L'Axel al setè cel

Un dia de novembre de l’any passat l’Axel Oliveres va pujar a la seva moto i ja no va tornar. Aquests dies he recordat l’aire fred del cementiri, una tarda d’adéus. Una irònica cançó de Jaume Sisa va esdevenir la banda sonora del funeral i se’m va quedar al cap quan ens n’anàvem, quan els grups s’anaven desfent, quan ens acomiadàvem d’aquells que feia anys que no vèiem i que trigaríem a tornar a veure. L’Axel era el segon dels meus que se n’anava, així, fum, cendra que es desfà en el vent. El primer amic mort va ser el Joan, fa molts, molts anys. Històries corrents, quotidianes, de terrassencs poc il.lustres però molt rics: tothom té les seves pròpies absències en algun racó de l’ànima, allí on rau aquell buit secret que només tu coneixes... Però no tots els buits són tan plens.

Ell de tot plegat potser n’hauria fet un acudit, un acudit amb una espurna de llum. Com la que posava en tot el que feia. Com la que animava la seva passió d’artista, les contradiccions: el compromís amb el seu propi destí, que havia estat capaç de forçar i mantenir. Una petita història humana d’heroïsme, exemplar: la de l’home o la dona que lluiten per ser fidels al que són i al que volen ser. Que no es rendeixen. L’Axel va deixar acabat el veritable quadre, el de la pròpia vida. A mitges, sí, però acabat, ple de significats Aquesta és la divina ironia de la mort. L’àngel negre que l’esperava en aquella carretera ho sabia. L’Axel no.

Com cantava el Sisa del setè cel, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...

Ningú no hauria de construir la seva casa sobre un pont, oi?

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimarts 6 novembre)

Ara fa ja un any...