d'anar a votar és justament el gest que ens fa ciutadans. Oblidar-ho és una gran equivocació. El diumenge 27 de maig, pels volts de les 9 de la nit, veurem…

Aquesta pot ser la composició del nostre ajuntament a partir del mes de juny:

PSC 13-14
CiU 4-5
IC-V 3-4
ERC 3
PP 2-3

Apareixen aquí dibuixades les tendències de la política terrassenca, amb lleugeres variacions. Molt probablement portaran a renovar un govern de la ciutat basat en la fórmula de l’aliança d’esquerres, que ha funcionat raonablement bé els darrers quatre anys.

El PSC continuarà essent la força clarament majoritària a la ciutat. Es manté com el referent de govern a l’imaginari col.lectiu des del 1979: és evident que la ciutat va bé i la gent està satisfeta i optimista. Hi ha un sòlid projecte de futur, un estil de govern ben valorat i el referent d’un alcalde, Pere Navarro, que ha sabut personificar la nova Terrassa del segle XXI, com Manuel Royes va liderar la generació del canvi dels ’80 i dels ’90. Tot això es reflectirà als resultats electorals, no massa diferents dels últims. Les altres forces d’esquerra, ERC i IC-V, es mantenen i fins i tot IC-V pot créixer una mica. El bloc conservador, CiU i PP, tendeix a mantenir-se o a la baixa.. La resta de formacions polítiques extra-municipals no arriben al mínim necessari per tenir representació. Calmats temporalment els temporals estatutaris (ja hi tornarem, ja, no patim), Ciutadans no té prou vent a les veles. Però en pot tornar a tenir en un futur, segons com vagin les coses.

Terrassa està canviant de pell sense canviar d’ànima. Tot just està treient a fora tota l’empenta i la força acumulada els darrers anys, tota l’esperança, tot el renovat orgull terrassenc de finals del segle XX i principis del XXI. Totes les capacitats i tots els projectes que es van trobar aquí els anys 50/70, que es van barrejar i que són l’arrel del big-bang terrassenc. El model de ciutat d’ara és fill del model pensat o somiat els anys setantes. Un model que s’ha reinventat i renovat, que ha sabut evolucionar, innovar, adaptar-se. Però és en essència el mateix model, potser perquè per fidelitat a les arrels i els principis no pot ser-ne un altre. En aquest model, el socialisme municipalista ha sabut ser clarament el catalitzador del canvi, el gran aglutinador de la ciutat, el referent ideològic i de gestió: el socialisme terrassenc és força excepcional en el panorama polític català.

Som encara en aquest cicle històric, en una etapa expansiva, molt lluny del final.

No tinc la més remota idea de quant temps li queda a aquest cicle, però estic segur que té molta vida per davant. Entre altres coses, perquè encara ha d’arribar el moment de la collita, el moment en què aquesta ciutat arribi al seu zènit. I hi arribarà i Terrassa es mirarà al mirall, enlluernada, guanyarà perspectiva sobre ella mateixa i s’haurà fet definitivament una gran ciutat. Aleshores pot començar a canviar l’ànima col.lectiva igual que haurà canviat el paisatge físic i l’humà. La Terrassa del 2020, més o menys, és encara una incògnita. Temps al temps. Disfrutem aquesta època que ens ha tocat viure, perquè és la millor de la història de la ciutat. I que duri.

L'ànima modernista

En relativament pocs anys, Terrassa ha passat d’enderrocar edificis modernistes (uns quants casos formen part de la vergonyosa i poc ventilada història de l’urbanisme terrassenc dels anys seixanta i setanta) a convertir-los en monuments: fàbriques, xemeneies, vapors, magatzems… I ara, com qui no vol la cosa -però amb molta feina discreta i il.lusió- ha convertit la seva tradició modernista i industrial no només en un atractiu turístic, sinó en l’eix d’una segona “festa major”: la Fira Modernista. Els milers de persones que aquest cap de setmana han omplert els carrers de la ciutat ho indiquen ben clar. Es un èxit incontestable. La Fira Modernista és activitat que en poc temps està cridada a esdevenir una de les grans convocatòries turístiques i culturals a Catalunya. Tanca així, en certa manera, el procés obert als anys 80, quan Terrassa va començar a recuperar la seva ànima, la seva identitat. Ens hem retrobat amb el que érem per poder ser el que serem en el futur.