Què val el treball de les dones?

Treball domèstic, clar. O sigui, el que no es paga. L’altre sí que es paga, tot i que encara val menys que el dels homes. Què val planxar una camisa? I portar els nens al col.le? I fregar el terra o deixar els vidres com una patena? I cuidar els avis? I cuinar dinars, sopars i àpats sense final? No pregunto què val el sexe, perquè molta gent s’ho prendria fatal, tot i que hi hauria molt a dir...

Una experta del CSIC ha posat una xifra aproximada. La feina domèstica de les dones espanyoles val uns 424 mil milions d’euros anuals. La xifra equival ni més ni menys que a la meitat del producte interior brut. A Catalunya la Gene mou una xifra similar: el 40% del PIB català, uns 74 mil milions d’euros. Les tasques domèstiques de les terrassenques valdrien, si no em fallen els números, uns 370 milions d’euros anuals. Uns cent milions més que el pressupost municipal, per comparar-ho amb alguna cosa.

No ens espantem, ningú no proposa (per ara) pagar aquestes coses que fins ara no tenien ni preu ni massa valor. Eren com la pluja, fenòmens naturals: una sèrie de coses es feien soles, per art de màgia, mentre els homes eren fora de casa guanyant-se la vida. Ja se sap, les camises tendeixen no a arrugar-se, no, sinó a planxar-se soles i a posar-se soles als penjadors... Tradicionalment era un gran misteri en què ocupaven el temps les dones, mentre els marits lluitaven per tirar endavant la família... i mantenir les dones i els fills.

Tants segles mantenint-les aparentment, oi?, i ara resulta que si fem números els homes estem tan endeutats que no ho podrem pagar mai... I això sense parlar del sexe, que barrejar-lo amb els diners ha estat sempre de molt mal gust.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimarts 31 d'octubre

Pisos amb cotxe de regal

Com canvien les coses. Ara si et compres un pis et donen facilitats de pagament (carències, és a dir, més corda perquè et pengis...), et regalen un cotxe, un any d’hipoteca, els mobles del pis... El que calgui. El client torna a ser el rei i cal guanyar-se’l i mimar-lo. Les vendes del sector immobiliari han baixat globalment al voltant d’un 35% al nostre país. En un sector més normal això seria una tragèdia, en el món immobiliari significa que ja no lligaran els gossos amb llangonisses. S’ha acabat allò de sortir corrent a treure diners del caixer automàtic per abonar la paga i senyal, segurament es vendran menys pisos a cop de Visa a les fires d’habitatge. Però seguiran fent bons negocis.

Alguns experts interessats envien missatges al mercat: els pisos pujaran de preu espectacularment en els propers dos anys. Però la realitat els desmenteix. D’una o altra manera es retallen preus. Ja hi ha qui descobreix que els seus futurs veïns han pagat menys per un pis similar al mateix replà, la qual cosa vol dir que tu deus al banc més diners que els que val el teu pis. Un bon negoci, sí, senyor. Qui deia fa quatre dies que els pisos no baixarien mai de preu?

I a la pràctica hem reinventat, creativament, això sí, el lloguer. Perquè una hipoteca a 35,6 anys (o a quaranta o a cinquanta en casos extrems) no és molt diferent que un lloguer. Bé, una mica diferent sí que ho és: surt més car, però a canvi et sembla que ets el propietari. Això sí, ara pots sortir de la immobiliària amb les claus del pis i del cotxe. Téns tota la vida per pagar-ho còmodament...

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimarts, 30 octubre

Blogolàndia terrassenca

Són uns dos-cents, aproximadament, els blogs terrassencs. Aplegats a blocs terrassencs (una iniciativa de Drac Telemàtic, amb l’impuls de gent com l’Enric Pujol o la Núria Masdéu) o al blogroll del http://www.terrassa.net/ es (sota el paraigua de l’Ajuntament i CaixaTerrassa). Des d’aquests dos aparadors es pot navegar pel que no és encara una ciutat o una comunitat digital, sinó per una mena d’arxipèlag. Illes digitals que es poden agrupar per categories: opinions d’actualitat, periodisme, cultura, educació, polítics, esportius, fotografia, internet, música, sobiranistes, d’apunts personals... L’oferta és espectacular i va prenent forma, espontàniament. S’està configurant un altre mapa de la ciutat, a internet, però encara no és visible el dibuix: el fenòmen és molt individual encara, i probablement aquesta sigui la gràcia. Individual, lliure, gratuït, llibertari... Abans de l’estiu es va fer una primera trobada de blocaires/bloggers, i se’n preveu una altra per a la tardor.

Hi ha qui diu al món estan censats de 70 a 120 milions de blogs. I la xifra creix espectacularment. Tanmateix, la xifra interessant i impossible de saber és quanta gent els llegeix... Uns 200 blogs terrassencs no són molts, per comparació: un per cada miler de terrassencs. Però creixen com bolets. En paral.lel a la fundació virtual d’una mena de Catalunya “punt cat”, que a la xarxa existeix amb plena independència i força marxa: acabarà esdevenint el nostre “second life”, a aquest pas...

Es cap de setmana, hi ha temps per xafardejar una mica per la xarxa... Global i local al mateix temps, qui ens ho havia de dir fa només quatre dies.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dissabte 20 octubre

No sense el meu [‘ai.pod]

Algunes petites coses tenen el poder de canviar el món. Com el famós i-pod, que aquest passat dimarts complia sis anys. El 23 d’octubre del 2001 es posava a la venda un petit gadget tecnològic revolucionari: l’i-pod. Pronuncii’s [‘ai.pod], please... Gràcies al format mp3 (de finals dels 90), l’e-mule, l’i-tunes i tot això, va jubilar directament els walkman, que ara semblen prehistòrics. L’enginyer Tony Fadell va tenir una gran idea i va anar a vendre-la als seus ex-jefes d’Apple: construir un reproductor portàtil de música en mp3, un aparell que fos “friendly”. Així de senzill i de màgic.

Els terrassencs, en aquests sis anys, hem comprat, a ull, uns 13.000 dels 100 milions d’i-pods que s’han venut al món. No semblen molts, aparentment. Però la clau està en qui els compra: la generació i-pod. Gent gran, sí, però sobretot joves i adolescents, la generació del messenger, la generació internet, els nois i noies que ja tenen mòbil als deu o dotze anys. El secret? Un aparell que t’acompanya en la vida diària, que va amb tu a tot arreu. I un disseny brillant i “cool”, la gran clau de molts negocis del segle XXI: hi ha milions d’empresaris i directius que ho saben però no ho apliquen.

Aquest petit aparell, que ara es comença a barrejar amb la càmera de fotos, el mòbil, el reproductor de video, la tele i internet, és ja una icona del nostre segle. Ens canviarà la vida. I si fa uns anys el poder adquisitiu comparat entre països es calculava amb l’índex BigMac, ja hi ha qui proposa fer-ho a partir del preu de l’i-pod. Dissenyat als USA i fabricat a la Xina, of course. I d’allà a la nostra butxaca.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dijous 26 octubre

El metre quadrat i el negoci rodó

Una empresa terrassenca, distribuïdora de productes de neteja, acaba de traslladar el seu magatzem del barri-polígon del Segle XX a Castellgalí. La nova nau li ha sortit un 60% més barata que a Terrassa. Un xollo irresistible. Disnòrdic factura un milió d’euros anuals i dóna feina a vuit treballadors, dotze en un futur. Poca mà d’obra, molta necessitat d’espai, tecnologia que abarateix costos, marges justets… Típic.

Terrassa tindrà dificultats en el futur per retenir aquesta mena d’empreses, a canvi d’esdevenir molt atractiva per a nous tipus d’empreses, més lleugeres de pes o més grasses de marges. Veurem més deslocalitzacions suaus, nord enllà, cap a la Catalunya interior, una terra extraordinàriament buida. I amb terrenys a un preu molt millor.Pobles i ciutats que jugaran a fons una de les bones cartes que Terrassa té a les mans: les comunicacions. Milloren per a tots, inclosos els que competeixen amb nosaltres. No té remei. I beneficien i perjudiquen la ciutat en diferents proporcions. Pots treballar a Terrassa i comprar-te una caseta bé de preu a Sant Vicenç de Castellet… i passar-te hores a la carretera, clar. Les empreses poden fer el mateix i mantenir els clients terrassencs o metropolitans, que acostumen a ser la clau del negoci. Això demana més camions, carreteres, nous costos de transport…

El cercle infernal d’un model insostenible però imparable: quan compres tomàquets, compres el camió que els porta des d’Almeria, el gasoil, els peatges, el camioner, la logística… El tomàquet acaba esdevenint el que menys val: s’acaba plantant on és més barat el metre quadrat. Però aquest és un altre tema, i no menor.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimecres 24 octubre

Una catedral com Déu mana

Terrassa no surt cada setmana a la “Hola”. Ni al “Lecturas”. Ni a tants i tants programes del cor i l’entrecuix. El casori del nen Thyssen i la Blanca Cuesta ha passejat pel paper couché de mig món la imatge de Terrassa. Tres localitzacions clau: la Masia Freixa (espectacular com a fons per a declaracions a la tele), la plaça Vella (força televisiva i resultona, la veritat) i la catedral del Sant Esperit. Ai, la catedral...

Per a Terrassa és bo que siguem la seu d’un bisbat, quinze segles després d’aquell bisbat d’Egara. No cal ser de missa per valorar la importància de tenir bisbe i per respectar-la. Com és bo per a una ciutat que “capitaleja” en molts sentits ser la seu d’institucions, empreses o xarxes clau. Però clar, cada capitalitat demana el seu símbol. Un símbol que estigui a l’alçada del que representa. I el d’un bisbat és una catedral com Déu mana. No el Sant Esperit que, ja em perdonaran si cal, és una de les esglésies més lletges i no dóna la talla com a catedral. No per a casoris de la “jet”, no, sinó com a imatge arquitectònica d’un bisbat. Poques coses hi ha més simbòliques que una catedral, i l’església romana ho sap perfectament, perquè domina la tècnica des de fa segles.

Hi havia un projecte inacabat, crec que del segle XIX o principis del XX. Va ser destruïda durant la guerra civil, sí, però pobrament reconstruïda. Avarament, diria jo, cosa que xoca fins i tot amb les grandeses del nacional-catolicisme: ni en aquells temps de catolicisme obligat i grandiloqüent no van ser capaços de construir la gran església de Terrassa. Ara llueix uns quants tocs de modernitat que... ai, en fi, deixem-ho estar. Potser sí que, tenint en compte que el projecte de palau episcopal és impecable, obra de Jan Baca, caldria posar-s’hi un d’aquests segles...

Nota: la foto, excel.lent, millora molt la realitat...

La vida en V.O.S.C.

Hi ha dies que, la veritat, costa viure en català. Ni tan sols en V.O.S.C.; versió original subtitulada al català. Demanes al bar un cafè amb gel i et porten un cafè amb llet. Truques a una empresa i et contesten en peruà, cubà, argentí o eqüatorià. En aquests casos, et costa fins i tot viure en V.O.S.E.: no estarien de més uns subtítols en espanyol. Vas a uns coneguts grans magatzems (ja se sap, sí, “aquells” coneguts grans magatzems) i ni de casualitat se t’adreça ningú en català. D’entrada, no. Com a molt, si tu ho fas, descobreixes que t’entenen força bé, però poques són les dependentes (ja que ells, tan “trajats”, semblen tots jefes…) que t’acaben responent en català.

No és que jo tingui grans traumes amb això, no. Vaig fent. Però també me n’adono de com són les coses…

El problema el comencen a tenir els que es pensaven que aquí podien viure només en castellà, ignorant olímpicament el català. No són pocs i cada dia es destapen una mica més. Ara pateixen: resulta que acaben de descobrir que el castellà o l’espanyol és molt més divers. Vaja, que hi ha moltes llengües en una. I que molts/es dels que acaben d’aterrar des de l’altra banda del “charco” venen amb una llengua pròpia a l’equipatge, no tan semblant a la nostra. I com que en teoria som germans i tot això de la mare pàtria, tampoc no s’hi esforcen massa. L’efecte és curiós: el castellà a Catalunya també grinyola. Però no ens angoixem: l’estudi que abans d’ahir presentava en Salvador Cardús sobre els usos lingüístics a l’oci i la comunicació presenta un retrat contundent. Més clar i català, impossible. El castellà guanya.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 19 octubre)

Carmanyola-sex.cat

Té la seva conya que la secretaria de Política Lingüística de la Gene col.labori amb el Terrassaeròtica.cat. Però en fi, tot sigui pel bé de la llengua... Avui comença aquest festival centrat en el Faktoria, a més d’altres espais com el Bugalú o Ars Amandi. Des dels temps heroics i olímpics de la Primavera Eròtica i el Falómeno que va aixecar (mai millor dit) el Kiku Mistu, aquesta ciutat, que sempre ha estat més aviat tocada (poc) i posada (molt), no havia tornat a tenir festivals calents. Ja era hora. Més pel vici (mesurat, a la catalana) que per la normalització, la veritat.

Ara, amb doble calçador, que ho fa tot més passable i amable, de la mà de Conrad Son: en català sisplau (brillant i insòlit argument de marketing, almenys es diferencia el seu producte en el mercat del sexe, força saturat de clònics) i pensats també per a dones, que segons ell esperen altres coses del porno... Genial, el filó que ha trobat i explotat en Conrad Son: el porno i el soft a la catalana. Des de la peli “Les excursionistes calentes” ha contribuït a la normalització lingüística i s’ha muntat, intel.ligentment, un bon bisnes: documentals, llibres, una peli marranota per a dones (“Laura està sola”), investigacions sociològiques (gràcies a ell sabem per exemple, oh meravella, que el 48% de les catalanes ha provat un consolador, percentatge que ignoro si és homologable), un cabaret eròtic català, la primera peli fetish en català...

En fi, veurem si aquest festival no passa de ser el rotllo d’una nit o esdevé una relació estable, que no estaria gens malament. Per excusa cultural i lingüística no quedarem...

PS) Per cert, poso www.conradson.cat a l'explorer i no em surt res...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 18 octubre)

El 15%, al 8%

El 15%. Aquest és el percentatge dels seus ingressos que els immigrants envien als seus països d’orígen. L’any passat, gairebé 7.000 milions d’euros. Al voltant dels mil cinc-cents euros per immigrant, calculat a ull, que no són pocs diners. Si aquests números són així, de Terrassa surten cada any, a ull també al voltant dels 30 milions d’euros cap als països d’orígen d’aquests terrassencs nascuts a fora. Gent que ha vingut aquí a buscar-se la vida i que ajuda als seus parents a base d’una tramesa mensual de diners. Això dóna una idea molt relativa dels diners que significa la immigració i del pes (i interès) econòmic que va adquirint la població immigrada. I del paper indirecte que té el fenòmen en la millora (molt relativa) de les condicions de vida de molta gent a països llunyans.

Les xifres es refereixen només als diners enviats per tramesa bancària, amb un cost mig del 8%, que no està gens malament. Segurament s’envien més diners, a través de sistemes més tradicionals i casolans. Als bancs i caixes els comencen a interessar els immigrants. Un de cada tres clients nous acostuma a ser immigrant. I els milers de milions d’euros que circulen per aquests móns de Déu poden deixar un marge ben interessant a l’entitat que els gestiona. A més de la possibilitat de que el sistema acabi "bancaritzant" mica a mica totes les trameses… Com les hipoteques o el consum de telèfon mòbil per trucar a casa. Són sectors en els quals hi ha també negoci. Per damunt de races, religions i orígens. El mercat acaba essent el mercat. Ja va bé que sigui així: senyal que les coses funcionen.

I tothom, d’una o altra manera, més o menys evident, hi surt guanyant. Uns més que altres, clar...

Google, Terrassa y Thyssen

Si busques Terrassa al Google et surten gairebé 8 milions de resultats, als que caldria sumar més de 400 mil de "Tarrasa" i uns 300 mil d’Egara: segur que molts, però, coincideixen. Per comparar, Barcelona dóna 203 milions. Si escrius Borja Thyssen, apareixen 700 mil resultats. I si combinem el nom del nen de la Tita Cervera i el de la ciutat, en surten més de 51 mil. Aquests són nous de trinca: podríem dir que hem pujat una mica en al rànquing gràcies al fantasmagòric casori que van cometre la setmana passada al Sant Esperit, amb nocturnitat i traidoria… La xifra del Google és un barem com un altre qualsevol per mesurar (no per valorar) l’impacte de la notícia rosa.

Es fa més difícil saber quants lectors ha tingut el tema a internet, però deuen ser centenars de milers… El Google, interpretat una mica a la brava, és força objectiu. Caldria sumar a això els amplis espais que tota la premsa seriosa, tota, ha dedicat a l’esdeveniment. A més de les revistes roses, els programes de ràdio i tele plens d’imatges… Poques vegades serem tan famosos: només la crònica rosa i la de successos donen a una ciutat com la nostra (gran a escala catalana, mitjana a escala espanyola i europea) audiències tan milionàries. Molta gent seguirà sense tenir ni idea d’on cau Terrassa ni de què fem els terrassencs, però sabrà que aquí es va casar el nen de la Thyssen, que tenim un equip de futbol a primera (ojalà) o que hi ha hagut un horrible crim.

Hi guanyem alguna cosa? Més aviat no. Però, mentre sigui per casoris, tampoc no hi perdem res. Algun que altre turista es deixarà caure. I el renom no dóna de menjar, però a la llarga tot ajuda…

PS) I Sabadell? Com queda Sabadell al ranking?

Polítics descorbatats

Política i corbata. Corbata i calers. Corbata i poder. Corbata i penis... Interesants binomis... En el cas dels homes, fins fa poc, gairebé una maledicció bíblica. Ets un mascle-alfa o et creus que n’ets? Has de donar una imatge seriosa? Doncs et toca corbata. Amb més o menys neurones i més o menys atributs: 120-150 centímetres de corbata ajuden a aparentar. Del “mercadillo”, del Carrefour o del Penny-ell, però d’uniforme.

A la política això ha començat a canviar, més al món local que a altres nivells: el poder no ha trobat encara un uniforme alternatiu per lluir poder. Bargalló era un rara avis... I com que als ajuntaments això del poder és força relatiu i a les ciutats tots ens acabem coneixent, les normes del vestuari masculí es van relaxant. A l’empresa no tant: Caixa Terrassa és una excepció, a l’estiu, quan apuja la temperatura de l’aire condicionat i permet que tot quisqui (masculí) vagi descorbatat i en mànigues de camisa.

No és que els plens municipals siguin una passarel.la de moda, però segur que ajuden a veure trend-ències... I la corbata ja no és ni norma ni excepció. El paisatge masculí canvia lentament. Un alcalde que presideix un ple amb americana i polo, com Pere Navarro, era impensable fa poc. Royes era capaç de pujar a la Mola amb mocasins i corbata, ell i la corbata eren inseparables. Un polític en texans és menys polític o menys seriós? No, i en això hem avançat. La societat es fa una mica més igualitària, més flexible. Però sense corbata queda més a la vista la persona: la tendència és un poder masculí menys encarcarat, més descorbatat. Millor o pitjor? Depèn, no ens enganyem. La proximitat i la qualitat política o humana són virtuts de l’ànima i no del vestuari. Sense corbata es nota més.

Una, diversa i lliure

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 12). Montilla és avui a Madrid, on participa als actes del 12-O. Mas el critica, oblidant que Pujol (aquells llunyans temps en què el feien “español del año”...) també hi anava molt de tant en tant, com Maragall. Normalitat democràtica? Sí. “Hacer de tripas corazón”? També. Un gest simbòlic? Obvi. Però sobretot un gest pràctic, estratègic: no deixar Espanya en mans dels que només la volen per a ells i a la seva manera. Dit en plata: que Catalunya té pista per córrer mentre els discursos de la tele siguin els de Juan Carlos i Felipe VI i no els d’un Rajoy disfressat de president de la III República espanyola. Encara que quatre radicals cremin fotos del rei al raval de Montserrat de Terrassa o a Girona, 8 de cada 10 catalans ho rebutgem, i la gran majoria tampoc no condemnaríem ningú a la foguera per això. Foc d’encenalls, vaja.

Aquesta monarquia és l’únic camí transitable a una Espanya plural que sense trencar-ho tot no ofegui ningú. Perquè sigui més gran, més una i més lliure (d'una altra manera, ja ens entenem...) haurà de ser molt més diversa i flexible, i perquè això sigui viable i acceptable per a molts milions de persones serà imprescindible una corona. Entre l’espanyolisme genital i l’independentisme radical hi ha un únic camí transitable, la monarquia federal. Ja ho anirem aprenent, encara que tinguem el cor republicà.

Però de moment, aquest divendres festiu de banderes i símbols, molta, moltíssima gent a Catalunya (no tota) es mira amb fredor la bandera espanyola. Ull, no amb fàstig: depèn del que simbolitzi. Si fa o no fa, com la catalana, tot i que la relació amb la senyera és més carnal. Ara, una relació més fatigada... Mentrestant, compàs d’espera. A veure a on anem a parar i si val la pena. No és encara el moment de normalitzar això de les banderes: per molts anys generaran incomoditats als balcons oficials i als cors. Però malgrat el soroll i la boira no anem tan desencaminats...

El factor R*

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 11) L’efecte papallona, a mig camí entre la poesia i la teoria del caos, afirma que el vol d’una papallona a Hong Kong pot provocar una tempesta a Nova York. No sempre cal anar tan lluny. Només és qüestió d’ampliar el camp de visió: la política terrassenca no sempre és esclusivament el que passa a Terrassa. Tot i que els polítics terrassencs solen ser molt locals. Pocs són o han estat els que juguen un paper important al terreny de joc nacional: no gaires més enllà de Pere Navarro, Manuel Royes i Josep Rull i potser, fa anys i a una altra escala, en Roc Fuentes. Pocs per a la quarta ciutat de Catalunya, certament. Un marcat localisme és un dels trets clau del caràcter polític terrassenc des dels primers anys de la transició...

Aquests dies l’efecte papallona es barreja amb el factor R*. Josep Rull, un polític clau al si del nucli dur d’Artur Mas, a la vora del “pinyol”, apareix com una alternativa a Oriol Pujol -el fill del presi- com a portaveu parlamentari de CiU. Sembla que la decisió final no es produirà fins a finals de mes. Veurem. Oriol Pujol, David Madí i Francesc Homs es posicionen com els tres magnífics de CiU, amb Duran Lleida jugant per la banda i força per lliure: els tres es repartirien els papers de portaveu, comunicador i pensador. L’hipotètic ascens del brillant parlamentari que és Josep Rull des de la primera a la primeríssima divisió de CiU, comportaria moviments decisius a la política terrassenca, que almenys pel que fa a la batalla de cada dia (més mediàtica que altra cosa), es planteja sovint a partir del que diu o fa ell: a canvi, però, no aconsegueix situar-se a l'autèntic terreny de joc... Tard o d’hora és probable que això passi, d’una o altra manera. S’obririen així escenaris nous en un panorama polític que és i seguirà essent molt estable. Però no abans de set o vuit anys. I després d’uns quants “efectes papallona”...

Fe d'errades (21.10.2007). Entre els polítics que han tingut una destacada projecció exterior em vaig oblidar de Raimon Escudé, que durant força anys va ser diputat al Parlament i portaveu parlamentari de CiU: anys després ha acabat a ERC. També, a un altre nivell pel que fa a la projecció, caldria esmentar Oriol Badia, que va ser conseller de la Generalitat amb Pujol, i Ferran Pont, que feia tàndem amb Escudé al Parc de la Ciutadella...

Globalització sense condó

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimarts) Els terrassencs consumim uns 600.000 condons a l’any, dels 128 milions que es consumeixen a Espanya. Si els terrassencs o els rubinencs decisissin boicotejar les vendes de Durex (improbable, tampoc no va passar amb deslocalitzacions salvatges com les de Gillette o Samsung), la firma britànica ho notaria: és la número 1, amb un 26% del mercat. No caldria renunciar heroicament al sexe: n’hi hauria prou amb canviar de marca. Però tal com van les coses, tancaran la fàbrica de Rubí, on des del 1988 produeixen 1’8 milions de preservatius diaris, i no passarà res. Els consumidors espanyols no som conscients de la força que tenim. Deixaran uns 230 treballadors al carrer (moltes dones d’uns 50 anys) i fabricaran a Tailàndia i India. País on per cert viu Krishna Reddy, científic batejat pel New York Times com el Leonardo dels preservatius…

El motiu oficial, perquè alguna cosa s’ha de dir, és la falta de competitivitat. El real, ja el sabem: han de seguir guanyant 1 milió d’euros anuals de benefici a base d’estalviar en sous. El de sempre: fabricar baratíssim a Asia i vendre caríssim a Occident. Passa cada dia i seguirà passant, sobretot amb aquestes empreses globals que quan arriben les rebem com a "Bienvenido Mr. Marshall", tot facilitats i bon rotllo, i un bon dia se’n van i ens deixen amb un pam de nas. Es molt més interessant el capitalisme local, del país, arrelat, compromès amb la societat. Amb responsabilitat social.l L’empresariat que té cara i noms propis, al qual li costa molt tirar endavant el negoci. Poc mimat, sovint. O molt menys que el que mimem empreses com Durex. Nom que li van posar a la casa el 1929 i que significa en anglès: durabilitat, fiabilitat i excel.lència. Durability, Reliability and Excellence... Ha durat poc i ha resultat poc fiable. I tanquen fins i tot el centre de disseny de Cambridge: l’excel.lència se l’emporten a Asia també.

En territori comanxe

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimecres) Esperanza Aguirre, la presidenta madrilenya, dinava a Terrassa divendres passat amb els regidors vallesans. En aquest viatge a províncies, Espe els portava el "carinyo i l’admiració" del PP madrileny als seus col.legues catalans, que acaben de canviar d’estratègia (de la tebior de Piqué al vigor de Sirera) als darrers minuts d’un partit que tenen força perdut a Catalunya. Els venia a dir que no defalleixin, que han de lluitar a base de pic i pala en terra estranya. Agradi més o menys, aquesta dona és un dels principals valors del PP i també venia, és clar, a reforçar les seves posicions de cara a futurs moviments interns.

El discurs que fa té uns quants elements interessants. Dos, principalment. Primer, atribuir l’altíssima abstenció a l’onada catalanista dels darrers anys, oblidant que neix precisament de les tensions de l’era Aznar; d’aquí dedueix que tots els abstencionistes, pobres orfes, són virtuals votants del PP… Segon, renegar dels que volen enfrontar Catalunya i Madrid, i després dir que el govern racaneja les inversions a Madrid; la conclusió implícita està servida i sembrada. Un altre element interessant, en el rerafons, és la poderosa imatge d’una mena de Fort Apache envoltat pels indis, una imatge que transpira tot el seu discurs i no només el seu.
Es dibuixen així, a efectes pràctics, els tres o quatre grans eixos de la doctrina electoral dels populars catalans, als quals cal sumar la sorollosa doctrina general que surt del carrer Génova. El mes de març es veurà, perquè a més del govern, el que està en joc és l’ànima d’Espanya. I ara per ara pot passar de tot.

L'hipoteca a l'inrevés

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dissabte) Aquest cap de setmana la gent gran de Terrassa omplirà el saló que se celebra a la Fira. Hi ha un munt d’activitats organitzades al voltant dels interessos de més o menys el vint per cent de la població, que no és poca gent. Resulta que justament aquests dies, per raons que no venen al cas, he sentit parlar molt de la famosa hipoteca inversa. Crec que també en diuen pensió hipotecària i he llegit fa uns dies que Caixa Terrassa, una de les poques entitats que l’ofereixen, ja n’ha firmat més de mil a canvi d’uns 900 euros al mes de mitjana.

Un producte financer molt creatiu, la veritat. Brillant. Pensat justament per a la gent gran que té un cert patrimoni però va justa de diners. Un fet força usual: molta gent té la casa pagada (els que en són propietaris, clar), la casa ara val teòricament una fortuna però tu no arribes a final de mes. La caixa et deixa diners a compte del teu pis, i quan deixis de necessitar-lo (ja ens entenem…), l’entitat financera passarà comptes amb els teus hereus. Vaja, que els que quedin ja s’ho faran i l’entitat s’acabarà de cobrar la bestreta…

Aparentment, una bona solució, i no dic que no ho sigui. Cal fer números. Però com que difícilment et pots vendre el pis, ja que te n’hauries d’anar a viure sota un pont o comprar-te’n un altre, i s’hi barregen qüestions sentimentals molt complexes, les hipoteques inverses van directes cap a la diana. Resolen el problema. Però en realitat només difereixen el pagament, que va a càrrec dels successors. Potser ja és del que es tracta…

Fer les paus amb el passat

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres) D’aquí a pocs dies arribarà als cinemes de Terrassa la pel.lícula “Las 13 rosas”, que potser sigui per al cinema espanyol l’equivalent que per a la literatura ha estat “Soldados de Salamina”. En paral.lel, arriba a la recta final la necessària i higiènica llei de la memòria històrica. Emocions, història, política amb majúscules i partidisme de via estreta: tot conflueix. Es possible que la llei no acabi de satisfer ningú, però sí que tingui uns efectes reparadors i que faci una mica de justícia amb els morts i les víctimes dels diversos bàndols (dos, per simplificar, però no és tan senzill) en què es va partir aquest país. Per a moltíssimes persones, per sort, ni la República, ni la guerra ni el franquisme són referents propers. Ja no ens definim en funció d’aquell drama, però no podem oblidar que algunes de les coses que ens passen sí tenen les seves arrels en velles històries de crueltat, de dolor, de misèria moral, de persecució.

Està bé enterrar dignament els morts, reconèixer les diverses veritats, situar cada fet en la seva justa perspectiva i després mirar cap endavant. Tenim deutes pendents amb el passat, hem de fer les paus i enterrar-lo. Per fer justícia, ni que només sigui simbòlica. Amb les víctimes del franquisme, sí, però també amb les del descontrol republicà. Que això és incòmode? Sí, clar. Però toca, perquè els rituals democràtics serveixen per a alguna cosa més que per fer lleis, en aquest cas de relativa utilitat pràctica però no ètica. Serveixen, per exemple, per fer aflorar fantasmes del passat, per tancar algunes ferides i finalment per passar pàgina. La pàgina que es va tancar en fals en els primers anys de la transició, quan l’amnèsia col.lectiva va ajudar a fer un país viable. Tenint en compte els nostres antecedents, l’èxit ha estat espectacular.

El mocador, el vel i el tanga

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dijous) Shaima, una nena musulmana de Girona, ja pot anar al cole amb mocador al cap. Amb només vuit anys, diu que porta el mocador perquè vol. I perquè així li va ensenyar la seva àvia a Rabat mentre els seus pares arribaven a Catalunya. Casos com el d’aquesta nena es van produint i es produiran a tot arreu. No hi ha normes clares pel que fa al mocador.

Les respostes s’han d’anar construint a partir dels valors i dels drets i deures. La solució de la Generalitat és impecable: abans que res, que torni a l’escola. I ja tenim servit el debat sobre el “hiyab”. El mocador és la més suau de les diverses formes de tapar el cabell, la cara o el cos de les dones que ha generat l’islamisme rigorós: el xador, el vel, la burka. Aquestes les trobem indignes i ofensives, profundament discriminatòries. El mocador, no tant. No està gaire lluny de la nostra pròpia tradició. Afortunadament l’hem deixat enrera perquè les dones comencin a esdevenir iguals als homes, cosa que ecara no hem assolit.

No hi ha normes? Fem-les. L’escola és la base d’una utòpica igualtat d’oportunitats. I una de les vies de transmissió dels valors d’aquesta societat. El dret a portar mocador al cap, barretina, boina o a ensenyar el tanga és indiscutible. Al carrer, a la vida privada o a la feina si et deixen. Allà cadascú. Podem opinar, però no prohibir. El tanga és un símbol de llibertat com el mocador ho és d’opressió, per molt volguda que sigui. Però la llibertat és per a tothom, fins i tot per als que no la volen. Aquí no tenim les temptacions d’algunes ciutats nordamericanes que comencen a posar multes si vas pel carrer ensenyant els calçotets per fora dels texans. Però a l’escola i a determinats àmbits públics, tots i totes radicalment iguals. Igualtat i respecte a la diferència. I després que cadascú trii.

Que Nortia t'acompanyi

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dimecres). La desconeguda deessa etrusca de la fortuna i el destí, Nortia, dóna ara nom al grup Cirsa. Força coherent amb les arrels i l’essència d’aquest holding terrassenc i global alhora. El joc, passat pel sedàs de la mitologia, sembla una mica més refinat. Coses del "naming", que és com s’anomena ara la tècnica o l’art de batejar amb gràcia una empresa o un producte. En aquest cas, dintre de la tendència a posar noms femenins amb arrels vagament llatines o gregues: Criteria, Aceralia, Faunia, Diversia…

El holding Lao ha aprimat de passada el negoci, ha concentrat el poder en l’exeuctiu Joaquim Agut i aspira a tenir beneficis ràpidament. Desinverteix a molts sectors on no li surten els números però es queda amb un conjunt força divers de negocis on destaca l’hoteler. Cirsa té una branca hotelera força àmplia, a vegades lligada també al joc, i ha mantingut tradicionalment un sòlid monopoli a Terrassa, on és la casa mare: el Don Cándido, primer, després el Terrassa Park i ben aviat, el nou hotel del Vapor Gran, intel.ligentment integrat en el paisatge urbà.

Vaja, el 100% dels hotels en mans d’un mateix grup. No és una situació molt freqüent i no sembla ni bona ni dolenta. Potser l’única pega que se li pot trobar és que a les ciutats competitives i dinàmiques els va bé projectar-se a través de la imatge de marques globals i prestigioses en diferents sectors, com El Corte Inglés: no estaria de més aparèixer als catàlegs o les webs d’altres grups hotelers… Ara mateix, al camp de golf de Torrebonica (que tècnicament és terrassenc, però encara queda lluny) neix l’única alternativa, molt singular, a aquest monopoli estratègic-sentimental i crec que poc casual del grup Lao. Però no és una amenaça, perquè juga en un altre camp…

Ara, la ronda del Vallès

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dimarts). Ara ja no es diu ni Quart Cinturó ni Autovia Orbital B-40. L’acaben de batejar com a Ronda del Vallès. Més “cool”, oi? Portem des del 1968 donant-li voltes i des del 1991 és l’eix d’una campanya en contra que ha tingut l’habilitat o la sort de fer més soroll que el suport social que té al darrera. Cert també que entre aquesta campanya, la lentitud de l’Estat i les visites i trucades a Madrid de l’alcalde i alguns regidors, amb el temps hem passat del brutal scalextric del ministre Cascos (amb gran bisnes immobiliari a llarg termini) a una autovia força delicada.

Millor li canviem el nom, doncs. El canvi fa més digerible políticament aquesta obra que s’executa amb sorprenent discreció en el tram Terrassa-Abrera. Un bon dia el descobrirem com per art de màgia, amb les ratlles pintades i tots els rètols posats… El tripartit ha començat a desembussar al Parlament el tram Terrassa-Granollers. Només és el principi: ens posarem d’acord d’aquí a dotze mesos, quan no hi hagi eleccions a la vista. Sembla un petit pas, però és un pas històric: hi haurà acord. El president Montilla (un mal comunicador, ell mateix ho reconeix, però un “cul de ferro”) ha fet el que va dir la passada primavera a Terrassa: l’ autovia es farà, tant sí com no.

Les excavadores avancen i ara el segon tram començarà a mastegar-se als despatxos, fins que sigui assumible en un moment polític tranquil. En el pack-oferta de la ronda hi ha una ronda ferroviària: necessària, sens dubte, perquè ens calen més trens, més metros i també més carreteres. Els més optimistes diuen que el 2010 estarà ja en obres. Tenint en compte els gairebé quaranta anys que hem esperat el quart cinturó, això serà un miracle.