Una porta oberta...

Aquest bloc està tancat. Si voleu, ens retrobem a www.joanrovira.blogspot.com. Gràcies per la visita.

El gurú terrassenc de Rajoy

La “cuina” d’una campanya electoral acostuma a ser un secret ben guardat, tan pel que fa al menú com pel que fa als cuiners. Si s’expliquen coses, i no totes, sempre és a posteriori. Però en el cas de la campanya de Rajoy no ha estat així. Per què? Misteri... o no tant. Fa algunes setmanes que s’ha fet públic i circula el nom d’un terrassenc que el mateix candidat (i futura víctima de les ganivetades internes) ha fitxat perquè li doni uns quants titulars brillants, posi al dia la seva imatge personal i inspiri la música de la campanya. Es poc conegut a Espanya, tot i que alguns diuen que ha col.laborat (ja serà menys) en 250 o fins i tot 500 campanyes electorals. Vaja, des que els grecs van inventar la democràcia, com a mínim.

Bromes a part, Antoni(o) Sola apareix com un estrateg experimentat que entre d’altres va ajudar a guanyar les eleccions del 2006 al mexicà Felipe Calderón, cosa que té el seu mèrit. La seva firma, Ostos&Sola, està ben posicionada al mercat polític hispanoamericà, tot i que malgrat una certa vinculació a FAES és poc coneguda fins ara per aquestes terres. La mà del nou assessor (ja porta sis mesos treballant-hi) es comença a notar en el missatge, en el tarannà i fins i tot l’aspecte de Rajoy. El "gurú" mana molt, fora de l’organigrama. “Lo fundamental es el poder de la imagen, el que mejor se posicione visualmente será el que gane”, sembla que és una de les seves màximes, confiant més en les emocions que en les reflexions dels votants. I en el concepte clau de campanya permanent durant quatre anys, tot i que arriba una mica tard.

Té una missió impossible (moderar i centrar el missatge del PP), però hi ha molta campanya per davant i pot passar de tot. Serà interessant veure si es nota o no el seu toc i la seva experiència en la campanya de les generals. En tot cas, no sembla que Rajoy hagi fet un mal fitxatge... La nit del 9 de març ja ho sentirem a dir.

El descampat

No fa tants anys que podíem aparcar a la plaça Vella o al costat de l’Ajuntament. Ahir ho comentàvem, amb una barreja de resignació i nostàlgia, amb un amic al carrer Galileu. Enyoràvem, ni més ni menys, l’antic descampat/aparcament que hi ha davant del cole França, al carrer Ausiàs Marc. Terra de ningú durant anys i panys. Ple de forats paorosos, empolsegat o enfangat segons l’època de l’any. Caòtic, com només pot ser un aparcament espontani a un país llatí: en aquesta terra, a poc que ens oblidem de mirallar-nos amb l’Europa freda i endreçada, les coses tendeixen a sortir-nos així de manera natural. Es un codi genètic que ens agermana amb terres d’una i altra banda de la Mediterrània, déus al marge.

El descampat complia una modesta funció i tenia una gran utilitat social que només ara que l’han tancat podem començar a valorar. Hi podies aparcar de franc, a canvi d’acceptar que el cotxe corria diversos riscos: no hi havia senyals, ni ratlles, ni res.

El descampat ha deixat un gran buit a la pràctica, coincidint amb el salt cap a la modernitat que signifiquen les obres del metro. També ja era hora, clar: aquesta mena d’espais asilvestrats no fan per a una gran ciutat moderna, la seva estètica correspòn a una altra Terrassa, que afortunadament ha quedat enrera. La discreta desaparició d’una cosa tan quotidiana que era gairebé invisible ens parla del canvi de pell de la ciutat, pertany al terreny de les fotos antigues, de les que deixen constància de com hem canviat i que convé mirar de tant en tant. Per no oblidar el que hem estat (el canvi està ple de lliçons per al futur) i per valorar en la seva justa mesura el que ara som i el que aviat serem.

Cap, casal... i melic

Fa anys als vidres dels cotxes els terrassencs portaven una enganxina (segur que a l’època es devia trobar a la Casa de les Boines...) amb un eslògan/rodolí força exòtic. “Important? Ni poc ni massa, però se’n parla, de Terrassa”. Eren temps de profunda depre ciutadana: no ens estimàvem a nosaltres mateixos. Ni teníem massa motius per fer-ho, la veritat. En uns trenta anys hem fet un tomb espectacular, marcat pel 92: és la frontera mítica del final de segle XX, com ho fou el modernisme al primer tram.

Ara ens sorprèn que els informatius de TV3 o TVE no ens concedeixin una mica més de temps i d’atenció. No cal fer-ne un drama: les dades de l’estudi del CAC (que posa xifres a una percepció evident) es poden llegir de moltes maneres. Per exemple, comparar el lloc 17è o 6è de Terrassa respecte al 34è i 9è llocs de Sabadell al mateix rànquing (amb altres dades contradictòries, of course). Les dues ciutats tenen encara dimensions similars, tot i que Terrassa està fent un “sorpasso” històric, i la lògica apunta a que haurien de tenir projeccions similars. Doncs no. També en això la nostra ciutat supera la que està deixant de ser la ciutat bessona i antiga gran competidora. Que Barcelona ocupa massa temps televisiu? Sens dubte, però sense reivindicar una part més gran del pastís, tampoc no oblidem que Catalunya és un país massa petit per a una capital tan gran i potent.

Passa el mateix a la premsa i a la ràdio, segur. I a tants altres àmbits: tampoc no serien Catalunya ni Terrassa el que són sense Barcelona: cap, casal i egocèntric melic nacional. Però el temps, l’esperit, l’ambició, juguen a favor nostre. Les realitats, també, en molts camps. Alguna cosa (segur que moltes, penso jo: públiques, privades i mixtes) devem estar fent bé.

92-63-91 amb corona

No és un telèfon ni una clau secreta. Són les mesures (canòniques?) d’Ana Carolina, que ha entrat amb bon peu al circ carrincló dels premis de bellesa. Tornem a tenir una terrassenca coronada com a miss Barcelona i candidata a Miss Espanya. No sé si ens farà vibrar d’orgull ciutadà, però en fi, millor això que res. I si a ella li convé per a la seva carrera, doncs endavant, només faltaria, som un país lliure i cadascú que faci el que vulgui. Però em costa no preguntar-me què redimonis significa, en els temps que vivim, això dels concursos de dones. També se’n fan d’altres coses. I la paraula “cosa” no l’utilitzo perquè sí. Concursos d’homes, entesos així, a pes, com si fossin trossos de carn, n’hi ha poquíssims, però de pit i cuixa femenina n’hi ha per donar i per vendre.

Em temo que això de les “misses”, les hostesses de fira o de tele (també de cuixa generosa, si pot ser), les majorettes, les “cheer leaders” i altres fires de mostres per l’estil no acaba d’ajudar massa a situar les dones en un pla d’autèntica igualtat. Vaja, que jo no classificaria aquests muntatges com a activitats festives innocents. Tenen un aire d’aparador de botiga amb la millor mercaderia exposada i convenientment catalogada i puntuada. Queda bé això de dir que es valora l’elegància, les maneres i altres coses, però aquí el que es jutja és el cos femení, entès com una cosa. Més o menys, el que sempre s’havia valorat en les dones, que no calia que tinguéssin gaires coses més. Les feministes radicals d’abans ja ho tenien clar. I no s’equivocaven: aquests concursos posen les dones al nivell de les flors, els gatets o els pollastres de pota blava. El problema és que no sembla que aquests shows estiguin en descadència.

Velocitats metropolitanes

Heu provat ja el nou plaer, reposat però intens, de conduir a 80 per hora a les autopistes metropolitanes? A les 3 de la matinada és perfectament possible, a altres hores s’acosta més aviat a un somni: ja els agradaria a molts conductors habituals poder circular a 80 a primera hora del matí, o a migdia, o a la tarda... Però els radars dels mossos ajuden molt a recordar que ja tenim un nou motiu de multa: aviat ens posarem a la primera categoria mundial de països amb ciutadans “multables”. Deu ser una manera d’entendre el progrés...

La regió metropolitana s’ha desbordat els darrers vint anys i les autopistes i ferrocarrils s’han quedat com un testimoni d’un vell temps en el qual eren més o menys suficients per a les necessitats de l’època. Els terrassencs el patim relativament poc, aquest càstig bíblic de viure a un lloc i treballar a un altre, però hi ha desenes de milers de persones que perden miserablement temps i diners a les carreteres (altrament dites autopistes) metropolitanes.

Ens ho hem muntat molt, però que molt malament. La mesura dels 80 per hora pot ser positiva per al medi ambient, no ho dubto pas, tot i que hi ha altres camins possibles, però posa en evidència (si feia falta) la saturació, la imprevisió d’un model territorial ja no mal planificat, sinó que no ha estat capaç ni d’adaptar-se a la lenta i perfectament visible evolució de la realitat en dues dècades. Ara tenim un embús permanent de dimensions espectaculars: només ens faltava la nova limitació per recordar que les autopistes a casa nostra s’anomenen així, com arreu del món, però en realitat sovint són una altra cosa. Carreteres comarcals o provincials de quatre carrils.

(Diari de Terrassa,Bloc de notes)

Un discret terrassenc il.lustre

La mort de Ramon Trenchs tancava aquest Nadal moltes pàgines de la història econòmica de la ciutat, una història de la qual ell ja s’havia jubilat feia temps. En certa manera, els diferents homenatges i reconeixements que havia tingut, entre els quals la Medalla de la Ciutat, ja havien fet justícia a l’hora de valorar la seva trajectòria lligada a la vida empresarial i a la Cambra.

Però hi ha tota una faceta seva que segur que mereix ser escrita i recordada. La del paper que va jugar en la transició i molt especialment en una època tan delicada com plena d’il.lusions i esperances: l’arribada de la democràcia a l’Ajuntament, a partir de la primavera del 1979. Eren moments per aprendre a fer política, i de la bona: de ciutat. Tota una generació d’empresaris, de la qual ell en formava part, va haver de situar-se en un escenari nou: no només el de la democràcia municipal, sinó també el principi d’una sòlida i prolongada majoria d’esquerres, marcada pels mandats de dos alcaldes socialistes, Royes i Navarro. Els rojos arribaven al poder: ara sembla un acudit, però aleshores no ho era.

En els vuitantes, en una ciutat castigada per moltes crisis simultànies i mancances infinites, persones com ell van saber trobar ponts per dialogar, per inventar polígons industrials, eines de promoció econòmica, espais de trobada entre la iniciativa privada i l’administració, entre el món de l’empresa i la política. Van inventar coses de zero i també van copiar intel.ligentment i van construir entre tots plegats un model econòmic de ciutat que ha funcionat bé gairebé trenta anys. Un èxit col.lectiu, sí, però amb molts noms propis al darrera.

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Majors d'edat

L’actual llei de l’avortament és una invitació clara a la hipocresia i la mentida més o menys acceptada per tothom. També és cert que ha permès evitar moltes tragèdies i ha donat temps a a la nostra societat per començar a acceptar, a mitges, que la decisió pertany a la dona. Venen temps electorals i es planteja un tema que no deixa ningú indiferent: fer d’una vegada per totes una llei clara, posar clarament la decisió en mans de les dones i allà cadascú amb la seva consciència i la seva ètica. Per a això són unes eleccions, per plantejar no només objectius de govern, sinó per dibuixar models de societat.

Sense oblidar que passa alguna cosa quan només una mica més del 2% dels avortaments es fan en hospitals públics, a Terrassa i a la resta de Catalunya. Es una dada coherent amb l’enfoc que donem a l’avortament: tothom sap que existeix, però es deixa en una penombra incòmoda, plena de significats implícits, com qui no vol la cosa. Es evident que reclama alguna intervenció decidida dels poders públics, perquè aquí hi ha un clar tractament desigual i injust cap a les dones.

Possiblement aquestes hipocresies han fet viable un progrés social espectacular, però s’ha acabat el recorregut. Com va passar amb el divorci o la situació de les persones homosexuals i algunes altres qüestions molt vinculades al rígid control moral exercit per l’església romana durant segles, la transició va crear un escenari pragmàtic, possibilista. Ara veiem com el divorci exprés o el matrimoni homosexual no han significat cap catàstrofe. Arriba l’hora de fer el mateix amb l’avortament. Els ciutadans i les ciutadanes es van fent majors d’edat, trencant algunes tutel.les dels poder terrenals i religiosos.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Els nostres pàries invisibles

Són 1,2 milions a Espanya i 200.000 a Catalunya, segons l’organització catòlica Càritas. Si no em fallen els números i es manté aproximadament la proporció, a la nostra ciutat deuen ser unes cinc mil. Persones que viuen amb uns ingressos de menys de 531 euros al mes. Poquíssim. Aquí dins hi ha de tot, molta gent gran, biografies desgraciades, pobreses endèmiques, marginalitats diverses, els habitants invisibles dels carrers, les vídues amb pensions de misèria... Càritas proposa que la Generalitat dediqui un 1% del pressupost a apujar els ingressos d’aquests conciutadans invisibles i posar-los al límit del llindar de la pobresa. No puc opinar sobre si és la solució correcta o no.

Segur que no és la única. Pel que fa a la xifra, freda però impressionant, podria ser matisable, però no sembla molt desencaminada. Quant als ingressos, sí que apunto un element que algun dia hauríem de comptabilitzar correctament: el salari social, per dir-ho d’alguna manera, que molta gent rep en espècies, en serveis, en suport. Tots el rebem, en teoria de forma inversament proporcional. També és just reconèixer, i es fa poc, que qualsevol millora social surt dels contribuents. No de la caritat, sinó de la solidaritat. Surt de la bossa comuna, com tot: haurien de demanar no a les administracions, sinó a la societat, que faci un esforç extra. Clar que en no pocs casos el sou en euros és insuficient, però comptar només els ingressos monetaris em sembla una mica parcial, com ficar-ho tot al mateix sac. No crec tampoc que la solució sigui posar més diners directament, tot i que en part sí, és obvi que sí.

En una societat del benestar com és i vol ser la nostra, a mig camí entre la natural tendència humana a l’egoïsme i una noble generositat (a vegades forçada...) que practiquem a través dels impostos, aquesta massa de gent pobra és excessiva. Aquesta part del missatge és la clau: es tradueix en més progrés i justícia social.

(Diari de Terrassa. bloc de notes)

El quinto, espècie protegida

No és que sigui un gran aficionat al quinto, precisament, però acabarem a aquest pas demanant que el declarin (qui?) espècie protegida, reserva de la biodiversitat o convertint-lo en una mena d’atracció local temàtica. Es ben curiós veure a temps real com algunes tradicions, fins i tot les més profundament arrelades, es mantenen, es transformen amb els canvis socials, es fossilitzen o van desapareixent discretament. Es aquest el camí que està prenent el quinto? No se sap, depèn lliurement de les ganes, de la voluntat, d’entitats, de persones... Veurem amb els anys què passa, però la tendència no convida precisament a l’optimisme, després de les darreres baixes. Compensades, això sí, per alguna alta.

Aquesta mena de joc d’apostes light, familiar, de veïnat i de temporada, és un dels petits elements d’identitat terrassenca. N’hi ha de grans, perquè són més importants o només més transversals, però aquest és dels que pertanyen al terreny de les petites coses quotidianes, d’estar per casa, de tota la vida. Possiblement, una resta arqueològica d’una Terrassa molt més petita, la ciutat-poble que per a alguns és encara la de tota la vida.

Aquella ciutat, per sort, ha canviat de pell i d’ànima. I d’escala. Algunes coses han anat deixant de tenir sentit, però d’altres ens hem esforçat per no perdre-les i fins i tot per recuperar-les o reinventar-les: la cultura popular n’és un bon exemple. Caldrà veure quin és el camí que segueix el quinto en aquest segle...

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Els pilars de la terra

Dels esforços per millorar la catedral de Terrassa difícilment en sortirà mai un best-seller èpic com el de Ken Follett, però el cert és que segur que al darrera hi acabarà havent una història a explicar. Totes les catedrals expliquen, a més, una altra història, a través de la pedra. No són només un monument artístic ni un temple, ni una fita clau del paisatge urbà (d’aquí la seva espectacularitat): poden ser símbols claríssims de poders terrenals, actes propagandístics, fortaleses en el sentit més literal del terme, advertències…

Però si en èpoques passades les catedrals es feien amb els diners de la pròpia església, dels nobles i potentats, dels reis, ara el guió és un altre: cal recórrer als fidels, a les entitats financeres, als espònsors i fins i tot a les administracions públiques. Aquest és el cas del Sant Esperit, que ha arribat als 100 mil euros recaptats, però encara necessita trobar al voltant de 800 mil euros més per afrontar obres ja fetes, algunes millores i, ja més en el terreny dels petits miracles, un orgue nou. En paral.lel, tenim les obres de l’excel.lent palau episcopal que es farà al carrer Vinyals: 6 milions d’euros. I tot això sense parlar de fer alguna cosa més que reparacions en la vella catedral, estèticament poc afortunada.

No cal pas ser de missa ni tan sols creient per valorar la trascendència (relativa, sí, però significativa també) de tenir bisbat i catedral. Per a una ciutat que ha lluitat molt per sortir als mapes i abandonar la categoria de ciutats invisibles, és evident que el tema es planteja també no només en el terreny religiós ni en el de la projecció, sinó en el dels costos que representa una autèntica infraestructura de capital episcopal. Una història més del segle XXI que dels segles de les catedrals gòtiques.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

2 dels 100 més rics

No és la guia de "Forbes" ni de "Fortune", però "El Mundo" publica anualment una mena de guia dels 100 més rics d’Espanya. A la cultura anglosaxona, per exemple, sortir-hi seria motiu d’orgull. A un país d’arrels catòliques i amb una tradició capitalista més aviat pobra, no tinc gens clar que sigui així. Depèn, suposo. Però, tot i que ens estem fent més exhibicionistes i menys pudorosos, tendim a valorar la discreció en matèria de diners.

Al ranking hi ha dos blocs. Al primer, el de les 50 primeres mega-fortunes, no hi surt cap terrassenc. Al segon llistat apareixen les següents cinquanta fortunes, que són només una mica menys impressionants i que, com les primeres, responen a dades aproximades. Aquí hi surt habitualment l’empresari terrassenc Manuel Lao, amb una xifra d’entre 2.000 i 2.800 milions d’euros. Cap sorpresa, ni tan sols pel titular ("el rey del juego"), que és en part fruit de la llegenda i de la realitat. No he sabut trobar-hi cap altre terrassenc, però sí les arrels terrassenques (madrilenyes, més aviat) d’una altra gran fortuna: la del nét de Demetrio Carceller, un personatge oblidat però que va ser ministre de Franco entre 1940 i 1945, un falangista de primera hora. No li devia anar del tot malament per la capital: el seu nét se situa una mica per sota dels 2.000 milions i presideix la cervesera Damm, a més d’altres negocis petroliers i immobiliaris.

No abunden, al ranking, ni els terrassencs ni els catalans. Es aquest un país de perfil més pla, sense massa estridències, amb un teixit empresarial més dens i menys gras. La qual cosa, en un món globalitzat on les 100 majors fortunes espanyoles no són cap meravella, ves a saber si és virtut o defecte…